04.10.2018 - 22:00
Tot en el món existeix per acabar convertint-se en un llibre, ho va dir Mallarmé, i Josep Maria Espinàs va triar aquesta frase com a cita inicial per al seu primer llibre, la novel·la Com ganivets o flames (1954). El 2014, quan l’escriptor va recollir els seus articles a Vida articulada, es reafirmava en aquesta idea després de trenta-sis anys d’escriure un article al dia. Rellegint-lo en aquesta tria de gairebé cinc-centes pàgines d’articles dels més d’onze mil que va escriure, Espinàs se’m dibuixa com una mena de senyor Palomar abans de Palomar. Rellegir Espinàs, empassar-se tots els seus articles, endreçadament o no, és trobar una peça a mida per a cada persona que coneixes.
Abans de Palomar (1983), l’obra pòstuma d’Italo Calvino, Espinàs escriu (1979): «No se m’hauria acudit que quedar-se quiet per observar fos tan important si fa anys no hagués acceptat l’encàrrec d’escriure sobre els carrers de Barcelona.» Aleshores explica que per escriure sobre la ciutat es va dedicar a visitar-ne tots els carrers més d’una vegada, en hores diferents, «per veure’n els canvis de llum, de gent, d’activitat». Fins que un dia va decidir quedar-se quiet en un xamfrà, només deu minuts, amb la mirada fixa en una botiga, una carnisseria, i es va adonar que si no es movia aquell racó de món li arribava amb el seu ritme propi. «El nostre moviment anul·la o deforma el moviment de les coses», conclou Espinàs, i ara ve quan se m’apareix com un senyor Palomar: «el vol d’un ocell no el veurem tal com és realment, no podrem seguir el seu admirable i proporcionat dibuix en el cel si nosaltres també estem en marxa».
Això de mirar quiet o mirar en moviment donaria per a pàgines i pàgines d’agradable divagació, si uns i altres tinguéssim prou temps per aturar-nos-hi així, però si emparento literàriament el nostre Espinàs amb el Palomar de Calvino és perquè trobo que l’un des de les pàgines dels diaris i l’altre des de la ficció intenten fer el mateix i amb les mateixes eines: descriure el seu voltant amb l’única eina de la mirada, o més aviat de l’atenció, perquè també escolten; i en el cas d’Espinàs, descriure’l cada dia, en un article, en una mena de, com diu ell, dietari públic, assumint el risc, acceptant «una dosi diària de fracàs» perquè «l’article quotidià afavoreix una concentració molt forta de crítica» (ho diu a El meu ofici, 2008).
Espinàs duu a la pràctica l’afirmació de Mallarmé: tot el que passa, passa perquè sigui escrit –però no tot el que passa s’arriba a escriure, afegiria i em perdria un altre cop. El que vull dir és que Espinàs demostra, amb els seus articles, que qualsevol cosa pot ser llavor d’article –i això no vol dir que el resultat sigui un article qualsevol–, només es tracta de saber mirar, escoltar i treure’n suc. De llegir Palomar també se’n pot deduir això, entre altres coses. Si t’has proposat descriure el món que t’envolta, si te’l vols explicar, si el vols explicar als altres, no t’ho acabaràs mai. Palomar diu que no es morirà fins que no ho aconsegueixi, i la novel·la (traducció de Maria Antònia Oliver) acaba així: «Decideix que es dedicarà a descriure cada instant de la seva vida, i fins que no els hagi descrit tots ja no pensarà més en ser mort. En aquell moment mor.» No es cap contrasentit, Palomar acaba de descriure el seu motiu de viure, l’ha comprès, i ja ho té tot fet. I Calvino es mor poc després.
Abans deia que és atenció i no solament mirada, i en un article de 1979 queda clar que Espinàs es passeja per la ciutat amb els ulls i les orelles en guàrdia per capturar-ho tot. Un dia entra en un bar a dinar de menú i sent una cançó. És una cançó que no ha sentit mai però que el commou perquè el connecta amb alguna cosa viscuda. Espinàs hi rumia mentre ens ho explica i ens diu que aquesta mena de tonades noves que de sobte ens commouen com si ens toquessin un vell record amagat són «la música del temps perdut»: «En un moment determinat, una melodia representa una època, o un estil, que ha emmarcat les nostres opcions de vida. Les opcions s’han anat escapçant, els nostres camins s’han escurçat, però la musiqueta continua sonant com ‘aleshores’. No hi fa res que no l’hàgim sentida mai, abans. És la melodia de la impossible marxa enrere, el compàs mesurat dels passos que estem obligats a fer.» Tot això el nostre Palomar català ho escriu a partir d’anar a fer un menú en un bar amb fil musical.
Imagino que l’any 1979, els seus articles diaris a l’Avui devien ser llegits des de moltes taules de bar, potser a l’hora de dinar, amb la ràdio sonant de fons; però jo torno a veure el personatge de Calvino assegut amb el colzes clavats en unes tovalles blanques de paper prim amb l’estampat repetit de les lletres «buon profitto» en blau marí. Imagino Palomar escoltant aquella melodia de la impossible marxa enrere i sent conscient un cop més de les tries que ha fet durant la vida, dels camins que no ha agafat, com per exemple quan es plany per no saber identificar els cants dels ocells perquè de petit va triar no fixar-s’hi i això no és una cosa que et puguin ensenyar els llibres. La música del temps perdut sacsejant l’última creació del vell Calvino en un bar de menú, i un escriptor que s’ho mira quiet des del xamfrà i ho escriu per donar la raó a Mallarmé.
Ara Espinàs ja no escriu –o he de dir: ja no publica– un article al dia, però estic convençuda que continua caçant temes susceptibles d’acabar escrits a la seva columna, perquè un cop se t’engega l’antena d’articulista, ni el no escriure te l’apaga. Imagino ara l’Espinàs, aquell Palomar abans de Palomar, com un Palomar després de Calvino, vivint una vida més enllà de l’última pàgina de la novel·la, lliure de ser capturat en cap altre llibre, lliure també d’escriure, fins i tot contradient Mallarmé, intentant demostrar que es pot viure sense escriure, però descrivint-se la vida en la mida justa dels caràcters d’un article de diari.
