Tot és més fràgil que no sembla. La decisió de les bases d’Esquerra Republicana té una cosa en comú amb les eleccions del 12 de maig: malgrat tenir a favor el vent del sistema, la victòria de les opcions guanyadores ha estat per un marge molt estret. Tot remava perquè Salvador Illa guanyés amb una majoria aclaparadora: un suport mediàtic enorme; un desgast agònic dels partits independentistes; una abstenció elevadíssima; els efectes de la repressió, que ha ensorrat dues generacions de dirigents i ha esmicolat els incentius perquè s’hi dediqui gent nova, amb talent i discurs. Tot i això, Illa no va passar de quaranta-dos diputats insuficients i, per a governar, ha depès d’un partit que va concórrer a les eleccions amb la promesa de no fer-lo president. El desplegament de mitjans de la direcció nacional d’Esquerra per a investir Illa ha estat extraordinari, sense fissures. El ‘no’ ha tingut pocs portaveus, la por d’un resultat encara més dramàtic en cas d’una repetició electoral era un incentiu molt fort per a acceptar el pacte, els socialistes han fet concessions retòriques sorprenents. I fins i tot així, el ‘sí’ tan sols s’ha imposat per un 53,5% dels vots.

Una prova impressionant de com s’aguanta amb pinces “la nova etapa” és el silenci sepulcral que els socialistes van mantenir d’ençà que es va anunciar el pre-acord fins que les bases d’Esquerra no l’havien validat. No era una qüestió de respecte a les bases, ans al contrari: si ho fos, en la conferència que va fer Illa dissabte per a celebrar que ja tenia els vots per a ser president, hauria desenvolupat les idees que descriu l’acord. El document no seria tan sols un punt d’inflexió si es complís –cosa que sembla altament improbable–, sinó que contravé la deriva ideològica que ha tingut el PSC d’ençà de Pere Navarro. En efecte, el PSC més espanyolista de les últimes dècades ha signat un pacte de govern on hi ha un reconeixement explícit de Catalunya com a nació, un retorn a la defensa explícita del federalisme i del “catalanisme popular”: són canvis prou sucosos en la línia discursiva dels socialistes perquè Illa ho desenvolupés i ho reivindiqués. En lloc d’això, va fer un parlament protocol·lari, d’oficinista. Sap que si diu allò que realment pensa, allò que ha sostingut els últims anys, encara hi ha un petit risc que tot salti pels aires.

En les negociacions d’Esquerra i de Junts amb els socialistes s’ha anat posant de moda el secretisme, com si fos la virtut d’un altíssim ofici diplomàtic. De fet, però, és el símptoma que allò que es pacta en realitat no és allò que s’escriu, sinó el desarmament polític i moral de l’independentisme institucional. En la manera com s’ha forjat l’acord ja s’observa que els socialistes estan com més va més disposats a cedir més en termes retòrics i simbòlics. El president espanyol, Pedro Sánchez, els va mostrar el camí en l’acord amb Junts, en què tots dos declaraven què pensaven, orgullosament, i la teca venia després. Els socialistes s’han adonat que, a la Catalunya d’avui, el significat de les paraules s’ha buidat tant que surt a compte assumir les dels altres, si el resultat és obtenir el poder. Per a Esquerra, haver d’investir Illa és un gripau tan blau que, més que no pas cap reforma del finançament, necessita que l’aviat president dissimuli el seu projecte polític, que és la regionalització del país. Illa serà, probablement, un president discret, perquè ha pagat el preu de tornar silenciós el seu espanyolisme. Ara bé, la discreció i el silenci, igual com el resultat de la consulta d’Esquerra i la justeta victòria d’Illa, demostren que l’esforç per a tancar la capsa de Pandora és molt costós.

El tret al peu que s’ha disparat Esquerra Republicana no és el previsible incompliment dels termes de l’acord, ni l’apatia que causa entre els ciutadans que els partits facin la contrària d’allò que van prometre. De fet, tampoc no ho és que Marta Rovira i la direcció nacional del partit tergiversin el concepte “concert econòmic” per engalipar les seves bases. L’autèntic tret al peu és que, per un càlcul a curt termini, s’han situat en una posició de molta més debilitat que no pas la repetició electoral. Potser la fredor cínica de la política, que es mira massa les xifres d’escons, de càrrecs i de sous, no els ho ha deixat veure, però quan un espai polític és tocat de mort, les xifres enganyen. La CUP de després del 21-D, que havia baixat de deu diputats a quatre, tenia molt més poder que no la CUP de Dolors Sabater, l’any 2021: el 2018 tenien el poder de frenar la investidura de Quim Torra i mantenir el marc electoral en una resistència nacional més forta; passats tres anys van investir Pere Aragonès bo i pensant que en podrien influir la política, i s’han trobat Aragonès pactant dos pressuposts amb els socialistes. El mateix Pedro Sánchez, l’any 2016, podria haver acotat el cap per por de perdre-ho tot i haver investit Mariano Rajoy. Assumir el risc i no fer-ho l’ha dut al cim.

Potser Esquerra tremolava tota només de pensar en una repetició l’octubre. Aquest vertigen els ha dut a un tacticisme miop. És clar que hi havia el risc de no poder condicionar tant Illa, si hi tornava a haver eleccions. Fins i tot hi havia l’opció que el PSC, Esquerra i els Comuns ja no sumessin, atès que ara ja els ha anat d’un sol diputat que la nit electoral, per cert, va estar molta estona ballant. Tanmateix, haver perdut l’oportunitat de condicionar els socialistes podria haver estat alliberador per a Esquerra: un PSC més fort, a la tardor, es podria haver vist empès a l’única opció de deixar-se investir pel PP, com va passar a Barcelona. “Si són espanyolistes, que pactin entre ells.” Sacrificar-se té sentit si serveix per a il·luminar la veritable naturalesa de l’adversari. Si serveix per a emblanquir-lo sense tenir, en el fons, la garantia que el podràs collar, el sacrifici és doble. Això, és clar, si és que es tracta realment de l’adversari. Després d’investir Illa, els republicans ho tindran molt més complicat per a renéixer.