Espinàs a la Llitera: el viatge de la generositat

Avui, que justament fa un mes del traspàs de Josep M. Espinàs, em sembla molt oportú recordar un moment concret de la cerimònia del seu comiat al tanatori de Sancho de Ávila. Una cerimònia en la qual varen intervenir una desena de persones. Des de la família més directa –el fill, el nét, una neboda–, fins a companys i amics amb els quals l’Espinàs havia articulat (i mai millor emprat el verb) una part de la seva trajectòria personal i professional. Començant, com no podia ser altrament, per Isabel Martí, la seva editora i sense cap mena de dubte la persona que sap més coses de l’escriptor, i continuant per Antoni Bassas, Mònica Terribas, Salvador Cardús, Eva Piquer o Xavier Antich, entre més.

Una d’aquestes persones va ser Carlos Benedicto que, al costat de la seva germana Dori, va evocar breument el dia d’agost de l’any 1989 en què un parell d’inesperats caminants, xops de cap a peus per una tempesta descomunal, varen trucar a la porta de casa seva, al poble de Baells, a la Llitera, tot cercant refugi i l’escalfor d’un foc encès. Va ser una estada molt curta, tres hores a tot estirar, però prou intensa per a esdevenir un dels episodis de generositat i solidaritat més potents que l’Espinàs ha descrit –i viscut– en els milers de pàgines que ens ha deixat.

L’escena va passar el dissabte 5 d’agost de 1989, sisè dia del trajecte per la Llitera. Un viatge que era el segon capítol de la, diguem-ne, nova etapa si convenim a considerar els tres primers que havia fet bastants anys abans (al Pirineu de Lleida, amb Camilo José Cela, el 1956; al Priorat, el 1957, i a la Segarra, el 1962) com una primera fase de viatges a peu pel país. Dotze mesos abans havia recorregut la Terra Alta i en aquesta ocasió havia triat la Llitera, territori que des del punt de vista administratiu pertany a Osca, però que es mantenia “de parla catalana”, com ell mateix puntualitza en el pròleg del llibre que es va publicar amb un subtítol aclaridor: Viatge a la frontera de la llengua (*). Sense deixar el pròleg, Josep M. Espinàs continua: “Ha estat molt fàcil no sentir-se foraster, a la Llitera. Ni en els moments més ingrats. I és que el diàleg espontani amb la mateixa llengua és un perfecte estímul per a la comprensió quan, precisament, cada u amaneix la llengua amb l’oli del seu propi accent.”

Però la característica que converteix A peu per la Llitera en un llibre inoblidable la trobem en la dedicatòria, adreçada a dues persones. La primera és anònima: un desconegut sense nom ni cognoms; la segona, en canvi, sí que en té: es diu Carlos Benedicto i aleshores tenia onze anys. I com a conclusió de la dedicatòria una frase que condensa l’esperit de l’experiència viscuda aquells vuit dies pels dos caminants: “A la generositat de tanta gent.” A peu per la Llitera és, sense cap mena de dubte, el viatge de la generositat “de tota la gent, tan diversa, que tenien en comú la bona voluntat”.

Els lectors que hàgiu seguit la sèrie de viatges a peu –que fins al 2008 n’aplega una vintena– deveu haver detectat que, amb els anys, l’Espinàs va anar afinant els aspectes logístics relacionats amb coses tan importants com és tenir definit de bell antuvi el lloc on passarà la nit i, si pot ser, també el lloc on s’aturarà a dinar. Unes precaucions que fa trenta-quatre anys no va tenir en compte. Per completar el quadre, afegiré que, després d’una pila de mesos de sequera, les dues tempestes més importants de l’any 1989 a la Llitera varen descarregar els dies 3 i 5 d’agost, amb els nostres caminants enxampats enmig de camps i muntanyes, equipats mínimament i amb calçat ciutadà lleuger, ideal per a passejar pel carrer d’Aragó o, com a molt, pel Parc Güell. No per plantar cara als elements.

He tornat a llegir A peu per la Llitera, no pas per fer cap mena d’anàlisi –ja en vaig parlar a l’Avui tan bon punt el llibre va aparèixer el febrer de 1990– sinó per refrescar aquelles experiències. M’ha fet gràcia, per exemple, la sorpresa desconfiada de molta gent que veia, sense acabar de creure-s’ho, com dos caminants, un d’ells de seixanta anys, entraven a peu als pobles. En més d’una ocasió algú els seguia de lluny amb un ciclomotor per comprovar que, efectivament, no hi havia trampa i que cap cotxe els recollia quan deixaven enrere el poble. Va ser precisament això el que va cridar l’atenció d’un home que a Calassanç va sentir com explicaven que tenien previst arribar a la nit a Peralta. Poc després va caure la primera de les tempestes que l’Espinàs i la seva acompanyant varen resistir com varen poder fins a arribar a la destinació prevista. En veure com el cel descarregava sense aturador, el desconegut de Calassanç va pensar “en aquells dos per la carretera, sota la tormenta…” i li va faltar temps per agafar el cotxe i anar a l’únic lloc de Peralta on podien acollir-los: el bar Centenario. Allí, mentre ells s’instal·laven en el pis de dalt, l’home va entrar, va preguntar si els dos caminants havien arribat i, en saber que sí, va fer mitja volta, ja tranquil, cap a casa seva.

Dos dies després l’episodi es va repetir. I amb més intensitat encara: una pluja de proporcions bíbliques –aigua, pedra, llamps i trons– enmig del no-res entre Peralta i Baells que l’Espinàs descriu sense dissimular l’angoixa viscuda en aquells moments. Passada la tempesta, totalment xops, van arribar a Baells, parada obligada per a refer-se momentàniament perquè sabien que no s’hi podrien quedar i que haurien de continuar uns quants quilòmetres més fins a Seganta, on finalment podrien dormir.

A Baells, però, es varen trobar amb la família Benedicto.

Els Benedicto

Dos anys abans la família Benedicto havia patit el sotrac de la mort del pare. Quan l’Espinàs va arribar a casa seva –el cafè de Baells, al primer pis, no arran de carrer– de seguida van treure l’estufa de butà per a refer els caminants i eixugar la roba, les motxilles i tot el seu contingut. Hi havia la mare, que feinejava en silenci preparant el dinar, i els dos fills: la Dori, de divuit anys, a la qual li agradava estudiar (“jo vull fer Ciències, però no Medicina, eh?, la sang m’espanta. Medicina no. A mi el que m’agrada més són les Matemàtiques i la Física. […] El pare es va morir i he d’ajudar la mare, i a més tinc un germà petit”) i en Carlos, d’onze anys, “grasset, galta-rosat, tranquil i bon noi”, que els va explicar, com volent-s’hi solidaritzar, que aquell mateix matí, a l’hort, havia entomat la pedregada. En veure l’escampall al voltant de l’estufa es va adonar que el mapa que portaven els caminants havia quedat inservible.

Després de dinar venia l’hora de la calma. Ho explica l’Espinàs: “Jo escric unes ratlles al bloc, i m’adono del silenci que hi ha en aquest fals cafè, en aquesta autèntica casa de Baells, visitada fa dos anys per l’adversitat i on ara creix a poc a poc una fràgil flor sentimental. Miro la Dori, divuit anys, i en Carlos, onze, asseguts a la mateixa taula, cada u fent la seva feina, i de tant en tant alcen els caps, i els ulls es troben, i ella somriu dolçament i ell fa una ganyota seriosa, i es parlen en veu baixa –perquè jo escric, potser– i jo convisc amb aquesta família amb una naturalitat que pot arribar a fer mal, perquè tinc aquí mateix aquesta Dori que voldria estudiar Ciències i… i el germanet, que de bon matí ja era a l’hort, li posa confiadament una mà sobre la seva, i com s’acabarà lligant o deslligant aquesta delicada relació entre els voldria i els puc?”

Tot d’una el noi es va alçar de la taula i es va acostar a l’Espinàs amb un paper a la mà, un mapa de la Llitera que havia copiat d’un llibre seu d’estudi: “Ens pregunta si ens servirà. I tant, dic, i li demano que el signi. Escriu: Carlos Benedicto. I perquè si trobem una altra tempesta no se’ns faci malbé, ens posa el mapa que ha dibuixat dins una funda de plàstic.”

Va arribar l’hora de marxar, el cel s’havia aclarit força cap a ponent i tota la família va acompanyar els caminants fins a la sortida de Baells. Calia superar un petit barranc i en Carlos, atenent el que li deia la mare a cau d’orella: “Busca tres pedres planes i les reparteix enmig del rierol, perquè ens facin de passera.” El capítol s’acaba amb un paràgraf de bellesa emocionant, estremidora: “Només fa tres hores, potser una mica més, que la Isabel i jo arribàvem, xops, a un pis de Baells, i ara ells són allà, al peu del camí, a l’altra banda del rierol, movent els braços, dient-nos adeu, i es fan petits, la mare, en Carlos –porto el seu mapa–, la Dori, les Ciències, quina ràbia, quina pena, diuen adeu, adeu, per què han de saludar tant, ara?, per què el camí no gira d’un cop?”

Per això, quan veig que aquell nen, ara un home de quaranta-cinc anys, havia pres la paraula en el comiat a Josep M. Espinàs demano a la Isabel Martí que m’expliqui més detalls de la relació amb la família de Baells perquè tinc la impressió que és una història que val la pena que no resti en l’oblit. Em rep a casa seva amb una taula plena de carpetes i papers relacionats amb el viatge a la Llitera i, damunt de tot, tres objectes singulars: la llibreta de butxaca en què l’Espinàs prenia notes al llarg del recorregut, les restes del plànol destruït per la tempesta i el plànol dibuixat i signat per Carlos Benedicto.

“Tal com havíem fet l’any anterior a la Terra Alta, tan bon punt el llibre va sortir la primera presentació va ser a la Llitera. Quina emoció tornar a veure els germans (la mare no hi va anar, però va dir als fills que ens transmetés la seva gratitud) i abraçar-nos tots quatre. Havien tingut una gran sorpresa quan els van dir que per TV3 parlaven d’un llibre en el qual sortien ells i de primeres no s’ho creien ni ho relacionaven amb la nostra visita. Ara, però, ja sabien que aquell desconegut discret que havien acollit no era una persona qualsevol sinó un dels escriptors més reconeguts i estimats a Catalunya i que la seva petita història havia quedat recollida en un llibre que era a les llistes dels més venuts.” A partir d’aquell moment, es va instal·lar entre ells “una amistat discreta però profunda i perseverant que ja no es va trencar mai més”. Per això el 7 de març de 1997, quan l’Espinàs va fer setanta anys, la seva editora li va muntar una festa sorpresa al Via Veneto amb el lema “70 anys, 70 convidats”. La idea era aplegar una representació ben àmplia de tots els àmbits del país, començant per les altes jerarquies –el president Pujol, el batlle Maragall, l’arquebisbe Carles– i continuant per músics, arquitectes, catedràtics, periodistes, cuiners, escriptors, empresaris… fins a setanta. “Recordo que havia de tancar la taula presidencial i que m’arribaven propostes de moltes bandes. Llavors vaig pensar en la Dori i en Carlos i problema resolt. La nit abans varen dormir a casa meva i, amb tots els mereixements, varen seure a la presidència amb la mateixa naturalitat i discreció de sempre.”

A partir d’aleshores cada any per Nadal arribava una felicitació dels Benedicto i cada 7 de març una trucada d’en Carlos per felicitar l’aniversari a l’Espinàs. Molt més cap ací, quan la salut començava a causar maldecaps, trucava a la Isabel: “I puc dir-te –i això ho vaig dir també al funeral– que aquests darrers anys, aquell nen que vam conèixer a la Llitera, i amb qui ‘només’ vàrem conviure unes hores, va començar trucant-me cada mes, després cada setmana i els últims temps pràcticament cada dia interessant-se pel seu estat. No hi ha hagut ningú que m’hagi preguntat més per la salut de l’Espinàs que ell. Ningú.” Encara ahir, em conta, va interessar-se per com va resistint ella la nova situació. En Carlos és un home callat i discret que fa de pagès a la Llitera i que procura parlar i escriure en català tan bé com pot. M’ensenya el mòbil: “Mira l’últim que m’ha enviat, una fotografia feta des del seu tractor i, a sota, la frase que li deia sovint l’Espinàs: ‘Carlos, no et treguis del camp.’” Li demano també per la Dori, i em diu que treballa en el departament d’administració d’una empresa.

Un dels últims dies de juliol del 2010, quan l’Espinàs ja no podia fer viatges a peu, la Isabel Martí el va convèncer de fer la volta a la Llitera i tornar a Baells per veure la mare, amb qui, a diferència de la Dori i en Carlos, no hi havia hagut mai més cap contacte. Era un fet insòlit perquè mai havien repetit cap viatge anterior, però els motius eren plenament justificats. “Recordàvem aquell silenci, aquell respecte amb què ens havien acollit la primera vegada aquell dia de pluja i mira quina classe: la vídua va tornar a obrir per nosaltres el cafè, que feia anys que no funcionava, i en comptes de fer-nos un dinar ‘de diumenge’ –ara que sabia que l’Espinàs era una persona important– va cuinar-nos exactament el mateix que aquell dia d’agost: una amanida de tomàquet amb ceba i una truita de patates. Quina sensibilitat, quina categoria personal…”

La mare d’en Carlos i la Dori va morir pocs mesos després i d’aquella visita ha quedat una llibreta de butxaca amb les anotacions que l’Espinàs va fer aquells dies, en cotxe, a Baells i una pila de fulls escrits amb la seva Olivetti 46 i el títol, “Una bona història”, escrit a mà. Són la crònica d’aquell fugaç retorn que no sé si mai arribarem a veure editada. Ara com ara són en mans de la seva editora. Confiança, doncs, absoluta perquè, com deia l’Espinàs quan començava un camí, “el que hagi de venir, vindrà”.

(*) En la reedició de 2021 La Campana va invertir l’ordre. Ara el llibre es diu: ‘Viatge a la frontera de la llengua. A peu per la Llitera’.