Esperança i art, malgrat tot

“Avui l’Elies fa onze anys. S’ha tancat al lavabo i s’ha posat de puntetes davant del mirall; es mira de molt a prop, observant cada detall dels seus ulls foscos i rodons. Començarà per l’ull dret i després farà l’altre. Sense que ho sàpiga ningú, ha agafat el rímel que la seva mare sol guardar en un calaix amb els altres productes de cosmètica, i ara va pentinant a poc a poc i amb cura les pestanyes de dalt i les de baix, imitant els gestos de la mare quan es maquilla.” Així arrenca El cap als núvols, la primera novel·la de Bernat Cormand Rifà, filòleg, il·lustrador i escriptor que ha centrat la seva carrera a visibilitzar la temàtica LGTBQ+ en la literatura infantil i juvenil.

Aquest primer capítol, “Trobada familiar”, en el qual la família de l’Elies celebra el seu onzè aniversari, és tota una declaració d’intencions. Com a lector, quan “veus” aquesta primera escena del nen maquillant-se, i saps que després ha d’anar al menjador a dinar amb tota la família, ja anticipes un moment de conflicte: imagines l’aparició de l’Elies amb els ulls pintats i les reaccions de tots els membres… Però no passa res d’això. Hi ha una certa sorpresa, és clar, però és una sorpresa continguda, respectuosa i tolerant, gairebé ni s’expressa, o es fa com de passada, i la celebració d’aniversari transcorre amb normalitat. Intueixes que no és del tot còmoda, la visió d’aquells ulls maquillats, però no provoca cap tensió visible, tothom es comporta, i no solament es comporta, tot va com ha d’anar en una celebració familiar d’un onzè aniversari. I respires. I després veus que tot el llibre és així.

En una entrevista, Cormand s’explica: “Els pares se sorprenen però són tolerants, hi ha un primer moment de sorpresa però és el seu fill i ho processen i tiren endavant, la sorpresa hi ha de ser.” Quan vaig llegir aquest llibre ara fa més d’un mes, després d’aquesta primera escena vaig tenir la necessitat d’agrair-li a en Bernat aquesta arrencada de la novel·la, era com si amb aquelles primeres tres pàgines inicials ell et posés la mà a l’espatlla i et digués: “Mira, les coses poden anar bé, i quan van bé, és així, té, llegeix”, i la novel·la és un aixopluc fins al final, els colors suaus de la coberta, el traç delicat de les il·lustracions que també són d’en Bernat, tot és una mena de convit a la calma i a l’optimisme, a fer-te veure que és possible viure el que viurà l’Elies sense que calgui cap sortida dramàtica de l’armari. Si hi ha una paraula que defineix la història d’amor de l’Elies i en Tomàs és “natural”. I això s’agraeix, perquè fan falta llibres que facin aquest pas cap endavant i exposin com són (o com poden ser) les coses si s’és tolerant i respectuós, si l’amor està per damunt de tot.

Fa falta que els nostres primers lectors llegeixin històries com El cap als núvols, visibilitzar la temàtica LGTBQ+ també vol dir presentar-la en un entorn on ja és natural. I amb això no vull dir que sigui una novel·la tova o naïf o massa ensucrada, perquè abans l’Elies, ja ens ho diuen a la contracoberta, “ho ha passat malament i ha hagut d’aguantar mofes i insults d’alguns companys. Aquest curs, però, tot va com una seda”. I la novel·la és aquest anar com una seda, és tirar endavant i viure la vida amb naturalitat, i que al teu voltant tothom no és que “accepti” el que fas, sinó que ho viu amb normalitat. Fan falta aquests llibres, i Cormand ja ho diu que en part l’ha escrit per omplir aquest buit, però que per damunt de tot “les històries em surten de l’emoció; parlo del que m’agrada i del que m’emociona, i una altra cosa és si amb això omplo o no un buit”.

Calen llibres on vegem el procés de “sortir de l’armari”, no dic que no, no ho diria mai, això, però també en calen com El cap als núvols, perquè són esperançadors –i en això és inevitable relacionar-lo amb Duna de Muriel Villanueva–, perquè són lectures que per damunt de tot són literatura, bona literatura, però a més, sense deixar de ser literatura, sense que es noti, sense que en cap moment sentis l’autor escurant-se la gola per endinyar-te una lliçó o una opinió que no li has demanat, et fan veure que tot es pot viure amb naturalitat, amb normalitat, si el punt de partida és l’amor i el respecte dels uns als altres. Això és vitalíssim i que es faci literatura així no sé si som prou conscients de com pot arribar a acompanyar, ajudar, empènyer i fins i tot salvar els seus lectors, lectors en una edat de canvis que necessiten referents en totes les arts, i no solament referents de com abordar el conflicte sense perdre-hi gaire, sinó també de com pot arribar a ser de bonica la vida després de. No vaig deixar de pensar en això durant tota la lectura de la novel·la d’en Bernat. I ara vull tornar un moment al rímel de l’inici.

“Els homes estem atrapats en una masculinitat imposada per l’educació que hem rebut”, deia Cormand en una entrevista recent; “hem de sortir d’això, experimentar i després ser com vulguem ser”. Per això és tan important el primer capítol d’aquesta novel·la, per les possibilitats que apareixen rere aquest posar-se el rímel i anar cap al menjador a celebrar el teu onzè aniversari. He imaginat un lector com l’Elies, però que encara no ha trobat la calma que té ell, i l’he imaginat llegint aquest primer capítol i somrient amb la pell de gallina, se m’hi posa a mi ara quan ho escric, se m’hi va posar quan el vaig llegir per primer cop.

*  *  *

Aquesta peça sobre la novel·la de Bernat Cormand la volia haver escrit al juliol, perquè volia dedicar el mes a recomanar lectures per a l’estiu, i El cap als núvols ha de ser a les tauletes de nit de tots els nens i nenes, si us plau. Però l’he escrita abans. Ara. I l’he escrita que em faltava l’aire. Perquè jo la volia acabar encoratjant en Bernat –vell conegut de fa més de vint anys, company de mil batalles professionals– a escriure més així, amb aquesta delicadesa, amb aquesta esperança, amb aquesta naturalitat. I ara he d’escriure que aquesta és la seva primera i única novel·la, i ho escric i segueixo sense creure-m’ho. I em repeteixo allò que es diu, que ens queden els seus llibres, però no funciona, perquè són pocs, perquè en volia més, perquè tenia quaranta-vuit anys i moltes coses a escriure i dibuixar encara, però la vida, fora de la ficció, de vegades té uns girs horribles. Així que ens queden els seus llibres, i sempre, i per sempre, això serà poc. Però ens deixa també aquesta manera d’escriure després del conflicte, i confio que algun dels seus lectors potser d’aquí a pocs anys escriurà com ho feia ell, amb una vitalitat delicada, o una delicadesa vital, sobre l’amor, l’amor sense etiquetes, l’amor que és el motor de tot. I serà literatura i la cadena continuarà. Em forço a acabar de forma esperançadora encara que l’aire em continuï faltant, perquè si llegeixes o escoltes el que deia Bernat Cormand, si mires el que dibuixava, només pots veure-hi esperança i art malgrat tot, i això no ens ho ha de prendre ningú.