Una qüestió d’espoliació

Cada vegada que sentim alguna nova atzagaiada, diversa en la forma i en la veu, idèntica en el fons des de temps immemorials, cada vegada que topem amb el menyspreu i l’insult i la mentida, i sobretot si ens en sorprèn la font, ens ho hauríem de preguntar: es pot viure bé a Espanya si no es té al darrere un aparell d’estat espoliador?

Vull dir que, més enllà de la mala o la bona fe personal, de si aquella actriu espanyola que ara afirma que ens paga el sou a tots ens cau bé o ens cau malament, de si polítics o gent del carrer s’adonen o no del significat d’això que diuen, quan diuen que intervenció i mà de ferro i que som uns desagraïts perquè ens han ‘donat’ (donat!) institucions i llengua i que així els ho tornem, més enllà de si l’inefable Alfonso Guerra s’ho creu o gasta cinisme quan reclama d’ocupar TV3 perquè ‘la fan periodistes però són periodistes que han lliurat l’ànima al dimoni secessionista’, més enllà de tot això hi ha una plana i simple i clara qüestió material.

I sé que fa de mal dir, però és que resulta que són, l’actriu i l’inefable i les persones que aplaudien i encoratjaven i aporellosaven els uniformats quan sortien de les casernes a trencar-nos les urnes, part de la llagasta espoliadora. O, més ben dit, beneficiaris directes de la llagasta. Conscientment o inconscientment. Beneficiaris.

I és per això, segurament, que els és tan fàcil de perdre el món de vista i d’oblidar el respecte i les maneres i cosificar l’altre quan l’altre són els catalans: pèrfids i aprofitats i gasius i traïdors i foteu-los canya que se’n van, cony, foteu-los canya que se’n van. Que se’n van i que nosaltres ens quedarem aquí. A la intempèrie.

És en aquest punt, en aquest coneixement implícit de la naturalesa espoliadora de l’estat que tenen, que hi ha marcat el fracàs anunciat de les propostes que de tant en tant es mig treu de la màniga l’esquerra espanyola. Perquè, en realitat, des de la perspectiva de ciutadà espanyol, és molt molt molt complicat aspirar a cap canvi. No volen canviar. No els convé.

Aquesta mena de propostes queden més o menys bé en cartell o en diagrama, i les mig passegen en mítings o tertúlies mentre romanen com a enunciat utòpic, com a idíl·lic espai futur, com a eslògan per a fer-ne samarretes: estat plurimulticultiguai.

Segur que sí.

Oi tant.

Sí.

Mentre no calgui contrastar-ho amb la realitat.

Perquè només que algú qüestioni això que anomenen ‘model territorial’ i que vol dir mantenir l’extracció i consagrar la unitat que la permet i justifica, patapam, ni samarretes ni pluri-res: ‘prietas las filas y a por ellos’. Tot alhora que és una mateixa cosa.

Dins un despatx, en una pissarra, com a exercici teòric sempre és possible de pensar un model d’estat espanyol alternatiu. La realitat, la pràctica, és que, a espanya, ningú no s’hi apunta. Perquè hi ha, de fet, certa consciència, encara que sigui inconscient, del privilegi de viure a la banda del colonial espoliador.

Al capdavall, allà, a la pràctica, no hi ha prou base social per a dur endavant un model d’estat diferent del que tenen. Perquè ella, la base social, que és la gent, la bona gent i la mala gent i la gent que ni carn ni peix o que depèn del dia, sap que són faves comptades: que no és possible un model diferent d’espanya, que el seu estat s’aguanta sobre l’extracció, i que si l’extractat se’n va, tururut viola.

Per això són capaços d’acceptar-li, al seu estat, una regressió autoritària si és que així en mantenen la unitat. Que vol dir amb nosaltres a dins. És qüestió de prioritats. I la realitat material, normalment, és la que mana. De manera que pot ser que votants d’esquerres, diguem-ne, se’n vagin a opcions de dreta: davant la possibilitat (real: aquesta és la qüestió i no sé si sempre en som prou conscients) que Catalunya s’alliberi, la dreta espanyolista proposa d’impedir-ho. Com? A hòsties. I ho fan seu: doncs que sigui a hòsties, però que sigui. I si a canvi han de renunciar a alguns espais de llibertat… hi renuncien.

Ja ho van fent.