29.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 30.12.2023 - 21:05
El lloc de naixement marca, sens dubte, la vida d’una persona. La forma de vida, la ideologia, les oportunitats, la llengua o l’accés a serveis bàsics venen determinats, en gran part, per la classe o el país, i és un factor decisiu en les expectatives a la vida.
Una mesura àmpliament utilitzada per demògrafs, estatístics i investigadors és l’esperança de vida en néixer, com a indicador de qualitat de vida i desenvolupament. Malgrat que hom creu, erròniament, que indica quants anys es preveu que visqui una persona, el cert és que revela quant de temps viuria una persona si visqués tota la vida amb les condicions actuals, sense calcular, per tant, les millores que hi pugui haver.
Hi ha molts factors que hi influeixen, com ara l’assistència sanitària, la tecnologia, factors ambientals, l’educació o les condicions laborals. Això vol dir que, si l’entorn canvia, i en aquell moment hi ha una pandèmia o una guerra, l’esperança de vida baixa. Aquestes darreres dècades, la tendència mundial ha estat d’un creixement constant, i si l’any 1950 l’esperança de vida al món era inferior als cinquanta anys, de 46,5, avui en dia se situa en els 73,36 anys.
No obstant això, durant la pandèmia de la covid, hi va haver un retrocés a escala mundial, que no s’ha recuperat fins el 2023. De la mateixa manera, a Ucraïna, a causa de la guerra, l’esperança de vida va passar de 71,6 anys el 2021 a 68,6 l’any següent.
Per al futur, les Nacions Unides preveuen que l’esperança de vida al món continuï augmentant fins els 82,1 anys el 2100.
El país on hem nascut
Encara avui, segons el lloc on naixem, la diferència de l’esperança de vida és de més de trenta anys. En alguns estats africans, l’esperança de vida no arriba als seixanta anys: a Somàlia i al Sudan del Sud, és de 57 anys, i a Nigèria i el Txad, de 54. En canvi, en bona part dels estats més desenvolupats, se superen els vuitanta anys, com ara el Japó (85), l’estat espanyol, Itàlia i Singapur (84).
A Andorra, l’esperança de vida ha passat de ser de 64 anys el 1950 a 83,7 actualment. De la mateixa manera, al Principat ha passat de 77,2 anys el 1987 a 83,6. Al País Valencià, ara és de 82,5 anys, i a les Illes, 82,9 anys. Tots, per sobre de la mitjana mundial.
Però dins els països també hi ha diferències, i dins una mateixa ciutat. Per exemple, a Barcelona, trobem que al districte de Sarrià-Sant Gervasi, amb una renda mitjana de 42.657 euros, l’esperança de vida dels homes és de 83 anys i la de les dones, de 88,8, mentre que a Ciutat Vella, amb una renda de 23.737 euros, és de 78,7 entre els homes i de 85,6 entre les dones. És a dir, tres anys de diferència.
Per què les dones viuen, sistemàticament, més que no pas els homes?
En tots els estats, la previsió és que les dones visquin més que no pas els homes. Per exemple, a Andorra, l’esperança de vida dels homes en el moment de néixer és de 81,6 anys i la de les dones, de 86. Però no sempre ha estat així.
Les dades que hi ha del segle XIX revelen que en aquell moment els homes vivien més que no pas les dones. Llavors, les malalties infeccioses solien afectar molt més les dones. I els avenços mèdics van afavorir-ne la longevitat.
En aquest cas, hi ha alguns factors que són de comportament. En general, els homes tenen uns hàbits pitjors que les dones: consumeixen més alcohol i tabac, tenen una dieta més dolenta, assumeixen més riscs i participen més en conflictes i acostumen a anar menys al metge. Uns altres factors que ho expliquen són: una mortalitat infantil més alta entre els nens als països pobres, diferències en els cromosomes i les hormones, que fan, per exemple, que els estrògens actuïn com a antioxidants o que els homes tendeixin a tenir més greix al voltant dels òrgans, un fet associat a malalties cardiovasculars.
Tot i això, es preveu que amb els avenços mèdics i un canvi d’hàbits, la diferència entre homes i dones, que ara és d’uns cinc anys, es vagi reduint.
Més vells que no pas joves
L’augment de l’esperança de vida fa que hi hagi una població com més va més envellida. I, de fet, segons l’OMS, aquest 2024 ja hi haurà a Europa més persones de més de seixanta-cinc anys que no pas menors de quinze. Una tendència que implica nous envits socials, econòmics i sanitaris.
En aquest sentit, es preveu que durant aquest segle la població mundial arribi al seu pic i, després, comenci a baixar, per la caiguda de les taxes de reproducció, a causa de l’augment de l’educació de les dones i l’accés a mètodes anticonceptius. La darrera revisió de l’ONU indica que el nombre màxim d’habitants a la Terra s’assolirà l’any 2080, amb 10.400 milions de persones, i es mantindrà en aquest nivell fins el 2100. Tot i això, un grup de científics de la Universitat de Washington, ha publicat un article a la revista The Lancet que preveu que la xifra màxima s’assolirà cap a l’any 2064, amb 9.700 milions de persones, i que llavors ja començarà a descendir. Així, l’any 2100 hi hauria entre 6.300 i 8.800 milions de persones, és a dir, possiblement, menys que no les que hi ha actualment.
Respecte de l’esperança de vida, no es preveu que baixi, però sí que se n’alenteixi la progressió. Si ara la diferència entre els estats més rics i els més pobres és d’uns trenta anys, es preveu que l’any 2100 sigui d’uns vint. Els més pobres tindrien una esperança de vida de 69,4 anys, mentre que els més rics millorarien menys, uns pocs punts en aquestes vuit dècades, i se situaria en el 88,9.
