Esquerra encara amb vertigen i neguit intern el dilema del 2006

Esquerra Republicana ha tornat a l’any 2006. Tindran el poder de decantar la balança, en un parlament polaritzat entre el PSC i Junts –llavors CiU. El resultat del president Pere Aragonès és molt semblant al que va obtenir aleshores Josep-Lluís Carod-Rovira: 420.000 vots, quatre mil més que llavors, i 20 escons, un menys que llavors. L’època i el context són diferents, perquè Carod no venia d’un govern tot sol ni havia perdut tretze diputats, però el paral·lelisme segur que voltarà pel cap dels dirigents i militants del partit aquestes setmanes vinents, mentre rumien si fan possible la investidura de Salvador Illa, si forcen una repetició electoral o si cerquen opcions més enrevessades. L’any 2006, els republicans van optar pel segon tripartit. Quatre anys després, Joan Puigcercós va obtenir el resultat més baix d’Esquerra d’ençà del 1988, amb Joan Hortalà: deu escons, darrere d’Iniciativa en nombre de vots, i amb Artur Mas disparat.

L’historial electoral demostra que Esquerra no ha tocat fons. Sembla llunyana, però és una dada que ajudarà a entendre la decisió dels republicans, sigui quina sigui. Encara avui tenen un electorat volàtil: era la candidatura amb més votants potencials que sospesaven de votar-ne una altra. És la lectura que fan al partit: el desgast del govern ja no els deixava en bona posició, però la tenalla entre Illa i el president Carles Puigdemont, que han polaritzat el debat, els ha acabat d’ofegar del tot. Una volta empesos a un paper subaltern de la campanya, la patacada s’ha desfrenat. El dilema després de la derrota fa vertigen, i això explica, en part, per què Esquerra ha insistit tant, diumenge i ahir, que la pilota ja no és a les seves mans, que ara són els altres els qui s’han d’entendre. Aragonès considera que, plegats, el PSC i Junts han fet una oposició molt agressiva contra el seu govern, i que per tant és plegats que han de forjar l’alternativa.

Fa temps que, per marcar perfil, Esquerra critica un retorn de la sociovergència. Però de moment tots dos rivals obren la mà als republicans. Junts vol un pacte amb ERC per a forçar que el PSC s’abstingui, però els socialistes han dit que no donarien suport a Puigdemont “encara que amenaci de blocar la governabilitat a Madrid”. I la portaveu del PSC, Núria Parlon, ha demanat als republicans que no bloquin les seves opcions de governar. En aquest punt, la posició d’Esquerra no és rotunda. S’han compromès a passar a l’oposició i a no formar part de cap govern. Ahir Aragonès hi va afegir que no facilitaria la investidura d’Illa ni tampoc cap operació que requereixi un acord entre el PSC i Junts, però també sosté que no seran un element de blocatge. Sobre aquest matís, no especifiquen si hi ha damunt la taula una abstenció, o fins i tot un vot tècnic a favor de qualsevol candidat –cosa compatible amb el fet de passar després a l’oposició.

El president Aragonès va fer campanya repetint que fóra molt difícil d’aliar-se amb el PSC, justament perquè no és el mateix del 2006. “Un pacte amb el PSC d’avui, probablement el PSC menys catalanista des que es fa fundar, és pràcticament impossible”, va dir. Tanmateix, l’any passat, Ernest Maragall també va fer campanya a Barcelona contraposant-se al PSC, que acusà d’haver-se tornat més espanyolista i més dretà. Després d’una baixada de vots i regidors molt contundent, i després d’anar-se’n Maragall, Esquerra va entrar en negociació amb Jaume Collboni per a un govern de coalició, precisament amb l’argument que el podrien arrossegar a l’esquerra i compensar-lo amb catalanisme. L’acord era als fogons fins que l’avançament electoral al parlament en va fer retirar la cassola. Barcelona no és la Generalitat, però el precedent hi és. L’adeu d’Aragonès, que ahir va anunciar que abandonava la primera línia política, potser obre espai a parlar-ne.

Una decisió d’aquesta mena originaria, per força, contestació interna. Esquerra ha demostrat una cohesió inaudita en la seva història d’ençà que la mena Oriol Junqueras, però és un partit amb una gran tradició d’enfrontaments orgànics. De moment, de portes enfora, hi ha tancament de files i un silenci sepulcral. La processó va per dins. Aragonès ha estat l’únic ase dels cops: diumenge va entomar de seguida la derrota i, quan encara no en feia vint-i-quatre hores, va dimitir. Ho va fer tot sol davant el faristol, sense cap acompanyant. Al fons de la sala de premsa, més enllà dels periodistes, Junqueras es mirava l’escena, acompanyat de més membres de l’executiva. Una part del partit especula amb l’opció que Junqueras, rehabilitat per l’amnistia, sigui candidat si hi ha repetició electoral a l’octubre; una altra creu que no és tan sols Aragonès que hauria d’assumir responsabilitats. Aquests dies hi haurà un debat tens entre tots dos sectors.

Molt tímidament, els darrers mesos, ja s’han percebut les primeres esquerdes. L’octubre passat, la candidatura menys oficialista a la federació municipal de Barcelona –que va perdre per pocs vots– va criticar que la direcció d’Esquerra havia pres “decisions rellevants sense debat”. Hi donava suport la consellera Ester Capella. Criticaven que el partit hagués entrat de sorpresa en el govern de la Diputació de Barcelona amb el PSC i els comuns sense consultar-ho a les bases. Un dels grans dubtes sobre el debat intern que s’obre ara a Esquerra és, precisament, quina veu hi tindran els militants. Tot plegat s’haurà de debatre en un context poc favorable per al partit: falta menys d’un mes per a les eleccions europees, que es fan el 9 de juny. Un mal resultat a Catalunya d’ERC –en coalició amb Bildu i el BNG– podria acabar el cicle complet de derrotes, després d’haver perdut 300.000 vots a les municipals, 416.000 a les espanyoles i 180.000 a les catalanes.

Durant aquest mes vinent és probable que tothom –no tan sols Esquerra– contingui l’alè, esperant el 10 de juny, l’endemà de les europees. És el mateix dia que, a tot estirar, s’haurà d’haver constituït el parlament, i els republicans hauran de prendre llavors dues decisions determinants. La primera, a qui donen suport per a presidir el parlament. La segona, qui encapçala el seu grup parlamentari, ja sense Aragonès. De cares conegudes hi haurà els consellers Laura Vilagrà, Ester Capella, Joan Ignasi Elena, Tània Verge i Carles Campuzano –que és independent–, les portaveus Marta Vilalta i Raquel Sans i els diputats Najat Driouech i Josep Maria Jové. Tots dos debats poden començar a obrir la capsa de Pandora.