22.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 23.04.2018 - 07:33
El xou ha començat. Ja fa dies que l’entorn de Ciutadans va assaonant la idea que Montoro és una mena de còmplice de l’independentisme. I ahir el diari El País, reconvertit en portaveu oficial de l’extrema dreta espanyola, va disparar amb totes les salves contra el ministre espanyol. Un infame editorial va servir per a bastir la teoria que Montoro en realitat no és sinó la punta d’un iceberg. Segons aquesta teoria fantasiosa, el govern del PP no ha bellugat ni un dit per liquidar l’independentisme. I amb l’actitud que manté en el procés judicial, de fet, demostra que n’és un aliat, ni que siga per interessos mutus. La teoria és delirant i, si no fos perillosa, seria divertida i tot. Tanmateix, és un magnífic senyal que la crisi ja ha començat a esclatar a Espanya, vist que no han pogut derrotar l’independentisme. Nosaltres, habituats al plany i a menystenir els èxits propis, ens ho hauríem d’apuntar, això.
A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s’esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l’independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l’època Rajoy s’acaba. El PP fa pudor de cadàver polític i hi ha un descontrol evident. Que Montoro siga atacat per haver ajudat l’independentisme és el símptoma evident del deliri. D’un deliri que és conseqüència directa de dos factors: el pendent ferroviari i la baralla de pati.
El pendent ferroviari fa temps que l’explique. Quan poses els afers polítics en un pendent massa dret, la locomotora va sola i no pots frenar-la ni guiar-la. Rajoy no ha volgut fer política i s’ha trobat amb el resultat previsible: que la política la fa Llarena i ell ha perdut el control de la situació. Llarena i l’extrema dreta que l’aclama. La baralla de pati és un fenomen típicament espanyol i té un antecedent ben notable: la lluita contra els GAL. Quan el PSOE va crear aquesta organització armada clandestina, el PP la va combatre amb tots els mitjans. Però no perquè no estigués d’acord amb la seua actuació, sinó simplement per atacar el PSOE. Va fer passar l’interès del partit davant d’allò que podria ser un (mal entès i espantós) interès d’estat. I ara passarà igual. El PP i la màquina de l’entorn de Ciutadans s’enfrontaran a mort aquests mesos vinents i Catalunya no en serà un terreny de joc qualsevol, sinó un dels principals.
La cosa promet, doncs, un descontrol important. Primer de tot, perquè si es posen a competir en bogeria repressiva no sé què seran capaços de fer. I, havent arribat a un nivell de sorpresa ben notable a Europa, les rucades següents poden fer-hi molt d’impacte. I, en segon lloc, perquè es trauran els ulls els uns als altres. El PP no es mirarà impassible, de cap manera, com desmunten el seu règim, el seu negoci, en definitiva. Qui pense que cediran el relleu a la seua marca blanca com si no passàs res va ben errat. I si l’Espanya profunda comença a cercar les pessigolles a Albert Rivera per frenar-li les aspiracions, ja us ben assegure que riurem una bona estona. Perquè d’armes, a Rajoy, no li’n manquen.
Siga com siga, una Espanya amb la dreta barallada a mata-degolla i l’esquerra desapareguda o directament inexistent és un testimoniatge clar de la fortitud del moviment independentista català. El sobiranisme ha estat l’oposició més poderosa que ha vist mai el règim del 78. Ha desafiat la monarquia amb èxit i ha resistit amb una força més que notable el colp d’estat del 155. Per això l’estat espanyol ha entrat en aquesta espiral embogida. I per això nosaltres, tot plegat, ens ho hem de mirar com el símptoma que –més enllà de la dolorosa resistència a la repressió– comencem a marcar novament el ritme.
