Esplendor i glòria de la literatura catanyola

Primer de tot deixeu que us expliqui què vaig fer jo, i per què la qüestió m’enerva. Aquest gener vaig publicar La mort misteriosa de Dolors Bernabeu, la reconstrucció d’un crim autèntic que va tenir lloc a Barcelona el 1925, i que mai no va ser jutjat perquè hi estaven involucrades les autoritats castellanes. Per escriure’l em vaig basar en allò que havien publicat els mitjans de l’època i en fonts d’arxiu, i per tant la majoria de textos originals són en castellà. Un criteri que vaig tenir clar des de bon principi és que el llibre seria íntegrament en català, i per això vaig traduir els articles de La Vanguardia i de Las Noticias o els fragments sobre el cas a l’obra de Pío Baroja. Una feinada: el periodisme en castellà de fa cent anys fa servir un to amanerat força execrable, i calia portar-lo a l’estil molt més modern dels diaris en català. Tot i això, no hi vaig veure cap alternativa. L’existència de l’altra llengua és producte dels processos d’ocupació colonial i, a banda, si hagués decidit explicar la història en noruec o en anglès, el resultat també hauria estat monolingüe. Va ser una decisió artística, i per tant política.

Aquesta setmana s’han anunciat els nominats al premi Llibreter, i una de les obres en la categoria de literatura catalana és 1969 d’Eduard Màrquez, publicada per l’Altra Editorial. La novel·la ha tingut crítiques excel·lents, però destaca per una característica: l’autor hi ha afegit textos sencers d’aquell any, com ara discursos, informes policials i previsions meteorològiques, i no els ha traduït. No són petits fragments, sinó pàgines i pàgines íntegrament en castellà –a ull, la meitat del llibre. D’aquest model híbrid, que alguns ja anomenen literatura catanyola, vam començar a parlar-ne amb El càstig de Guillem Sala (no som parents), també a l’Altra, on la història d’un professor i un alumne tenia bona part dels diàlegs en l’altra llengua. La setmana passada hi va haver una polèmica a Twitter (amb acusacions de linxament masclista pel mig) entorn de l’últim premi Anagrama, Consum preferent, d’Andrea Genovart, on podem llegir frases com “Pero lo que no mata engorda, així que muts i a la gàbia”. I cal recordar que Irene Solà va fer servir l’espanyol en un capítol de Canto jo i la muntanya balla, un dels grans èxits de vendes dels últims anys.

Les editorials i alguns crítics ho defensen invocant experiments narratius, “la llengua que ara es parla”, o que el bilingüisme és necessari si es vol reflectir una època. Tot plegat em semblen excuses de mal pagador, sovint per dissimular la mandra o la mala literatura. Autors com Jordi Cussà o Jordi Dausà Mascort han demostrat que es pot escriure de qualsevol àmbit social –des dels joves que es punxen cavall a les baralles clandestines en polígons industrials– sense sortir de la nostra llengua. També cal separar el retrat d’una parla més o menys degradada (com fa Marta Rojals de manera fabulosa a L’altra, on cada personatge té un registre diferent) amb la simple introducció de paraules en castellà. I llavors podríem invocar, com ha recordat Màrius Serra, tots els autors que han ambientat les novel·les a Barcelona i han fet que la cultura catalana hi fos invisible –Casavella, sense anar més lluny.

No hem d’oblidar tampoc la qüestió de mercat. 1969 s’ha beneficiat d’un ajut de la Generalitat (de 4.949 euros), de dues beques i ara de la visibilitat de la nominació al Llibreter. És a dir, un llibre mig escrit en castellà ocupa un espai que hauria pogut tenir-ne un altre totalment en català. No cal ni dir que a l’inrevés no passaria mai. La prova definitiva de la camàndula, però, és la versió castellana. Als catalanoparlants se’ns ven que aquesta amalgama és positiva per a la nostra literatura, però quan El càstig i 1969 s’han portat a l’altra llengua, de sobte el text ha passat a monolingüe.

Finalment algú em dirà que això és possible perquè la gran majoria de catalans som bilingües, i que segur que al nord hi ha novel·les amb llargs passatges en anglès. I és probable. La diferència és que la cultura noruega no té al davant una Amical Genocidista que en busca l’extermini i l’assimilació des de fa segles. L’últim refugi de les llengües amenaçades sempre és l’art, perquè és el racó on el creador pot bastir un món sense les interferències del colonitzador; que escriptors, editors, llibreters i crítics fomentin la degradació de la nostra literatura és força incomprensible, i més si es té en compte que a la llarga els acabarà perjudicant. Això sí, si hi acaba havent una categoria de catanyol a les llibreries, les beques i els premis, a mi no m’hi trobaran pas.

Post scriptum: Des que tinc una certa presència pública a les xarxes, i encara més amb la columna setmanal a VilaWeb, els meus textos solen provocar debats molt interessants, i que sempre agraeixo. Ara bé, he detectat que hi ha dues qüestions en què els comentaris m’arriben sobretot per missatge privat, perquè la majoria prefereix no fer-los públics. Una és la immigració; l’altra, la literatura catalana. Ben curiós.