20.04.2022 - 21:30
|
Actualització: 21.04.2022 - 07:29
Molt probablement la conseqüència més important del Catalangate tindrà més a veure amb la política europea que no pas amb cap altra cosa. Parle concretament de la possibilitat que l’actual binomi il·liberal, Hongria més Polònia, s’amplie i esdevinga un triangle, amb la incorporació d’Espanya. L’espionatge a gran escala fet amb Pegasus, i especialment l’espionatge de diputats al Parlament Europeu, marca un abans i un després per a molta gent fora de les fronteres de l’estat espanyol. No perquè els espiats siguen catalans sinó perquè Pegasus i els excessos que origina és un problema que preocupa sobre manera totes les democràcies. I, evidentment, ben concretament també, perquè entre els espiats hi ha europarlamentaris i és la cambra sencera doncs que, a través seu, se sent amenaçada.
La premsa i els polítics espanyols han mirat de llevar importància a l’afer, però és una pretensió que té poques probabilitats de reeixir. A Madrid hi ha nervis perquè saben que això és massa gros i les filtracions als diaris espanyols poden ser qualsevol cosa tret d’innocents –també la que va publicar El País vint-i-quatre hores abans, mirant de rebaixar l’impacte de la notícia. El rigor i la serietat de la faena de Citizen Lab deixa molt poc marge al govern espanyol perquè puga donar cap explicació acceptable de cap mena. Per tant, amb filtracions com les d’ahir, que assenyalen com més va més el CNI i Defensa, fa la sensació que ja ha començat el ball per a veure qui pagarà la festa i sobretot per a veure qui n’esquivarà les conseqüències més dures.
Simplement, la cosa és massa grossa. I massa inacceptable. I sobretot mostra amb tota l’esplendor el caràcter profundament antieuropeu de l’estat espanyol. La seua manera de funcionar, radicalment contrària als principis rectors de la política europea.
D’alguna manera –no tant, però d’alguna manera–, tot això és un segon Primer d’Octubre. Si ho recordeu, aleshores les imatges de violència van sotragar la política europea. Merkel, per exemple, es va encarar amb Rajoy en ple Consell Europeu i les mostres de disgust i desaprovació van ser molt àmplies entre la classe política i mediàtica europea. Per això van respirar tots alleujats quan Pedro Sánchez va arribar al poder dient que estava disposat a negociar una solució –cosa que era mentida, però que era allò que tothom volia sentir. I encara van respirar més quan els indults van posar fi, ni que fos de moment, a l’existència de presoners polítics. L’autoengany, cal reconèixer-ho, era fàcil, sobretot, a partir del moment que la classe política catalana, amb molt poques excepcions, ha fet al revés d’allò que indiquen els manuals, emblanquinant i estabilitzant l’enemic i dotant Pedro Sánchez d’una credibilitat que no es mereix. I és que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.
Per aquesta raó, vist de Brussel·les estant i fins fa tres dies, el problema no era pas el règim polític d’Espanya sinó, en tot cas, el PP; i el problema català no era un problema de fons sinó, en tot cas, de formes. Per això el Catalangate és ideal i, sobretot, arriba en un moment òptim. Perquè és el PSOE i Pedro Sánchez, no el PP, que hauran de donar explicacions, si poden. I perquè permet a l’independentisme d’explicar una cosa substancial, amb proves contundents a la mà: que el problema, com sabem perfectament nosaltres, no és qui hi ha al poder a Espanya, qui gestiona el govern en cada moment, sinó l’estructuració de l’estat mateix. No és un problema de forma, sinó de fons; i no és un problema del PP i prou sinó d’Espanya sencera.
L’error immens de fer servir el Pegasus, com si això fos normal en una democràcia, Espanya el pagarà molt car. Molt més que no s’imagina. Perquè ha actuat flagrantment fora del mètode europeu. I ho ha fet per una raó òbvia: perquè n’és fora. I si Espanya ja va haver de fer mans i mànegues, i pressions i xantatges, per a frenar l’estupor causat pel Primer d’Octubre, ara, encara més plovent sobre mullat i sense recanvi possible a Madrid, patirà de valent i molt. Entenguem-nos: la independència no arribarà d’Europa, ho he recordat una vegada i una altra. Però sense Europa tampoc no hi haurà cap solució factible a curt termini. Per això és tan important que Espanya caiga en el triangle il·liberal. Allà on, diguem-ho clar, s’ha ficat tota sola.
