L’esperpent, a les portes del congrés

El dia començava dins el TGV i amb Anna Balletbò. L’ex-diputada del PSOE anava a Madrid a veure la investidura en directe. “Seuré al lloc de Salvador Illa, que hi anirà dijous”, ens deia a peu dret, a la plataforma del vagó, anant cap a un bar que no vam arribar a conèixer. Anna Balletbò es va fer famosa el 1981 durant el cop d’estat del 23-F, quan va poder sortir de l’hemicicle abans que ningú, perquè estava embarassada, i va trucar al rei espanyol per informar-lo de què passava dins. Anys després hem sabut que no calia. El rei sabia perfectament què hi passava: Joan Carles I estava darrere el cop. Mira si ho sabia. I no la Balletbò. Això pensàvem, i ho intentàvem lligar amb l’irreal cop d’estat que alguns veuen ara en moviment, i que dibuixen un Pedro Sánchez de suposat dictador. Mentrestant ella ens explicava els maldecaps que té gestionant un hotel de luxe de 5 estrelles dins la franja Gaza, per una banda (“no en sóc propietària, jo només gestiono”), i més propietats de la Fundació Olof Palme dins Gaza també, per una altra. I ho entrelligava amb records de joventut i amics comuns nostres, per dir-ho d’alguna manera, mentre el tren travessava les Espanyes.

El dia continuava dins el taxi, ja a Madrid, quan per la finestreta vèiem l’autobús d’Hazte Oir en què Pedro Sánchez era comparat amb Hitler. Oh, Madrid, bressol de la ultradreta. “La majoria dels clients que porto estan a favor de les manifestacions d’aquests dies contra l’amnistia”, ens deia el jove taxista, un gadità que ha posat diners per ajudar Valtònyc. Per la ràdio, Rodríguez Zapatero afirmava que un socialista, ell, va posar fi a ETA, i que un socialista, Sánchez, recuperaria la convivència a Espanya. Pel taxista, la cosa és clara: “Al final, l’amnistia a nosaltres no ens afecta. Els problemes reals són l’habitatge, l’educació, etc.” Segons ell, la solució al Primer d’Octubre hauria d’haver estat aquesta: una multa per als polítics catalans, inhabilitats per a tota la vida, fixa’t tu. Però res de presó.

“Puigdemont, a la presó!” cridava la gent a les portes del congrés. “Aquest furgó, per a Puigdemont!” Sí, finalment, arribàvem al congrés, on es manifesta la gent que sí que creu que la presó és la solució. I que no tan sols es manifesta contra l’amnistia del PSOE. També ho fan contra Puigdemont. Esperàvem de veure una gernació blocant el congrés, que la dreta i ultradreta en tenia la intenció. I no. La concentració ha estat minoritària, no són prou colla per a encerclar res, i encara menys amb els dispositius de la policia. La concentració al matí, tot i minoritària (cinc-cents, a tot estirar), si més no ha estat sorollosa. A la tarda ni això. Concentracions que han comptat amb escenes de l’esperpent, autèntica parada de monstres que denotava més impotència que no perill. La fotografia que volia Sánchez: pocs, i no gaire presentables, no.

Allà, una bandera franquista, aquí un legionari entrant enmig de l’ovació de la majoria, en escena per al record. Aquí, uns clams racistes (“Europa és cristiana, i no musulmana”), i aquí més crits racistes adreçats a la policia (“Contra el moro, no teniu collons”), i allà, uns d’insultants (Marlaska, valent, valent, valent fill de puta). Aquí, l’Espanya ètnica que té por d’Europa (Europa ens dissol!) i aquí, unes senyores que canten una pregària amb una bandera espanyola que té per escut la verge Maria. Mare de Déu, Senyor.

I, per si no n’hi hagués prou, apropiació cultural. Primer, apropiació cultural de Catalunya. Fan seves les nostres icones. Un manifestant ho resumeix així: “Tota la merda que els passava als catalans, ara ens passa a nosaltres.” Per començar, la gent canta el famós “Premsa espanyola, manipuladora”, que ha estat constant. I periodistes de La Sexta i TV3 han hagut d’anar-se’n per la pressió de la ira de la gent. Però és que també hem sentit la tonada de “Els carrers seran sempre nostres”, que aquí tenen la seva versió (“Pedro Sánchez, fill de puta”). O la tonada de “on són les paperetes, les paperetes on són?”, que aquí canten “On és Perro Sánchez. Perro Sánchez on és?”. I finalment, també treuen el nas l’abstencionisme organitzat, gent que, en vista de la corrupció política, la corrupció ètica de la política, demana de no votar. Veuen Sánchez com un tafur que pot fer allò que vulgui gràcies a un sistema corromput. No estrictament antiindependentistes, fan onejar una bandera espanyola foradada perquè creuen que la nació (bandera) és més important que l’escut (estat) que han fet fora del símbol.

Resumint: premsa espanyola manipuladora, els carrers seran sempre nostres, on són les paperetes, les paperetes on són i abstencionisme organitzat, però en versió espanyola. Una autèntica apropiació cultural, tu. Espanya ens roba, sí. Ens roba icones culturals. I no tan sols als catalans, també a l’esquerra: “Madrid serà la tomba del sanxisme” (que ressona a “Madrid serà la tomba del feixisme” del 1936), “Espanya unida mai més serà vençuda”. O “aquest cop l’aturarem” s’han sentit aquest dimarts a Madrid.

I, enmig de la ultradreta, els apropiadors i els abstencionistes, topem amb els existencials. La gent que veus perduda, qüestionant-se on va a parar Espanya, formant petits cercles de debat animat, de gent que no comprèn com es pot aprovar una amnistia amb la qual no es creu, canviant de guió, indignats amb els canvis de jaqueta. I per això parlen de Finlàndia (“no tenen casta política, els sous són tan baixos que la política és vocacional”).

La tarda avança, el fred s’accentua i la manifestació de la tarda és tan minoritària, o més, i ara sí que sense ni tan sols fer soroll. Han quedat muts. Amb un policia n’hi ha prou per a vigilar-los. El trànsit no ha deixat de rodar. No s’ha hagut de tallar la circulació per la plaça de Neptuno. Ni tan solament quan, a darrera hora, amb més gent congregada, Santiago Abascal (Vox) abandona l’hemicicle i s’acosta als manifestants, que el reben amb crits extasiats. I desconvoquen la marxa, anant cap al carrer de Ferraz, a la seu del PSOE. Però ni aleshores no s’ha de tallar el trànsit. És la impotència feta imatge d’un dia en què la ultradreta ha fet figa al congrés.

Però una cosa és manifestar-se al congrés, la seu nacional, durant el dia. I una altra, fer-ho davant del PSOE, en la fosca de la nit, on ara sí que hi haurà molta més gent contra “el Perro Sánchez aquest”, que algú ha qualificat de fill de Satanàs, i que avui deu riure després de comprovar que té la foto que volia: ell manant dins el congrés i la parada de monstres protestant a fora. Això és Pedro Sánchez guanyant a Espanya, donant Madrid per perduda.