L’espera eterna dels gossos encadenats

D’ençà del 2005, Txema Salvans recorre la costa mediterrània de Portbou a Algesires per elaborar un valuós projecte fotogràfic que provoca la reflexió sobre la condició humana. Ja ha recorregut tres-cents mil quilòmetres en furgoneta per cercar les imatges adients per als seus diversos projectes. Salvans concentra la mirada en aquells espais que passen desapercebuts, uns no-llocs que apareixen com retalls de vida, de societat i de paisatge als afores de les ciutats i les zones industrials, en aquells espais fronterers dispersos al marge de la rutina de l’activitat capitalista, el lleure i la més pura inòpia.

Fa un parell d’anys parlàvem en aquesta secció del seu projecte Perfect Day (MACK, 2020), sobre la capacitat de resistència dels humans en un paisatge hostil. En va fer un llibre i unes quantes exposicions. Ara ens presenta el llibre The waiting game III (Editorial RM), un projecte que, a més, fins el 5 de març és exposat al Museu Universitat de Navarra.

The waiting game III, títol que li va suggerir el fotògraf britànic Martin Parr, és la tercera part d’un treball sobre l’espera, el denominador comú del projecte que, alhora, és el component temporal més constant de les nostres vides. Així ho explica Salvans en una entrevista de Pepe Baeza, fotògraf i doctor en ciències de la informació, que fa d’introducció al llibre, juntament amb dos texts d’Horacio Fernández i Juan Bonilla.

En els seus viatges d’exploració fotogràfica pels marges de l’urbanisme, Txema Salvans es va impressionar per prostitutes, pescadors, ociosos diversos i, també, per l’actitud dels gossos guardians de magatzems, barraques, tallers i fàbriques. Són animals encadenats, tràgics, i, alhora, perfectament submisos i sempre a punt per a complir la missió que els ha encarregat l’amo: vigilar, bordar i espantar els estranys. Tot a canvi de menjar, aigua i una caseta rònega on poder-se aixoplugar quan plou o es fa fosc. Aquest vincle extrem del gos amb l’home és el detonant per abordar com l’espècie humana es relaciona amb la natura i el món animal.

“Hi ha milers de gossos lligats a una cadena o tancats en una petita parcel·la que es passen tota la vida sense cap més expectativa que guardar la propietat dels seus amos”, explica Salvans a Baeza. “En la major part dels casos arriba a ser maltractament. Estan aïllats, en soledat, sense llibertat de moviments i, tanmateix, mouen la cua i acoten el cap quan l’amo apareix durant breus minuts per donar-los alguna cosa per menjar. La submissió del gos és la garantia de la seva existència. El més sorprenent és que els amos són gent corrent i, no obstant això, cecs emocionals al patiment de l’animal que tenen davant. […] També nosaltres escollim les servituds de la civilització complexa a canvi de seguretat i menjar. No devem ser tan diferents”, conclou.

The waiting game, el projecte sencer

Txema Salvans (1971) va estudiar a l’ICP de Nova York. A vint-i-sis anys va guanyar el premi FotoPres, després el Photo España (2005) i més distincions. Ha col·laborat en publicacions com Le Monde, The New York Times i Esquire, i ha fet moltes exposicions, entre les darreres, una al Museu d’Art Contemporani d’Hamburg. Entre els seus projectes hi ha Perfect Day, My kingdom, Nice to meet you, Welcome aboard i The waiting game, títol de la trilogia que ara acaba amb la publicació del tercer volum. El 2013 va guanyar el concurs del Llibre Iberoamericà de l’Editorial RM pels volums anteriors d’aquesta trilogia.

La primera part de The waiting game era dedicada a les prostitutes de carretera, exhibides com a reclam sexual per a l’enriquiment de les xarxes de proxenetisme. Esperen els clients desconeguts que les faran pujar al cotxe i pagaran pels seus serveis sexuals. Alhora, és una espera perillosa, sempre exposades als passavolants, en descampats inhòspits, rotondes i encreuaments de carreteres, sota un sol rabiós, brutal.

La segona part és dedicada als pescadors que proliferen per la costa mediterrània, on hi ha moltes llacunes, canals i basses. És l’espera per a no pensar en res. Potser sovint saben que no hi ha res a pescar. O que les possibilitats són molt remotes. Tant se val. Ho fan per sortir unes hores de casa, fugir de la rutina quotidiana, matar el temps, no pensar, potser per fugir del paper que han d’interpretar cada dia de la vida en l’entorn familiar, social i laboral.

El gos, l’home i el paisatge als marges

El treball de Txema Salvans és molt meticulós i pensat. Les seves imatges no són fàcils de trobar ni de capturar. Per a cada fotografia d’aquest llibre hi ha centenars de quilòmetres recorreguts. Viu i dorm a la furgoneta per estar immers del tot en el seu projecte. “Hi ha dotzenes de llaunes de conserva i barres de pa consumides a la furgoneta abans d’escollir un lloc discret per a dormir”, explica.

A més, tria les hores del migdia, en què la llum i la calor del sol mediterrani cremen les plantes i les pedres. Ja no parlem de les persones i els gossos lligats. Fa les fotografies de lluny, cosa que li permet de captar el personatge, el gos, en aquest cas, i el seu paisatge. L’entorn és dur. La llum i la calor, també. Conta Salvans que, per ell, la fotografia és un estat mental al qual no pot renunciar: “És un plaer intel·lectual que em permet observar la complexitat de la nostra espècie.”

Els gossos encadenats de Salvans són allà, amb una missió, en un hàbitat inhòspit i lleig. S’avorreixen, viuen i es moren al mateix lloc, amb la mateixa cadena que, a còpia d’arrossegar-la, moltes vegades ha gravat en el terra els límits del seu món. Potser els límits de la seva vida. Més enllà, hi ha el món de l’amo. Tot un món sencer, que ells no podran conèixer mai. Sovint estan tancats en una gàbia amb terra de ciment. Potser els seus peus no han trepitjat mai l’herba. Hi ha ciment pertot arreu, a terra, en l’aire, a la pols dels pocs i escarransits arbres que proven, també, de sobreviure en aquests erms, com del far west.

A les escletxes geogràfiques del nostre món industrial capitalista, hi ha vida, vides de frontera. Espais ignorats, atrotinats, de terra polsegosa, blanquinosa, entre l’asfalt de les carreteres i les autovies. Barraques construïdes amb materials de desguàs. Bidons de gasoil rovellats. O de plàstic, ressecs del sol, descolorits, esquerdats. Pàrquings de camions, muntanyes de sorra, ciment o pinso. Blocs de formigó. Motors rebentats. Xarxes d’hivernacle esparracades. Alguna palmera pelada o mig morta. Un avet enorme i insòlit, relíquia supervivent d’un Nadal antic. Enreixats i tanques filferrades. Dipòsits de ciment o de fertilitzants. Casetes xarones, de rajola valenciana estampada. Arquitectures sense arquitecte. Les restes d’un foc de costellada. Magatzems en construcció permanent.

Els gossos de Salvans sempre miren a càmera. No borden. S’han acostumat al visitant que els observa de ben lluny i també s’ha integrat en el paisatge. No el veuen com una amenaça. Al contrari, el miren, amb les orelles aixecades, atents, preparats, sempre a punt per a complir la missió que omple de sentit la seva existència i, potser també, la seva resignació. Esperen, vigilen, són agraïts i volen fer-ho bé per guanyar-se el menjar. També podria ser una metàfora de l’home en la societat contemporània capitalista, que tal vegada entusiasmaria Samuel Beckett.

La mirada dels gossos és curiosa, d’una amable indiferència i no gens agressiva. L’entorn de l’animal ens parla més de l’amo que no pas del gos. Veiem algun gest amable o, simplement interessat, quan a la caseta o a la reixa on engabien l’animal, hi han disposat una xarxa de bastida esquinçada perquè la bèstia es pugui protegir del sol. Tot és ciment. Ciment i pols. És un entorn desèrtic. Unes imatges que tant poden servir per a l’anàlisi d’un antropòleg, d’un arquitecte o d’un sociòleg.

S’hi poden establir molts paral·lelismes. L’ensinistrament i el tracte que l’home de frontera dedica als seus gossos guardians podria comparar-se amb la misèria de l’esclavatge. Són animals esclavitzats, condemnats a viure encadenats, sense dret de córrer, de caçar o de cardar. En les seves mirades a càmera s’endevina una melangia profunda. No saps si demanen amor o pietat. O, senzillament, vigilen. Ens vigilen, com solament ells saben fer-ho. Per si de cas. Per si se’ns acut de fer algun gest o moviment que no agradaria al seu amo. L’individu de la nostra espècie que no apareix mai. L’home que ha delegat en el seu esclau. I deu ser en algun lloc, fora del nostre camp de visió. Ben aixoplugat a l’ombra, protegit dels raigs del sol mediterrani, que torra les pedres.

“No he volgut fer una denúncia explícita del maltractament als animals, encara que hi sigui implícita inevitablement”, explica Txema Salvans. “Tracto de revisar la recurrència d’un paisatge mediterrani amb figura animal que, malgrat els canvis tecnològics i urbanístics, és transhistòric. D’una funció animal que encara és vigent malgrat els sofisticats sensors de moviment i videovigilància. El gos, fins al moment, no té un recanvi més productiu, com va ser el cas del tractor quan va substituir la mula. El gos es manté com un actiu valuós de baix cost perquè no només avisa, també dissuadeix i, cosa que no és menys important, li dóna a l’amo sensació de poder i domini. I a sobre li llepa les mans quan arriba, amb tot el que això significa.”

El darrere del tapís és tan visible… que no el veiem

Les fotografies de Txema Salvans interpel·len sobre la realitat profunda, neguitegen, fan pensar. Despleguen tot un món davant els nostres ulls. Un món on ens podem reconèixer si mirem per les escletxes del real. Un món que és allà, als afores, viu, impertèrrit, de fa dècades, tot esperant, esperant-nos. Fet de pedaços i runes, uns espais d’on s’ha desterrat el bon gust burgès, modern o postmodern, per recuperar un salvatgisme ordenat, terminal, llunyà. Espais insospitats que són el darrere el tapís de la nostra realitat quotidiana, per contrast amb les estètiques de moda, les relacions adulterades o els excessos ètics i estètics del consumisme urbà capitalista. El darrere del tapís que és tan visible com el davant, encara que no el sabem veure o no volem veure’l. Potser perquè ens enlluerna.

L’enquadrament de cada fotografia, ben triat i molt pensat, ens aporta molta informació sobre el lloc i la condició humana. Són llocs d’espera, amb un aire eternament provisional. Poden semblar, d’entrada, lletjos i inhòspits, però la presència del gos els dóna vida i valor. Remarca el paisatge, amb la seva bellesa dubtosa, als marges de la vida urbana tradicional. Són uns no-llocs perduts en la inòpia de les poblacions mediterrànies, parracs de geografia i de vida, oberts a una certa ironia en un món de monotonia imposada i vulgar.

En síntesi, els gossos encadenats de Txema Salvans i els paisatges i objectes que els envolten m’han despertat sensacions i idees molt interessants. A cada espectador li’n provocaran, ben segur. Són precises, molt estudiades i directes. Retraten un món en pausa, en espera, en calma, malgrat l’aïllament, la solitud i la tristesa que sembla emparar-se d’aquests animals, els millors amics de l’home, sempre mirant a càmera, sempre atents per a complir obedients la seva missió. Ens recorden en què s’ha convertit la nostra relació amb la natura en aquests temps de capricis postindustrials, allà on el paisatge urbà es descús i es desordena i la vida sembla relaxar-se en una eterna espera, resignada i avorrida. Potser les nostres vides les construïm per contrast amb la d’aquells gossos o, ben al contrari, ells podrien ser una metàfora de les nostres vides. Potser.

Les fotografies de Txema Salvans ens retornen a la crua realitat, tal com és. Per contrast, ironies de l’atzar i de la lliure associació d’idees, aquestes imatges m’han recordat la impressió incòmoda que em va fer una imatge viscuda fa poc en directe en una cantonada de l’Eixample de Barcelona. L’escena va passar davant la terrassa de bar on jo era assegut, abstret en la meva inòpia particular. Per l’esquerra baixava un africà arrossegant un carret de supermercat carregat fins a l’impossible de ferralla, planxes metàl·liques, tubs d’alumini i algun electrodomèstic escorxat. Venia de recollir les restes d’un gran magatzem tèxtil que ara reconverteixen en clínica de gats i gossos de pis. Animals de companyia, que en diuen.

De sobte es va aturar, fent un esforç per frenar l’embranzida del carret i mirant d’enretirar-se lateralment per deixar pas a algú. No era fàcil. La ferralla pesava molt i les rodetes del carro de supermercat no són fetes per a maniobres complicades. Efectivament, per la meva dreta venia una senyora amb un cotxet de nen, que van passar molt justos entre el carret i l’edifici. Ella el va mirar amb un somriure. Ell va assentir amb el cap, en silenci, tancant els ulls, i continuà empenyent. Quan ell se’n va haver anat, tot el carrer va reaparèixer davant els meus ulls. Com un miratge. La senyora era allà, amb el cotxet de nen, aturada al semàfor. Tot esperant. Tot d’una, del cotxet va emergir un cap. No era un nen. Era un gos.