14.02.2020 - 21:50
La victòria del Sinn Féin ha sacsejat el sistema polític de la República d’Irlanda, que històricament havia estat dominat per dos partits de centre-dreta. Fins fa poc era un partit minoritari al sud, però aquesta vegada ha pogut concentrar el vot d’esquerres, arran de l’enfonsament dels laboristes, i ha esdevingut la primera força electoral.
El canvi no és pas anecdòtic ni aïllat, sinó que a diversos estats d’Europa l’esquerra alternativa, històricament minoritària, ha passat a dominar l’espai progressista.
Mentrestant, els socialdemòcrates han anat perdent suport. Dues dècades enrere, tretze dels quinze estats de la Unió Europea eren governats per partits de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D); actualment, encapçalen set dels vint-i-set executius i han perdut les cinc darreres eleccions europees per darrere dels populars.
Per quins motius els socialistes van de caiguda a tot Europa?
La incapacitat d’encarar la crisi del 2008 és una de les claus d’aquest enfonsament. La dreta va atribuir-la a un malbaratament dels recursos per part de l’estat i va aplicar mesures com ara privatitzacions o la desregulació del mercat laboral. En canvi, els socialdemòcrates, sense gaires idees, van defensar els serveis de l’estat del benestar i alhora van mirar de controlar el dèficit i el deute. La solució que van proposar va ser augmentar els imposts als més rics –que s’havia tendit a reduir-los per evitar la fugida de capital– i lluitar contra el frau fiscal.
Les propostes no van rutllar prou bé, fet que ha reforçat l’esquerra alternativa arreu. Un estat que ha consolidat la substitució de la principal força d’esquerres és Grècia. La coalició Syriza, en sis anys, va passar de ser minoritària (4,6%) a obtenir el poder. A les eleccions de l’any passat, tot i perdre el govern, va aconseguir el 32% dels vots; en canvi, els socialdemòcrates del PASOK van fer el camí invers: es van quedar amb el 8%, malgrat presentar-se coalitzats amb diverses formacions.
En estats com ara Xipre l’esquerra alternativa ja era la referència i a l’estat francès el canvi sembla que ja ha començat: la coalició dels ecologistes d’esquerres amb els sobiranistes (13,5%) va superar amb escreix la llista dels socialistes a les europees (6,2%); i a les presidencials la candidatura de la França Insubmisa també va quedar molt més endavant.
En aquesta dinàmica, s’hi destaca la crisi de Turíngia de la setmana passada. L’extrema dreta hi va fer costat als liberals i la CDU de Merkel per evitar un president de Die Linke i les direccions federals han forçat la repetició electoral. Die Linke sembla que en serà el gran beneficat, perquè si a l’octubre va aconseguir poc menys d’un terç dels vots, ara els sondatges li atorguen fins al 40%.
L’estat de Turíngia no és representatiu d’Alemanya, però el procés de substitució de la socialdemocràcia sembla que serà un fet a les eleccions federals vinents. L’SPD va ser segona força el 2017, amb el 21% dels vots, i Die Linke i els Verds van sumar el 18%. Ara els sondatges de les eleccions de l’any que ve indiquen que l’SPD pot obtenir un 14% dels vots, i Die Linke i els Verds prop del 30%.
Una nova onada internacional?
En aquest context polític, hi ha tres factors que poden acabar d’accelerar la tendència de l’esquerra alternativa. El primer, la victòria de Bernie Sanders, una de les candidatures més ben situades a les eleccions del novembre als Estats Units. De la mateixa manera que Donald Trump ha provocat una onada populista que ha dut al poder Jair Bolsonaro i ha reforçat polítics com ara Narendra Modi, Matteo Salvini i Marine Le Pen, una victòria de Sanders pot originar una contraonada progressista.
El segon factor és el futur del laborisme al Regne Unit. Més enllà de les formacions que han substituït els partits socialdemòcrates, trobem el cas del tomb social dels laboristes, encapçalats per Jeremy Corbyn, que han trencat el relat de la ‘tercera via’ de Blair i han tornat a l’antiga socialdemocràcia. A Alemanya, hi ha nous lideratges, com el de Saskia Esken i Norbert Walter-Borjans, de l’ala més esquerrana, al capdavant de l’SPD. I a l’estat francès, els socialistes també han seguit un procés de refundació que s’ha traduït en la formació de coalicions d’esquerres a les municipals del mes vinent.
Després de la derrota electoral al Regne Unit, avui se sabran els candidats definitius a substituir el cap dels laboristes. La pugna serà a grans trets entre Rebecca Long-Bailey, socialista i amb una línia continuista, i Keir Starmer, que vol tornar a posicions més centristes i moderades. La votació influirà en el rumb de partit, però també més enllà de les seves fronteres.
Finalment, el futur d’Itàlia, amb l’ombra del retorn de Salvini, pot ser important. El darrer factor és com es reorganitza l’espai de l’esquerra i si pot vèncer la Lliga Nord a les urnes. El gran referent, més enllà d’experiències locals, com la de Luigi de Magistris a Nàpols, és el Partit Democràtic, l’antic Partit Comunista Italià, que ara manté posicions de centre-esquerra.
Tanmateix, ha sorgit el Moviment de les Sardines, que fou clau per a aturar Matteo Salvini a les darreres eleccions regionals d’Emília-Romanya, havent activat molts votants d’esquerres descontents amb els partits. El moviment farà un congrés nacional el 14 i 15 de març i, malgrat que no vol ser un partit, hi ha sondatges que assenyalen que podria obtenir més d’un 10% dels vots.
De quina manera aquest moviment encara les eleccions regionals vinents, en regions com ara la Toscana, Calàbria i el Vènet, pot ser clau per a influir en un canvi de rumb en la política italiana, amb l’ombra constant de Salvini. Una opció pot ser el carrer, com fins ara; també pot fer el salt a la política, crear una estructura estable com a grup de pressió o simplement desaparèixer, com han fet molts altres abans.
Una influència que creix
Entre els partits de l’esquerra alternativa, trobem que hi ha formacions que, amb un resultat sense precedents, han assumit quotes de poder que no havien tingut fins ara.
Un cas és el de Portugal, on la ‘geringonça’ entre els socialistes i el Bloc d’Esquerres i la CDU va donar lloc al primer acord d’aquesta mena i un gir progressista al país. A Dinamarca, l’Aliança Roja-Verda forma part de l’actual govern, igual com passa amb Finlàndia amb l’Aliança d’Esquerra, si bé en aquests estats les col·laboracions d’aquesta mena són més freqüent.
On no hi havia hagut cap pacte d’esquerres fins ara és a l’estat espanyol. Podem hi ha format part del primer govern de coalició de després de la dictadura franquista. Els socialistes, lluny dels resultats d’abans de la crisi, quan tenien prop de cent seixanta escons, no han tingut més remei que accedir-hi.
De fet, dels set estats on manen els socialdemòcrates, només en un, Malta, governen amb majoria absoluta. A la resta, la majoria són amb pactes: l’estat espanyol, Portugal, tres estats nòrdics (Suècia, Finlàndia i Dinamarca), on governen o bé tenen pactes esporàdics, i Eslovàquia, on van pactar amb el Partit Nacional Eslovac, considerat d’extrema dreta.
El sobiranisme d’esquerres s’afegeix a la tendència
L’esquerra alternativa, més deslligada de les estructures de poder, també ha destacat pel fet de ser l’espai que més mostres de solidaritat ha tingut amb el procés català i més n’ha denunciat la repressió.
En són exemples el Sinn Féin, amb les mostres de solidaritat; Die Linke, fent costat a Puigdemont quan s’enfrontava a un procés d’extradició a Alemanya; el Bloc d’Esquerres portuguès posant el referèndum explícitament al programa electoral; les mostres de solidaritat de l’esquerra alternativa francesa; l’oferta del Partit Comunista francès d’incloure presos polítics a les llistes; els verds que van defensar la pertinença de Puigdemont i Comín al grup europeu; i els manifests que s’han publicat amb desenes de càrrecs electes d’aquestes formacions.
L’augment, paral·lelament, també és present entre els partits sobiranistes d’esquerres, amb les millors xifres que hagin tingut mai. En deu anys, el Partit Nacional Escocès (SNP) domina Escòcia en detriment dels laboristes, ERC també s’ha consolidat com un dels principals partits de Catalunya –en gran manera, gràcies a l’absorció de part de l’electorat socialista més sobiranista– i la CUP ha consolidat la representació parlamentària.
El BNG ha recuperat el diputat i pot doblar escons al parlament gallec, els sobiranistes corsos governen a l’illa, amb Jean-Guy Talamoni, de Corsica Libera, com a president de l’assemblea, i l’esquerra basca ha aconseguit per primera vegada un grup propi al congrés espanyol i té unes bones expectatives amb vista a les eleccions del 5 d’abril.
