Esperant l’aire d’Igualada

Ningú no va predir que el 12 de març a les nou del vespre la nostra ciutat, Igualada, juntament amb les veïnes Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui, quedarien confinades per un brot de coronavirus. Des d’aquell dia, han passat gairebé tres setmanes, i dins aquest recinte vigilat de la conca d’Òdena hem quedat confinats més de seixanta mil veïns. Per a tots nosaltres, el temps s’ha aturat.

La plaça de l’Ajuntament és buida de gent, les velles fàbriques i adoberies del Rec, preparades per a acollir milers de visitants que havien de venir a comprar roba als seus pop up stores de moda, presents a la nostra ciutat dues vegades l’any, han quedat amagades sota un mantell d’incertesa. La Mostra d’Igualada, la fira de teatre infantil i juvenil, ha estat suspesa presencialment, i dóna la benvinguda a uns carrers plens de silenci, on els actors han deixat d’actuar, els titelles no han sortit a l’escenari i la música ha deixat de sonar. L’església de Santa Maria d’Igualada, situada al costat de la plaça de l’Ajuntament, ha romàs plena d’esperança per a la nostra ciutat. Els gegants d’Igualada, com en Tonet el Blanquer i la Conxita la Teixidora, s’allotgen tot esperant el ball següent a la plaça de la ciutat. El conegut Passeig, que aplega tardes plenes de gent desfilant amunt i avall, ha quedat com una estampa de postal en blanc i negre, d’aquelles que podem trobar en un calaix de records. La rambla de Sant Isidre, que cada tarda aplegava una cantada per la llibertat dels presos polítics, manté ara una imatge freda de gent que va a corre-cuita amb màscares i guants, per protegir-se de la invisible amenaça que s’allotja ara a la ciutat. Poca gent diu res i, si és que trobes ningú, reps una salutació d’una mà llunyana amb por d’avançar cap a tu per a dir-te res. La ciutat ha canviat, el caliu que vivíem setmanes enrere resta a l’espera d’un futur en què volem poder tornar a sortir de casa, volem poder tornar a abraçar-nos i volem poder dir que tot això s’ha acabat, amb aquell aire ple de vida a la cara, mirant ben amunt, aquells globus que ballen molts matins al cel de la nostra ciutat.

Igualada va ser formada cap a l’any 1.000 al costat del riu Anoia. El nom de la ciutat prové del llatí aqua lata –’aigua ampla’, és a dir, ‘on el riu s’eixampla’. Per això aquesta situació que la Covid-19 manté a la nostra ciutat, juntament amb la resta de la conca d’Òdena, no serà motiu per a no fer créixer la nostra vila, com ha fet durant tants segles. Perquè ens ho podran prendre tot, però no ens podran prendre l’esperança i l’amor que tenim els milers de veïns confinats. Ja ens ho va deixar clar Epictet: ‘Un vaixell no hauria de navegar només amb una àncora, ni la vida amb una sola esperança.’