16.07.2017 - 22:00
És un llibre de text trobat en un mercat de vell, escrit en català normatiu a les planes interiors i en català pre-fabrià a la portada. I la portada diu: ‘Aplech, models en vers y en prosa del nostre Renaixement pera ús de las escolas de Catalunya, Mallorca, València, Rosselló’. I jo, és clar, em dic: ‘Oh, també per al Rosselló?’ L’autor, Anton Busquets i Punset i l’editor, Dalmau Carles Pla, S.A., van pensar, l’any 1920, que un llibre pensat i editat a Girona podia servir fora dels límits del Principat i, en particular, a la Catalunya Nord? Gairebé cent anys més tard, els dedico un agraïment fraternal. El llibre, com indica el títol, és una antologia de textos, essencialment del segle XIX, destinats a l’ús escolar. Però l’escola, a la Catalunya Nord del 1920, era graníticament monolingüe. Oficialment no hi havia, per al català, ni l’ombra d’una escletxa per on esmunyir-se a les aules. I l’interès dels pocs mestres que en feien un ús oficiós i discret era que els infants, per comparació de regles i de pronúncies, aprenguessin millor el francès.
En aquells anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme francès es trobava en un punt àlgid, monstruosament voraç, i ocupava la totalitat de l’espai mental de gairebé tots els ciutadans francesos. Els soldats que havien tornat de la guerra, havent vist morir tanta gent en nom de França, sentien que havien de ser més francesos que quan havien marxat. Si no hagués estat així, de què haurien servit, tantes morts? Per això, el gest de donar la possibilitat a mestres nord-catalans d’utilitzar aquest ‘Aplech’ era un gest generós, commovedor i inútil. En aquells mateixos anys, una revista perpinyanesa que propugnava un catalanisme lleu sota els auspicis del patriotisme francès va anunciar la seva intenció d’organitzar un concurs de redaccions en català destinat a la mainada però, un mes després, va haver de renunciar-hi: la Inspecció Acadèmica havia ordenat als mestres que prohibissin als seus alumnes de participar-hi.
Prudenci Bertrana ho havia entès perfectament, com va demostrar amb El vagabund, publicat el 1933. En aquesta novel·la, l’àlter ego de l’autor, el gironí Innocenci Aspriu, assisteix a uns Jocs Florals a Perpinyà en què es desil·lusiona constantment per l’esperit català de les terres catalanes del nord fins que un dels seus companys de taula, lúcid i sense manies, li explica quina és la mentalitat real dels catalans septentrionals. Avís per a lectors sensibles: la citació que segueix té, encara, una validesa esfereïdora. Només cal substituir ‘levites’ per ‘corbates’ o qualsevol altra peça de vestit. Diu: ‘Ells, un jorn determinat, actuen catalanescament. Àdhuc se senten catalans. És un bell motiu per a organitzar una festa que atregui forasters, per a desarnar levites i fer grans dinades, beure xampany i discursejar. Això pot tenir de durada unes quaranta-vuit hores, tirant llarg. La resta de l’any són francesos, profundament francesos. Aquesta és la veritat, però no convé divulgar-la. Amb l’engany s’il·lusionen una dotzena de personalitats d’una banda i altra dels Pirineus.’
Aquesta actitud, induïda per tot l’aparell assimilador francès, implicava necessàriament l’abandó de la llengua catalana. No és possible romandre fidel a dues llengües alhora quan una d’elles és burlada i menyspreada per un estat a l’encop venerat i totpoderós. Per això s’equivocava amargament el director de l’Almanach català rossellonès, Horaci Chauvet, quan, el 1950, escrivia a tall d’epígraf a la seva revista: ‘És que la llengua catalana no deixarà mai d’ésser parlada en els pobles del Rosselló, tant són fondes les arrels que té posades en la nostra terra.’ Sí, s’equivocava.
Els francesos han assassinat la llengua catalana allà on ha imperat la seva voluntat. Ara només els faltaria rematar-la, però la mandra i un polsim de mala consciència fan que la deixin malviure, atorgant-li un espai minúscul, amb una mica d’oxigen i d’aigua, per tal que la seva agonia sigui discreta, per tal que puguin dir que viu, tanmateix, i que la generositat dels francesos és gran i admirable. Davant d’aquest panorama desolador, probablement cal insistir que l’única via estreta de salvació, si és que n’hi ha una, passa per la independència de Catalunya. Aquesta independència és justa, necessària i urgent per a Catalunya però també per als altres territoris catalanoparlants, encara que siguin catalanomoribunds, com aquest tros de terra on escric aquestes ratlles. Guanyeu, doncs, aquesta independència, per Catalunya i també per tots nosaltres, els catalans que ara per ara quedarem a l’altre costat de la ratlla. Tant de bo us siguem un incentiu afegit per aconseguir-la. Aconseguiu la independència com a acte de justícia extensible a tots els que han estat víctimes d’una prohibició, una vexació o un insult pel fet de parlar català.
