L’espart i el fang, força i poesia

Mirar i veure per primer cop una obra feta d’espart de Dolors Oromí (Barcelona, 1928), mirar i veure per primer cop una obra de fang de Madola (Barcelona, 1944), són experiències dels últims mesos nodridores del meu cabal de sensacions inextingibles. Publico aquestes ratlles amb l’exposició conjunta a la galeria Artur Ramon, “Poètiques ancestrals”, acabada de tancar, cosa que per un moment, quan ho vaig saber dimarts, em va fer pensar a desistir d’aquest article, si els meus lectors ja no hi podeu anar malgrat l’entusiasme. Doncs igual l’escric. Per reclamar que l’obra de l’una i de l’altra formi part de les col·leccions dels nostres museus públics. No són ni al MNAC ni al MACBA, per dir-ne els principals. Han d’esperar més, les dues, que ja han complert l’axioma de la dona artista de tenir un mínim de vuitanta anys per ser considerada, Oromí als noranta-sis, Madola als vuitanta-u fets aquest mes de febrer?

No estic pas orgullosa d’haver-les descobert, estic més aviat confosa i amb una certa pertorbació per no haver sabut res d’elles i la seva obra fins ara. Ni que fossin exiliades, com és el cas de Marta Palau (Albesa, 1934), ara al Museu Tàpies, autora d’una obra no sense paral·lels amb Oromí i Madola, bastant inacceptable igualment que fos una desconeguda aquí. La terra, la terra, la terra les uneix. Els materials treballats, l’espart, el fang, materials orgànics, les arrengleren. Una bona idea ha estat aplegar Oromí i Madola.

Deixeu-me que evoqui les respectives obres tal com han aparegut davant dels meus ulls. Primer va ser Madola, i per ella he arribat a Oromí, a l’expo que les ha reunit aquestes últimes setmanes.

Va ser el novembre passat, quan vaig anar a l’expo de Francesc Domingo, artista capital que tampoc no n’ha tingut cap en un museu públic (quin tornaveu, dispenseu-me, però així és), a la Fundació Vila Casas. A la planta de sota n’hi havia una altra, d’una artista que desconeixia: Madola. Tinc per costum veure les expos d’una en una, però hi vaig baixar. Va ser arribar i entrar en un altre món. No passa cada dia. Era un món nou i era una cova prehistòrica. L’exposició més ben muntada que he vist en força temps, a càrrec de Caterina Almirall, titulada “Un foc mil·lenari”. La curadora havia disposat un fons del tot negre, a les parets i a terra, il·luminat per les obres de Madola tocades per la llum dels focus. Escultura, ceràmica, pintura? Atuells i formes arcaiques que les seves mans –tot ho fa ella, no ho fa fer a ningú, com sovinteja en el camp de l’escultura– doten d’una potència poètica que se m’emportava cap al somni i la memòria.

Em vaig interessar després per Madola, acrònim de Maria Àngels Domingo Laplana, la seva energia i vitalitat. En podeu veure obra i saber-ne la trajectòria aquí, veïna de Premià de Mar. Les seves fonts d’inspiració les ha trobat “vivint intensament a Catalunya, a Barcelona i al Maresme, en el blau del mar, en el marró dels garrofers i en l’ocre de la terra; al meu antic barri de Sarrià, als seus carrers silenciosos, on un frare passejava llegint un llibre d’oracions; a la Barcelona històrica, de pedres negres i velles, plenes d’esgrafiats; al taller de la meva infància familiar, al Museu d’Art Romànic i també veient Gaudí, Picasso, Miró, Tàpies; bevent de la nostra cultura oberta a la Mediterrània, però també dels meus viatges de contrast a l’Orient, de misteri als Països Àrabs i a l’Àfrica, d’identificació a la vella Europa, d’exuberància geogràfica i arquitectònica a Amèrica”. De la seva obra, es limita a dir: “De vegades treballo com un músic, en forma de variacions; faig alguna sèrie d’obres que només es diferencien, les unes de les altres, per un petit moviment que desplaça, amuntega o esclafa material sobre elles mateixes.” També fa servir el plom en algunes obres i de vegades les pinta.

Per ella he arribat a Dolors Oromí, inculta de mi, mal informada per desídia meva i la del món artístic del país, tot s’ha de dir. Deixebla del mestre del tapís Josep Grau-Garriga (tampoc no l’inclou el MNAC, sí el MACBA), col·laborador de Miró i de Tàpies, coneixedor a París de l’artista tèxtil Jean Lurçat i la seva relectura de l’art gòtic, així com de les formes informes de Jean Dubuffet i l’art brut, Oromí, filla de família del tèxtil, ho assimilà tot. A la casa pairal de Palau-solità i Plegamans ha anat teixint la seva obra, de gran format, tota sencera feta d’espart, fins fa poc, mentre les mans li han permès de conduir la corda. Una corda amb què ha teixit maternitats, ha llaurat la terra, ha dibuixat somriures, títols d’obres. Són peces de gran format, que demanen aire. En miro una de mides raonables i en demano el preu: no és en venda, és d’un familiar. De les poques, comenta la informant, d’art comercial de Dolors Oromí, de venda més fàcil. No crec que li hagi importat gaire, em diuen que no s’ha considerat mai una artista (!), que simplement ha viscut entre tapissos, que això és tot. I això és molt.

M’emociona el permís per tocar les obres de les dues, els tapissos i les ceràmiques, escultures les dues obres. Les dues artistes així ho volen, em diuen, volen que toquem les obres. Toquem-les, de moment amb la imaginació, fins a les properes exposicions en vida d’una i altra, grans en edat i en art.