30.03.2023 - 21:40
Cada cop ens arriben més notícies del món anglosaxó que giren entorn de conflictes sobre la llibertat d’expressió. Els editors d’Agatha Christie, Roald Dahl i Ian Fleming decideixen de reescriure’ls per treure’n expressions ofensives. Una escola de Florida que proclama centrar-se en estudis clàssics fa fora la directora perquè es va ensenyar als alumnes una fotografia del David de Miquel Àngel. A Minnesota una universitat expulsa una professora associada per haver mostrat representacions del profeta Mahoma, malgrat que ho va advertir abans als estudiants. Tennessee prohibeix els espectacles de drag queens i Netflix no emet un episodi de la sèrie Community perquè un personatge es vesteix com un personatge de fantasia que es podria entendre com a blackface. Moltes escoles americanes retiren llibres de les biblioteques per pressions dels pares, mentre les grans editorials veuen com alguns treballadors protesten si volen publicar un títol que no troben adequat.
Fins no fa gaire les coses a Occident eren força senzilles. Els conservadors aplicaven la censura i els progressistes hi estaven en contra. La dreta organitzava pànics morals, defensava el delicte de blasfèmia, componia llistes d’obres prohibides i expulsava de la vida pública aquells que brandaven idees incorrectes, i l’esquerra lluitava amb la bandera de la llibertat d’expressió. Es tractava que tothom pogués dir el que volgués, amb poquíssimes excepcions, com ara la pederàstia, l’antisemitisme o les amenaces directes. Un pacte social que era imperfecte però que funcionava.
Però vet aquí que una colla de filòsofs francesos, amb Michel Foucault al capdavant, van teoritzar a final dels seixanta que el gran mecanisme de reproducció del poder és el llenguatge. La idea va tenir un èxit sensacional en el món acadèmic, i els successors van establir que per a canviar la realitat calia canviar primer les paraules i els discursos. Aquesta és la base de tot el pensament progressista actual i de l’activisme del segle XXI, que sobretot actua com una policia lingüística (a banda que és molt més fàcil escriure una piulada crítica o exigir un canvi de vocals que no pas sortir a llançar llambordes i cremar contenidors, que sempre és una feinada). L’esquerra més jove ha decidit portar a les últimes conseqüències aquesta teoria: si el llenguatge crea i dóna forma a la realitat, llavors una paraula que es consideri ofensiva pot incitar la discriminació contra un col·lectiu oprimit, i això porta a agressions físiques i, al final, que mori algú. És un salt mortal amb tirabuixó, però explica per què ara es diu tranquil·lament que una frase pot ser “violència”.
Des de llavors part del món progressista –i aquí hi ha una escletxa generacional claríssima– ha decidit que la censura, la reescriptura de textos, la retirada d’obres d’art o l’expulsió d’aquells que branden idees incorrectes són mecanismes vàlids i adequats per a aconseguir un món millor i més just. La llibertat d’expressió ja no és cap objectiu, sinó que sempre s’ha de supeditar a la transformació social. El problema és que quan debilitem un dret (aquí hi podríem afegir la presumpció d’innocència, la llibertat acadèmica o la tutela judicial efectiva) obrim la porta que els poderosos se n’aprofitin, i se’ns colin tots els monstres que crèiem domesticats. Un exemple casolà. L’any passat l’actor Will Smith va clavar una bufetada al còmic Chris Rock a la gala dels premis Oscar per una broma sobre la seva esposa, i part del feminisme nostrat ho va defensar perquè les paraules de Rock eren violència contra les dones. Al cap de pocs dies el conseller d’Educació Josep Gonzàlez-Cambray va rebre una protesta pacífica i legítima dels mestres catalans, i quina paraula va fer servir per descriure’ls? Exacte: violència.
La dreta té una llarga experiència a l’hora d’aplicar la censura i el desterrament, i l’acció de la nova esquerra ha desencadenat que les pràctiques del passat tornin amb força. Com es pot criticar els conservadors que volen expulsar de les biblioteques els llibres amb personatges gais i bisexuals, si llavors reescrivim les novel·les d’Agatha Christie per por d’ofendre els progressistes? Podem indignar-nos, si els altres fan fora un professor que no ensenya allò que toca, si el nostre bàndol fa el mateix? L’únic argument que queda a l’esquerra és dir que nosaltres tenim raó i ells no, però una frase com aquesta sí que no serveix de res. Ara que ens ve a sobre un moviment neoconservador que pot empetitir el de la dècada dels vuitanta, lliurar la llança de la llibertat d’expressió ha estat un error immens.
