Esplendorós cinquantè aniversari dels Blues Brothers

“—Hi ha cent sis milles fins a Chicago, el dipòsit és ple, tenim mig paquet de tabac, és de nit i portem ulleres de sol.
—Fot-li.”

Aquestes paraules de Dan Aykroyd i John Belushi són un moment clau de l’estratosfèric film The Blues Brothers (1980). Crec, sincerament, que qui no ha començat una aventura invocant aquestes santes paraules, almenys una vegada o vint a la vida, mai no ha viscut l’aventura.

En els seus temps, va ser una de les cintes més cares de la història (equiparable a Apocalypse now, de Coppola i Tauró, de Spielberg), amb centenars de cotxes de policia estimbats, helicòpters esclatats, edificis destruïts, multituds d’extres, complexes escenes d’alt risc i un consum incommensurable de tabac, alcohol i drogues. Els Blues Brothers van crear expectació des del primer dia de rodatge, i van causar, més tard, una immensa allau planetària de rialles, ball i diversió.

Aquell film va ser una enorme reeixida comercial popular, pioner d’un nou gènere cinematogràfic, la comèdia musical d’acció. Els protagonistes tenien la missió divina d’ajudar econòmicament les monges del seu orfenat i, de passada, recuperar i reivindicar les més grans estrelles del rhythm & blues negre que, els anys setanta, començaven a ser marginats pel mercat. Parlem dels grans entre els grans: Aretha Franklin, Ray Charles, John Lee Hooker, James Brown, Cab Calloway… Tots ells van participar entusiasmats en el rodatge. Les seves brillants aparicions ja formen part de la història de la música. I del cinema. Cal dir, en justícia, que, gràcies al rescat dels Blues Brothers, les seves carreres musicals van remuntar i es van tornar a situar en els primers llocs de les llistes d’èxits internacionals.

The Blues Brothers, que en espanyol els traductors van batejar amb el ridícul títol de Granujas a todo ritmo, va ser un dels films més aclamats i celebrats del segle XX. L’eclosió d’un gènere, la comèdia musical d’acció, que només podia haver nascut als EUA dels anys setanta, de la mà de dos individus genials, estranys i únics que, quan es van trobar, es van entendre a la perfecció des del minut zero.

Tots dos van viure una amistat i una complicitat artística i humana d’absoluta compenetració. O de comunió, en podríem dir, per seguir-los la broma divina. Després d’anys de circular i ensopegar, l’un partia del Canadà (Aykroyd) i l’altre de Chicago (Belushi), per les carreteres secundàries més atrotinades del món de l’espectacle, van acabar xocant de cara amb totes les seves forces i energies en una cinta trepidant que avui ja és un clàssic.

Si el film va veure la llum l’any 1980, els seus autors i protagonistes, Dan Aykroyd i John Belushi –els germans Elwood i Jake, els Blues Brothers– van néixer una nit d’inspiració del 1974, al plató del programa de televisió Saturday Night Live. Tots dos hi col·laboraven de feia temps, hi actuaven i escrivien gags, feien imitacions, i van escriure i interpretar algunes memorables seccions de brutal sàtira política que ja formen part dels annals de la més bona, més intel·ligent i més audaç crítica política que mai s’hagi fet a la televisió, juntament amb els Monty Python, els seus companys d’armes de l’altra banda de l’Atlàntic.

Crònica del naixement dels Blues Brothers

Una nit del 1974, John i Dan van inventar la parella dels Blues Brothers. A tots dos els tornava bojos el rhythm & blues. En col·leccionaven els discs antics com si fossin joies de valor incalculable. Tots dos havien intentat des de petits de formar una banda, sense gaire reeixida. Ara, en trobar-se, es veien amb prou forces per a fer realitat els seus somnis infantils. I de reivindicar la música que els agradava, la dels negres, que feia ballar i divertir-se milions de persones, perquè sí i contra tot i contra tothom.

La vestimenta va ser el primer pas per a definir-se. Una declaració d’intencions en clau. Vestits negres i corbates a joc amb els barrets i les Ray-Ban negres. I un Dodge Monaco del 1967, pintat de negre per ells mateixos. Tot tenia un significat. Els vestits negres eren copiats de Lenny Bruce. “Sempre has de portar vestit i corbata, paio, per enganyar la gent seriosa”, deia Dan. A més, com deia B. B. King, en aquells temps d’agressiu racisme blanc, quan els músics negres viatjaven pel país “havien d’anar vestits com si anessin al banc a demanar un crèdit”, per evitar l’assetjament racista.

Les ulleres de sol tenien més a veure amb dissimular els ulls irritats per les drogues i les ressaques matinals, que no amb el racisme habitual de la societat nord-americana en aquelles èpoques pre-trumpistes que avui no semblen tan llunyanes. Llàstima que nosaltres ja no tenim la força dels Blues Brothers.

Però, en realitat, qui eren aquells dos tipus inventats? D’on venien? Mentre intentaven formar la banda, ells dos els definien amb aquestes paraules: “Són dos músics de blues molt trinxeraires que porten ulleres de sol nit i dia. Eren orfes i no donaven ni un duro per ningú. Vivien en un quarto petit, brut, fosc i barat, al costat de les vies del metro elevat, al centre de Chicago. Conduïen un cotxe vell de la policia estatal d’Illinois.” Al film que en un futur rodaran, quan entren al tenebrós piset, Jake demana al seu germà cada quant passen els trens per la finestra. “Tan sovint, que al final gairebé ni te n’adones”, li respon Elwood.

La nit del part

El 22 d’abril de 1978 van aparèixer en públic, per primera vegada a la televisió, en tota la seva esplendor. En els minuts previs al començament del Saturday Night Live, Dan Aykroyd, llarg i prim, de vint-i-cinc anys, al seu camerino, s’ajustava fins al mínim detall la disfressa d’Elwood Blues. Com si fos un dandi. Mentrestant, al camerino del costat, John Belushi, de vint-i-nou, es convertia en Jake Blues, un pam més baix i força més gras, menys elegant i més atrotinat tot ell.

Uns segons més tard, al plató, el pianista del programa, Paul Shaffer, donava “la benvinguda a Joliet Jake i el seu sigil·lós germà, Elwood, els Blues Brothers!”.

“L’altra nit vaig anar de farra”, va grunyir John. “Vaig estar mamant i vaig enganxar una trompa de categoria.” Així començava “Hey Bartender”. El públic, i els mateixos guionistes del programa, no sabien si allò era un sketch o una actuació musical de debò. Si era una cosa seriosa o era una sàtira.

Sense immutar-se, John, suant com un porc, va arquejar la cella esquerra, es dirigí al centre de l’escenari, va fer espetegar els dits, i es va marcar un ball molt concentrat, seguint els sons de la melodia de l’harmònica Hohner Special 20 del seu germà. Quan acabava el solo, John va tombar en cercle unes quantes vegades per enxampar el micro just en començar la segona estrofa.

El públic al·lucinava. Ja començaven a veure que els Blues Brothers no eren cap broma. Allò anava de debò. Almenys, per als dos germans. Quan la cançó va acabar, John va udolar les darreres paraules: “Un, dos, tres, quatre canyes de cervesa!”. Mentre els músics allargaven la nota final, va agafar el micròfon i va deixar anar un crit cavernícola. El públic va aplaudir entusiasmat. Jake i Elwood es van mirar de reüll. Allò era només el començament. Prepareu-vos, que la festa tot just ha començat. Vegeu una versió de “Hey Bartender” de pocs mesos després:

Aquest episodi històric el relata a The Blues Brothers. Granujas a todo ritmo (Libros del Kultrum, 2024) el periodista Daniel de Visé, guanyador d’un Pulitzer i autor de reportatges d’investigació que, en dues ocasions, han aconseguit l’alliberament de condemnats a cadena perpètua per error.

El seu treball d’investigació sobre els Blues Brothers ha comptat amb el suport i el vistiplau entusiàstic de Dan Aykroyd i Judy, la vídua de Belushi. De Visé venera la música de jazz i el R&B, probablement més que els mateixos Blues Brothers. És autor de la biografia B.B. King, rey del blues (Libros del Kultrum, 2023).

De fet, va ser per culpa de B.B. King que ell aterrés al món dels Blues Brothers. En el procés d’investigació del llibre i la vida del músic, De Visé es va preguntar per què B.B. King no havia actuat al film d’Aykroyd i Belushi. Va telefonar al director John Landis que, amablement, el va posar en antecedents, i li va despertar el verí periodístic per a investigar tot allò que havia dut a la gestació d’un gran film clàssic, què hi havia al voltant dels protagonistes i de l’època.

Un esclat brutal, insòlit, de genialitat humana desbocada, salvatge, però pensada, escrita i calculada fins als més mínims detalls. Encara que després tots els plans prevists se n’anessin en orris a causa de la dèria improvisativa i anàrquica dels dos personatges.

La crònica d’una amistat èpica

El treball de De Visé és una minuciosa, rigorosa i intensa reconstrucció periodística, gairebé mes a mes, de la carrera d’ells dos. D’on ve cadascun, com es van formar en la vida i en els escenaris, fins el moment en què es troben, cosa inevitable, i del xoc esclata un volcà de genialitat, humor i rebel·lia, i unes ganes insaciables de diversió i de viure la vida trencant tots els dics de contenció.

L’autor no oblida creuar les seves trajectòries vitals amb la d’un tercer personatge, imprescindible i decisiu en la seva història, el director de cinema i productor John Landis, sense el qual mai no s’hauria pogut rodar un film tan boig i tan genial.

Com a bon periodista, a partir dels dos protagonistes, l’autor s’endinsa en les profunditats de l’època i en fa una crònica exhaustiva, potser sense pretendre-ho del tot. Al llarg del relat, anem descobrint la radiografia de l’evolució en aquells anys del món de l’escena alternativa de Los Angeles, San Francisco, Chicago i Nova York. Des dels còmics i imitadors, el jazz i la música d’avantguarda, fins a les crítiques satíriques més afilades a temes socials i polítics de l’època, com ara la guerra del Vietnam, Nixon, Kissinger, el cas Watergate i el moviment pels drets dels negres.

El salt dels escenaris als platós televisius de tots aquells actors, còmics i artistes joves va ser una veritable revolució. Així ho explicava, a la perfecció, l’any 1975, Tom Shales, el crític de televisió de The Washington Post:

“Saturday Night Live a l’NBC pot presumir de ser la sàtira més espontània de la televisió comercial, però el programa, en si mateix, és més que això. És probablement la primera sèrie de la cadena produïda per i per a la generació de la televisió, aquells bebès de finals de la guerra i de la postguerra que foren els primers a tenir un televisor com a mainadera. La caixa tonta els encantava als anys cinquanta, la van avorrir als seixanta, i, ara, als setanta, intenten de prendre’n el control”.

Avui a YouTube es poden visionar les proves de selecció que van fer els dos artistes per entrar a Saturday Night Live. John Belushi, amb una espectacular imitació de Marlon Brando, primer a la Llei del silenci i després a El padrí, el qual, juntament amb Joe Cocker, era un dels seus grans èxits paròdics. I Dan Aykroyd, amb una impressionant exhibició de personatges i accents nord-americans diversos.

L’autodestrucció de John Belushi

Belushi era una força vital imparable, insaciable, infinita. En vaig parlar fa uns quants anys. Desapareixia dels platós i dels escenaris per anar a aconseguir marihuana o cocaïna, allà on fos. Saquejava la cuina i el bar del seu amic Spielberg o acabava dormint al sofà d’un desconegut de qualsevol raval. Li van posar guardaespatlles i agents personals especials perquè el controlessin, però era impossible. Ell sempre aconseguia escapolir-se i desaparèixer per acabar fent el que volia o necessitava: beure, divertir-se i drogar-se. Era part important de la seva vida. La seva dona, Judy, i els seus amics estaven cada dia més alarmats.

L’any 1976, pressionat per la cada dia més espantada Judy, John va acceptar d’anar a la consulta d’un metge especialista en addiccions a Nova York. El doctor li va demanar sinceritat i l’artista va respondre amb una petita llista que, per regla general, en aquests casos, sempre sol ser molt més petita que la llista real:

“Tres paquets de tabac diaris. Addicció a la cocaïna. Addicció als barbitúrics. I a les amfetamines. Dosis regulars de mescalina.

El metge li va advertir que havia de deixar-ho.

—Proporciono molt de plaer a molta gent, es queixà John. Per què no puc obtenir una mica de plaer per a mi?
—Perquè el matarà.
—Tota la meva vida està essent dirigida, digué John. Em marquen els horaris i jo he de ser allà on m’ordenen.

La cocaïna li donava energia. Els barbitúrics l’ajudaven a dormir. El metge li va recomanar d’anar a un psiquiatre. John va respondre que estava massa ocupat.”

Va haver-hi intents, molts intents de deixar-ho, de moderar-se, però la seva ment accelerada i pressionada per ser sempre més genial i més bo, patia la tortura de la fama. Només la droga l’ajudava una mica.

Repeteixo, per acabar, i en homenatge, el que vaig escriure jo aquí fa uns anys:

“El 5 de març de 1982 es va trobar mort el cos de l’actor John Belushi al seu bungalou del luxós hotel Chateau Marmont de Sunset Boulevard, Los Angeles. Tenia trenta-tres anys. L’última xuta de speedball, barreja de cocaïna i heroïna, havia estat letal. Així va acabar la frenètica vida a tot drap d’un dels artistes còmics més genials de l’Amèrica dels anys setanta.”

Gràcies al llibre de Daniel Visé, ara he pogut saber algun detall més del seu funeral. La seva vídua, Judy, el va vestir amb botes punk, pantalons verd militar, americana i corbata. L’amic Lorne Michaels, creador del programa Saturday Nigth Live, va mirar el cadàver i va dir de broma: “L’he vist amb pitjor aspecte.” Dan Aykroyd li va ficar un paquet de tabac i uns bitllets de cent dòlars a la butxaca. Un capellà ortodox albanès (d’on procedia la família Belushi) va oficiar la missa. En acabar, Dan es va posar una jupa de policia de Chicago, va pujar a la seva Harley i va conduir els assistents al cementiri d’Abel Hill, a Martha’s Vineyard, Massachusetts. A la tomba, encapçalada per una calavera i dos fèmurs creuats, hi ha la següent inscripció: “Aquí descansa enterrat el cos de John Belushi. 24 gener 1949 – 5 març 1982. Potser jo me n’he anat, però el rock and roll continua viu.”