14.02.2025 - 21:40
Aquests darrers anys, Junts per Catalunya ha fet maniobres polítiques de gran envergadura que semblaven indicar un objectiu: la recuperació del poder autonòmic. Anar-se’n del govern l’octubre del 2022, encara que llavors fos una decisió criticada pels mandarins convergents, va servir per a deslliurar-se del desgast que després ha fet miques Esquerra. El novembre del 2023, el “compromís històric” del president Carles Puigdemont amb els socialistes –la rectificació, el pacte amb Madrid– tornava a convertir l’espai en un peó de la política espanyola. La cirereta d’aquest pastís fou la presentació de Puigdemont com a candidat autonòmic el 12 de maig de l’any passat. Ara, de cadascuna d’aquestes decisions, tan sols en resta l’esquelet, la idea més essencial: Junts no governa la Generalitat; són un actor influent però normalitzat en la política espanyola; i Puigdemont és diputat al parlament, però res més. El cos té força per a sobreviure però no per a viure.
La cosa esperable, sobretot a partir del “compromís històric”, era que Junts s’endrecés i comencés a treballar coordinadament, amb una estratègia coherent, per a disputar la Generalitat al president Salvador Illa d’aquí a tres anys i mig. Avui no sembla que hi hagi cap treball coordinat, més enllà del tancament de files al voltant d’un Puigdemont pràcticament mut. L’oposició a la Ciutadella, en mans d’Albert Batet i de Mònica Sales, és una mena de soroll blanc, sense substància; l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, en mans de Jordi Martí, ha estat fins ara invisible i no hi ha candidat al forn per al 2027. En l’absència estranya de Puigdemont i en les aigües estancades de la Catalunya del PSC, l’únic membre de Junts que es fa escoltar és Míriam Nogueras, i ho fa a Madrid. És un símptoma que l’estratègia de Junts no podrà agafar consistència del tot fins que el perdó de Puigdemont no estigui confirmat, i això encara depèn dels equilibris castellans.
Mentrestant, Puigdemont i la branca més convergent de Junts van eliminant les noses que poden entrebancar l’obtenció d’aquest perdó. La campanya ridícula i lamentable per a substituir Puigdemont com a president del Consell de la República no ha estat cap casualitat: el teatre i el joc brut eren la representació de la renúncia definitiva que l’exili pugui ser un terreny políticament fèrtil. Ha costat, arribar fins aquí: Puigdemont tenia tanta força, si ho volia, que renunciar-hi ha requerit molta degradació. Un dia, el president volia convertir aquest òrgan que ha deixat podrir en una Generalitat a l’exili, o s’ho creia, i, aquests dies, el silenci del líder mentre el seu pinyol s’esbudellava en públic era un indici lamentable de fins a quin punt se’l volia treure de sobre. El Consell ja era un invent maltractat pels mateixos que se’l van inventar i ben escurat de contingut, però les denúncies contra Toni Comín han estat l’excusa més fàcil per a deixar-lo estar del tot.
L’altra nosa, la idea que Junts fos un espai més transversal que Convergència i vinculat políticament al Primer d’Octubre, també es va morint de mica en mica. Una mostra d’aquesta setmana ha estat la caiguda trista de la presidenta Laura Borràs –expulsada diplomàticament de la presidència del partit pels mateixos companys que, ara, s’hi solidaritzen per la vergonyosa sentència del Suprem espanyol. Borràs també era amortitzada –en gran part per les seves pròpies decisions–, però l’han deixada tota sola i amb prou feines té assegurat el càrrec que li van prometre, de presidenta d’una fundació. Aquest abandonament també té una lectura política: Puigdemont no ha deixat florir res al seu voltant –potser per això, també, la selecció de Batet– i els fitxatges que sostenien, retòricament, una línia independentista més dura –com el president Quim Torra, per exemple– van servir només com un feix de llenya perquè el foc no s’apagués en les hores més fredes de la ressaca. Ara ja se’n pot prescindir del tot.
En efecte, Junts no serà capaç de prendre cap rumb congruent fins que el perdó de Puigdemont no estigui confirmat. La qüestió és si, quan ho estigui, el prendrà. De moment ha provat tres rutes paral·leles i en totes tres s’ha quedat a mig camí. La primera, el somni d’esdevenir una mena de casa gran de l’independentisme, s’ha anat marcint a mesura que els convergents en reconquerien les estructures orgàniques i que els independents hi perdien pes. La segona, la resurrecció de Convergència que demanava el president Jordi Pujol a Castellterçol, també ha tocat sostre de seguida: els qui s’ho creien en un sentit més pur, com Jaume Giró o Xavier Trias, han caigut pel camí, i la reconciliació de Puigdemont amb Foment del Treball i amb el poder econòmic barceloní ha perdut transcendència ara que Illa també fa de convergent. La tercera via, que consistia a passar tots alhora la pilota a Puigdemont i esperar què feia, també ha quedat en via morta quan fins i tot els seus aliats més pròxims s’han adonat que té pànic de xutar.
La idea profunda de Convergència era el control del pacte autonòmic, però l’autonomia s’ha reinstaurat per mitjà del virregnat dels socialistes, sense el mateix vincle emocional que la base social de Junts hi tenia abans del procés. Ara Junts té un problema triple. Primer, que se li han esgotat els tres camins que ha intentat de transitar d’ençà del 2017. Segon, la fuita sentimental d’una part de la vella guàrdia –escriptors, acadèmics, petits i mitjans empresaris de comarques– que, a poc a poc, s’acosta cap a Aliança Catalana. I tercer, la pèrdua de la capacitat de regenerar quadres: la irrellevància de l’antiga pedrera que era la JNC ho exemplifica molt bé. A més a més, en la història de l’organització política i de l’estratègia electoral del catalanisme hi ha un patró que es repeteix: una inversió molt gran de substància grisa en espais minoritaris. A molt petita escala, és això que s’observa ara amb Alhora i altres nuclis culturals. L’esquelet de Junts continuarà disputant el poder autonòmic per inèrcia, però els òrgans, la carn, la sang han començat a cercar un altre cos on residir. Ha començat el concurs públic per a ser-ne l’amfitrió.