Espècie privilegiada

Vists els temps que corren el lector no em negarà que és un plaer de trobar un escriptor que en la frase final de la introducció del seu llibre, perquè ens anem preparant per a tot el que trobarem en les pàgines següents, afirma rotundament que som una espècie privilegiada.

I ho argumenta dient que és “perquè hem sorgit en un món a vessar de bellesa, i això ens ha permès, o si més no facilitat, ser el que som. És a dir, un ésser viu que crea art”. Aquest autor no és pas un bufanúvols acabat d’aterrar al pati de les lletres catalanes. Ben al contrari, el nostre home es diu Martí Domínguez, va néixer el 1966, té darrere seu una sòlida trajectòria d’escriptor i de científic –és doctor en biologia i entomòleg especialitzat en lepidòpters; és a dir, en papallones i arnes–, i el llibre de què parlo es titula Del natural. Una història de la natura en la pintura (Edicions 62). El mes de juliol, Del natural va guanyar el premi Bones Lletres d’assaig humanístic que d’ençà de fa tres anys convoca la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i ara mateix crec que és un dels llibres més remarcables que han aparegut durant aquest 2023, que és a punt de plegar veles.

Ciència i art

No m’entretindré en detalls sobre la bibliografia d’aquest autor, que aplega una vintena de títols repartits entre novel·la i assaig, al costat de gairebé una altra vintena de premis guanyats que demostren que la vàlua de Martí Domínguez és sòlida i reconeguda. Tan sols diré que les trames de gran part dels seus llibres giren al voltant de dos grans temes: la ciència i l’art. O, més exactament, la ciència i els científics i l’art i els artistes.

M’afanyo a dir que, a parer meu, Del natural és un d’aquests llibres que quan entres a les seves pàgines et sents a gust com si fossis al saló de casa teva. Suposo que el fet d’haver obtingut un premi de caràcter humanístic ajuda també a explicar aquesta impressió meva perquè, de fet, allò que Martí Domínguez ens ofereix a Del natural és una passejada plena de sentit i de sensibilitat per l’art que s’ha fet a Europa –la pintura, preferentment– entre els segles XIII i el XIX. O, dit d’una altra manera: des de Cimabue i Giotto fins a Cézanne i Gauguin, per esmentar alguns noms notoris en cada punta de l’arc temporal.

Un arc temporal, val a dir, que l’autor allarga fins al segle XX per incloure-hi de manera excepcional la figura i l’obra de Miquel Barceló. I ho fa en un postfaci que és la peça que corona l’edifici, aquella que dóna solidesa i arrodoneix tot el que fins aleshores hem llegit.

Del natural es desenvolupa sota l’influx de dos noms importants que anem trobant al llarg del text: Giorgio Vasari i Joan Fuster. Per una banda, el Vasari que entre el 1542 i el 1550 va escriure –en principi pour son plaisir, com un precedent del Baró de Maldà a la italiana– les delicioses Vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes, i, per una altra banda, el Fuster que el 1955 escriu El descrèdit de la realitat, un dels assaigs més intel·ligents i, alhora, més amens i divertits del savi de Sueca.

Un llibre amb adjectius

Sense voler ser exhaustiu ni, encara menys, acadèmic –a diferència dels texts destinats a l’acadèmia, Martí Domínguez fa servir sempre els adjectius–, el llibre ens explica de quina manera la natura ha estat present en la pintura i com aquesta relació ha variat segons les coordenades culturals de cada moment. Una posició agosarada, aquesta de reivindicar sense complexos la pintura del natural, perquè sembla bastant clar que les tendències actuals van per una altra banda. Per tot això, admira comprovar que Domínguez ho ha llegit (quasi) tot –tal com demostren les nou pàgines de bibliografia que tanquen el llibre–, que coneix detalls i intimitats de la vida dels pintors, dels models i dels comitents de totes les èpoques, que sap relacionar causes amb efectes i lligar circumstàncies amb resultats i que, fins i tot, es permet en més d’una ocasió de corregir les opinions d’experts i crítics de totes les èpoques que han parlat amb poca precisió de la simbologia dels elements de la naturalesa que reproduïen les obres que glosaven.

El cert és que després de passar per les pàgines de Del natural ens adonem, amb una mica de ràbia, de quina manera tan superficial ens hem plantat la majoria de les vegades davant una pintura important i com ens hem quedat a mitges de tot el que l’artista havia abocat a la tela.

Ho diu Domínguez mateix a la introducció, tot emparant-se en el George Steiner de Presències reals: “El crític ha de fer l’obra literària més difícil de llegir, descobrint moltes de les claus i referències que animen el text.” I afegeix: “De la mateixa manera, en la pintura hi ha tot un llenguatge intern, carregat de símbols i de referències ocultes, que sovint passa desapercebut a l’espectador, que es queda en general a la superfície, sense ataüllar les diferents capes i subcapes que conformen l’obra, i que la doten, al seu torn, d’una vida i interès insospitats. I un dels més apassionants és sens dubte aquell relacionat amb la natura i la seua interpretació artística.”

És, com he dit, una passejada de set segles per l’obra d’una trentena llarga de pintors –ep!, i de pintores– tot detallant en cada cas la manera com han interpretat els elements de la natura segons la càrrega simbòlica que tenen, tant del regne vegetal, mineral o animal. I, a més, seguint la pista d’icones molt concretes com ara les figures d’Adam i Eva, l’anunciació a Maria, l’adoració dels Mags i el paper de Sant Josep o de Sant Joaquim. M’emparo, doncs, en la citació inicial del llibre –“allò que caracteritza el Renaixement és la descoberta de la realitat”, agafada de Fuster– per dir que Del natural és una apassionant crònica del procés en què s’involucra l’art per abandonar les formes del cartó pedra pròpies de la maniera greca. Unes formes que no pretenien representar els personatges sinó la idea que se’n volia difondre.

El pastor que dibuixava ovelles

El llibre comença amb el descobriment que fa el vell Cimabue quan veu com un jove pastor, de nom Giotto, dibuixava damunt una pedra una ovella del seu ramat. Un moment cabdal que Domínguez descriu així: “Aquell pas que consistia a desproveir l’obra del poder taumatúrgic del passat, però dotant-la d’expressivitat artística, de sentiments i emocions, fou segurament un dels passos més valents de la història de l’art.”

Sentiments i emocions. És a dir, l’entrada en escena de la interpretació psicològica dels personatges i de la seva representació. I una esmena a la totalitat contra la tendència fàcil de l’ésser humà a ordir trames d’argúcies per evitar veure les coses com són realment.

(Un consell: no us perdeu el comentari de l’Adoració dels Mags de Giotto a la pàgina 27 que explica la deliciosa imatge triada per a la coberta del llibre.)

A continuació del tàndem Cimabue/Giotto del primer capítol, en què reivindica la natura –aquell lloc on, segons l’aforisme del marquès de Vauvenarga, “no hi ha contradiccions”–, Martí Domínguez analitza obres de Masaccio, Simone Martini, Fra Angelico, els Van Eyck, Pisanello i Piero della Francesca fins arribar a tres gegants –Leonardo, Miquel Àngel i Dürer– que ja no es conformen tan sols a pintar del natural sinó que volen entendre l’essència d’allò que pinten; que no es conformen a copiar l’aparença de les coses, sinó que volen entendre les lleis internes que les regulen.

L’itinerari continua amb noms com Lavinia Fontana, Caravaggio, Goethe, Francisco de Goya –estremidor, el capítol que li dedica, amb una atenció especial a la sèrie dels desastres de la guerra–, Constable, Courbet, Rosa Bonheur i Corot fins arribar a l’impressionisme.

Com he dit al començament, amb Del natural Martí Domínguez proclama que l’home és un ésser que crea art. I d’això en fa una festa optimista, positiva i vitalista que reivindica els valors d’allò que perviu en la naturalesa. Un natural is beautiful desenvolupat al llarg de les més de tres-centes pàgines d’aquest llibre important i savi que, entre moltes qüestions més, m’agrada definir com un clam entusiasta a favor de totes les formes de bellesa que ens envolten i com una invitació fervent a no permetre que passin de llarg sense adonar-nos-en.