09.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 09.01.2022 - 22:05
El 2005 vaig començar a estudiar humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Havia treballat dotze anys a la redacció del Diario Baleares i del Diari de Balears i tocava canviar d’aires. Vaig escollir la Pompeu Fabra perquè era una universitat urbana i era l’any en què semblava que els estudis d’humanitats perillaven, i, per tant, calia fer un acte de fe i optar-hi. A més, vaig ser de la generació que va fer de conillet d’índies del pla Bolonya.
Vaig acabar la carrera obtenint el premi extraordinari. No vull vantar-me de res, simplement assenyalar que era un alumne interessat. Venia del món laboral i d’un ofici que t’ensenya a escriure i a pensar –en teoria– i, és clar, amb això, en una carrera com la d’humanitats tot era bastant senzill. Si anaves a classe i llegies els llibres obligatoris, ho tenies bastant fet. S’havia d’estudiar sobretot a les assignatures de filosofia i d’història de la ciència. A la resta, bastava de ser aplicat i espavilat i s’obtenien grans resultats, especialment si t’apassionava la història i la literatura.
En el meu pas per les aules vaig aprendre una cosa: la Universitat Pompeu Fabra era, sobretot, una universitat espanyola. És, sobretot, una universitat espanyola. Encara més, estic segur que si ara mateix agafessin tots els seus professors i els fessin omplir un foli explicant qui era Pompeu Fabra, escrit a mà i sense diccionaris, hi hauria sorpreses espaterrants en les respostes. I vergonyoses. I si no us ho creieu, insto el rector que faci la prova i veurà quina universitat desgoverna, amb tots els seus valors i codis ètics i tota la pesca, però plena de professors que no sabrien omplir un full en català sobre el personatge que dóna nom a la universitat –demanar que, a sobre, sàpiguen fer això mateix amb les principals figures que donen nom als edificis em sembla encara més divertit: Mercè Rodoreda, Jaume I i Roger de Llúria, per exemple.
En tinc dues proves fefaents. La primera va ser quan em varen convidar a participar en la comissió per al nou pla d’estudis d’humanitats. Necessitaven un alumne i el degà d’Humanitats d’aleshores, Miquel Berga, m’ho va proposar i vaig acceptar. No vaig fer gaires aportacions, però dues vegades vaig alertar sobre la necessitat que la literatura catalana hi tingués més pes, com també la història de Catalunya, que, en aquest cas, era absent. També vaig demanar que com a optativa hi hagués literatura portuguesa. Hi va haver cares d’autèntic horror entre alguns professors, especialment del Departament de Filosofia. I un comentari: “Per un cop que posem un alumne en aquesta comissió, escollim un mallorquí que és de la ceba.” Ves per on.
La segona va ser quan vaig decidir de cursar el màster en història del món a la mateixa universitat. La màxima obsessió era captar ingressos i, per tant, estudiants de fora. Això feia que la major part de les assignatures es fessin en castellà. El truc per a forçar el canvi al català era senzill: feia una pregunta en català al professor –normalment catalanoparlant– i molt sovint continuava en català –jo ho feia per sistema durant la carrera amb els professors que parlaven en castellà. Fins que se n’adonaven i tornaven al castellà. En algun cas em van demanar, amb la màxima confiança, que no ho fes més, que després eren ells els qui rebien les queixes dels alumnes estrangers. Els vaig respondre que continuaria preguntant sempre en català. No conservo gaires amics d’aquell màster.
La Universitat Pompeu Fabra fa temps que ha confós excel·lència amb internacionalització i ensenyament amb negoci. No és l’única universitat, però m’emprenya que sigui aquesta perquè és “la meva”. Fa temps que advoca per arraconar la llengua del país i imposa l’anglès de manera desorbitada –jo vaig tenir la sort que encara vaig poder triar entre l’anglès i el francès com a llengua estrangera i vaig poder fer moltes assignatures de literatura francesa, que em van interessar molt, especialment pels professors, amb Montserrat Cots, Carles Besa o Hélène Rufat.
A la Pompeu Fabra –i a la majoria d’universitats del país, en això no són únics– estan molt preocupats pel baix nivell d’anglès dels alumnes que hi arriben, però no expressen preocupació (si més no, en públic) per allò que en realitat hauria d’importar a una universitat catalana i més amb el nom que té: el baix nivell de català dels alumnes que hi estudien. I, encara més, el pèssim nivell de català de molts dels mestres que hi exerceixen. Recordo classes vergonyoses amb professors que cada vegada que escrivien a la pissarra o passaven una diapositiva causaven un atac de cor a un filòleg. A humanitats.
Vet aquí un dels problemes de fons de la universitat: és espanyola i ho vol continuar essent –i també un punt elitista– i els fa molta por que s’ompli d’independentistes i de més púrria que tradicionalment associen més a uns altres campus. La Pompeu mai no ha donat facilitats tampoc als estudiants i representants d’estudiants independentistes. Arran d’això, quan el professor Bofill fa una piulada –que es pot qüestionar, certament– que obliga la universitat a pensar en certes dificultats i reptes, surten els codis de conducta i els manuals de convivència i vés a saber quantes coses més que s’amaguen dia a dia, quan els drets dels estudiants són trepitjats sistemàticament per professors que potser són eminències en el seu camp, però que ho desconeixen pràcticament tot del país on radica la universitat en què treballen. O encara pitjor, ho menystenen. Vet aquí la clau de la qüestió.
