20.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 21.01.2019 - 13:05
‘A la presó no s’hi està bé, però una persona normal, amb sentit de la justícia, pot resistir-la i sortir-ne més forta i convençuda.’ Així comença el correu electrònic que l’històric activista Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’estat espanyol empresonat, va escriure a Raül Romeva el 29 d’octubre de 2017. Feia dos dies de la declaració d’independència aprovada al parlament. I era el mateix dia que Jaume Asens va trucar a Gonzalo Boye per demanar-li consell per als dirigents del govern que se n’anaven a l’exili. Exili o presó? Romeva ho va tenir clar, i els consells de Beúnza van ser decisius. Ho explica a Esperança i llibertat (Ara Llibres) que és publicat avui, amb el pròleg de l’escriptora i diputada d’ERC Jenn Díaz. Romeva comença responent a una de les preguntes que més li han fet tot aquest temps: ‘Per què no te’n vas anar?’
De raons, diu el conseller, n’hi ha moltes. N’esmenta les tres principals: La primera és la disposició de defensar l’1-O de la presó estant; un indret que al llarg del llibre considera que, a més de ser de repressió, ha d’esdevenir ‘un aparador i un altaveu’. La segona, la necessitat de ser coherent amb allò que havia respost als interlocutors internacionals quan va exercir de conseller d’Afers Exteriors, és a dir, que estaria disposat a assumir la presó ‘com a preu per defensar el nostre anhel pacífic i democràtic’. I, finalment, ‘la determinació que vaig veure en alguns dels meus companys, especialment en Oriol Junqueras’. La figura del president d’ERC té un gran protagonisme en el llibre, com a referent intel·lectual i polític durant tot aquest any d’empresonament per a fonamentar els arguments que es van desplegant al llarg de tot el relat sobre la manera com cal enfocar políticament el procés de construcció de la República catalana d’ara endavant.
Més enllà del 50%
Romeva afirma que defuig les ‘dreceres, les fórmules màgiques i els passadissos secrets’ i que ‘ningú no és imprescindible’ alhora que afirma que cal tothom. Qüestiona que hi hagi prou gent a Catalunya que vulgui fer efectiva la República. ‘La pregunta no és tant si som prou a voler la República; això és un fet. La qüestió rellevant aquí és si som prou per fer-la efectiva’. Però afegeix que cal anar ultrapassar la barrera del 50%. ‘Superar la barrera del 50% és una condició necessària, però no suficient.’ Considera, citant Junqueras, que ‘ens hem de guanyar la complicitat i l’empatia d’una majoria robusta’. I com es fa? ‘La meva impressió és que per créixer cal deixar enrere l’etapa en què la demanda era, simplement, la independència’, escriu Romeva, ‘i centrar-nos ja en la construcció de la República, des de la perspectiva dels drets, la igualtat d’oportunitats, la justícia, l’ètica, la cohesió social, la bona gestió, la garantia del benestar, etc’.
No troba ni que siguem prou gent ni que estiguem ben preparats. ‘Es tracta de ser conscients de les dificultats […], sense abandonar el somni ni l’ambició, per difícil que sembli l’empresa.’ I explica que això ha de resoldre’s amb un referèndum acordat amb l’estat espanyol, sense abandonar mai la voluntat de dialogar i de negociar, per més resistència que s’hi trobi. Fa valer els coneixements i el bagatge acumulat exercint de conseller d’Afers Estrangers durant tots aquells mesos convulsos, l’experiència i els contactes que hi va fer, i les lliçons que en va treure, alguna de les quals és sorprenent. Per exemple, que uns col·legues alemanys li diguessin que el seu país no vol una Catalunya independent perquè hauria de ser la resta de la UE –però sobretot ells– que es fessin càrrec del problema econòmic que seria una Espanya sense Catalunya. No pas a l’inrevés. Impacta de comprovar la gran quantitat de contactes de Romeva, no solament de la seva època com a conseller sinó dels deu anys d’eurodiputat, i que no hi pugui recórrer perquè està reclòs. Ell valora el fet que la situació ignominiosa a què l’ha condemnat l’estat espanyol, a ell i a la resta de consellers, serveixi d’altaveu de denúncia.
Les lectures li han estat un gran contrafort intern per a fer més suportable la presó. Hi ha un munt de referències d’autors i pensadors diversos (de Mandela a Kasparov passant per Ignacio Sánchez Cuenca, Blanca Busquets i Eduardo Mendoza, entre molts més), que l’ajuden a fonamentar el discurs polític i filosòfic. I un altre puntal: les cartes. Els centenars, milers, de cartes que han anat rebent tots els presos polítics. Al llibre és ben clara la importància per a tots de rebre-les, de poder llegir la multitud de mostres de suport i d’agraïment. Romeva destaca que li han permès de fer-se una idea del país que tenim, per la gran quantitat de gent el pensament, les pors i les il·lusions de la qual ha pogut arribar a conèixer. I, d’aquesta manera, fer-se una composició ‘del país que tenim’ com no havia pogut mai. Unes cartes que van passar de l’estupefacció, la tristesa i el sentiment de derrota els primers dies a Estremera, al coratge i a l’empenta de les darreres rebudes als Lledoners.
L’acarnissament
A diferència del de Joaquim Forn o del de Meritxell Borràs, Esperança i llibertat no és pas un dietari de presó. És sobretot un llibre de reflexió sobre què s’ha fet i per què s’ha fet, i sobre què es podria fer i com s’hauria de fer. Però també hi van apareixent referències sobre la rutina carcerària, que van teixint un fil conductor, però no lineal, al voltant del qual Romeva va revelant-nos el resultat de tot un any de reflexió. Aquestes són les parts de més impacte: la descripció del moment en què el matí de Tots Sants de 2017 li lliuren a casa seva, a Sant Cugat, la citació de l’Audiència espanyola per a anar a declarar l’endemà davant la jutgessa Lamela; el comiat de la família; l’actitud de Lamela; l’espera angoixant als passadissos del tribunal, i la humiliació i la vexació de quan els van traslladar a la presó.
L’ànim venjatiu de l’estat espanyol, en una imatge que descriu Romeva. La de mig govern en filera, de cara a la paret, amb les cames separades i essent escorcollats per agents amb guants en els calabossos foscos, bruts, sòrdids, pudents, de l’Audiència espanyola, abans de ser traslladats, emmanillats, a la presó. Més d’un any després, tots encaren judici. Un judici que, diu Romeva, ‘sabem que serà polític i injust’.
