Esperar que algun dia esperarem plegats

El pes de la distància. Màrius Torres suposa que les cartes que ha enviat recentment a Joan Sales poden suscitar malentesos i fa per manera d’aclarir-los. Però, com sempre, va més enllà i ofereix reflexions, aquesta vegada sobre l’esperança i l’ambició. La carta conté també dues referències a la poesia: un elogi de Carles Riba a la qualitat literària de Torres i l’anunci d’una carta –interessantíssima– on comentarà un conjunt de poemes de Joan Sales. Serà la que publicarem demà passat.

«Poc després de tirar la meva carta de darrers de juliol, vaig rebre la vostra del 23 de juny. Abans havia rebut el plec dels poemes d’en Joan. Tanmateix, si us escric avui és perquè ahir, amb la carta d’en Joan a l’Esperança, vaig veure ben clar el que ja temia, i és que alguns fragments de la meva carta anterior havien d’irritar fortament en Joan. És cert que potser nosaltres no imaginem prou el que és viure a Macorís. Però si alguna cosa que diem nosaltres us sembla fora de lloc i estúpida, penseu que potser tampoc vosaltres teniu una idea molt precisa de l’ambient en què es viu aquí. Déu sap que la meva intenció era bona, i que no us voldria veure pas convertits en exemplars de l’alta societat dominicana, tal com ens la descriu en Joan. Però sap també, i seria per tant inútil que volgués dissimular-li-ho, que no tinc cap mena de prejudici ‘antifilisteu’, i que tan honorable em sembla viure del comerç com de la pedagogia. En la carta que violàrem ahir, en Joan no fa cap al·lusió als vostres plans ni a possibles canvis de residència. Ho heu deixat córrer? Comprenc que parlar de tot això us faci poca il·lusió, tan poca com me’n pugui fer a mi parlar de la meva salut. I, diantre!, d’ençà que m’ho vau demanar, no deixo de parlar-vos de la meva salut a cada carta. | És ben cert que més que el clima, l’ambient, l’enyorament, les taràntules i l’alta societat, és el no veure una finalitat clara a la nostra vida que ens neguiteja i ens posa de mal humor. Hom accepta amb goig el martiri quan està cert que procura la glòria del cel; hom s’irrita d’una picada de mosquit quan la pròpia existència sembla tan ridícula com una picada de mosquit. ¿Recordeu un sonet de Milton que una vegada vaig provar de traduir? El darrer vers és d’una concisió romana:

They also serve who only stand and wait.

Aguantar ferm, i esperar, és també una manera de servir Déu –la sola finalitat de l’home en la Terra, sigui poeta o adroguer. Hi ha qui es consagra a l’exercici de la fe, hi ha qui es dóna a la caritat, ¿per què Déu no ha d’estimar igualment aquells que es donen tots a l’esperança? No demano pas que us poseu una bena als ulls, però com que la fe de les persones intel·ligents ens sembla més profunda que la dels carboners, i la caritat envers els enemics és més noble que cap altra, l’esperança ‘a consciència’ és tant més divina com més difícil. Potser la finalitat que trobem a faltar en la nostra vida és aquesta: potser Déu ens ha fet només perquè exercitéssim amb tota l’ànima aquesta bellíssima virtut. No siguem ‘reacis’ i esperem, encara que tota la vida no hagi de ser res més que això: esperar.

Jo no trobo la menor dificultat a esperar que algun dia esperarem plegats, sense que un oceà ens separi. N’estic cada dia més segur –i no he estat mai un optimista per les coses que desitjo vivament. Cal que us convenceu que la vostra vida actual és un episodi sense importància, i que l’únic que importa és treure’n tot el suc possible com a experiència vital.

Tinc ganes d’escriure’t un comentari llarg i ben mesurat dels teus poemes, Joan. Els hem acabat de transcriure, amb la Maria Planas. Però necessito molta calma i llegir-los encara moltes vegades. Hi ha coses que fan una impressió fortíssima –i no pas precisament aquelles que volen suggerir horror. Així que el meu cervell començarà a funcionar una mica seguit, em posaré a la feina.

[…]

Fa unes setmanes, un amic nostre a qui el meu pare havia deixat la còpia a màquina dels meus versos que tu vas enviar-li abans d’embarcar, va llegir-los a Carles Riba, veí de la ciutat del Conqueridor d’ençà de primers d’any. Segons sembla, Riba en féu grans elogis i anà a demanar al pare la resta de coses meves, i li prometé una crítica per quan ho hagués llegit tot. Estic content per mi, i de pensar que he pogut donar una grossa alegria al pare, justament en aquests moments en què potser no ho hauria pogut fer si gaudís de bona salut.»

[Podeu llegir el mecanoscrit de la carta ací.]

Text extret del llibre ‘Les coses tal com són‘ (de l’editorialAcontravent).

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.