04.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.10.2023 - 10:11
Quan Espanya va transitar de la dictadura franquista a la democràcia postfranquista, un dels primers èxits de la gran operació de maquillatge va ser una visita de Juan Carlos als Estats Units. Cambio 16, una revista aleshores de molta importància i valor, va publicar en el número datat el 13 de juny del 1976 la primera caricatura del nou cap de l’estat en què es veia ballant amb Broadway de fons, content i cofoi, envoltat de petits estels que li donaven una aura màgica. Tot valia per a reforçar l’autoestima d’un projecte, la transició, en què es va abocar una quantitat fabulosa de recursos per a fer atractiva l’existència de –i la convivència dins– l’estat transvestit després de la mort de Franco.
Però, enmig de l’eufòria desencadenada aquells mesos, un periodista absolutament feixista que es deia Jaime Campmany –i que era murcià, malgrat el cognom– va ser el primer de cridar a l’alto. Campmany era un os dur del règim, havia estat procurador en les corts franquistes i tot, però sabia llegir en anglès. I llegia diaris internacionals. I va ser ell que, després del reeixit xou americà de Juan Carlos, va publicar una agra columna al diari Información, que es deia precisament “Castell de cartes”.
Campmany avisava en el text que el Washington Post (“un diari les opinions del qual no són, precisament, ni lleugeres ni negligibles”) havia qualificat Espanya i la seua democracieta de “castell de cartes”. I per si algú no entenia la figura ho rematava encara amb la definició: “Una cosa que se’n pot anar a terra amb tan sols un bufit.” Reconvertit de camisa blava a apologeta del nou règim, Campmany escrivia indignat i sorprès per l’observació del diari del senyor Bradley, i per la imputació a Espanya de la qualificació que dècades després (“House of Cards”) féu famosa una sèrie televisiva washingtoniana. Què més hem de fer, deia, perquè ens prenguen seriosament i no ens menystinguen com a nació?
Res. No s’hi pot fer res. Perquè, efectivament, el temps passa i el castell de cartes és visible. Han passat prop de cinquanta anys d’aquell episodi i Espanya continua essent, ostensiblement, un castell de cartes que trontolla, un estat que se’n pot anar per l’aigüera en qualsevol moment, una nació qüestionada cada dia pels habitants del seu estat. La irritació política, el pessimisme sobre el seu futur, la manca d’unitat i fins i tot l’absència de diàleg, el guerracivilisme que brama a cada cantonada, la provocació permanent a l’altre, són tots símptomes preclars de l’existència d’una nació que no és forta, que no creu en ella mateixa per allò que és, que sap que tan sols s’aguanta imposant-se amb la violència que és monopoli de l’estat. Un projecte de nació incapaç de crear consens entre la seua gent, incapaç de fer-se sentir pròpia entre els qui haurien de ser els seus nacionals.
I, en relació amb això, aquestes darreres hores és espectacular i fa riure de veure com n’està de furiosa l’extrema dreta atacant el Borbó per haver ordenat a Pedro Sánchez que intente la investidura. I alhora és preocupant de veure-la amenaçant de la tribuna de les corts estant, amb la violència del carrer o de l’exèrcit, que amb aquesta gent vés a saber. O escoltar Ibarra comparant l’amnistia ni més ni menys que amb una violació col·lectiva de milions d’espanyols. Els guardians de l’espanyolitat s’agafen ara a l’amnistia, com s’agafarien a qualsevol cosa, per atacar fins a la mort no tan sols els independentistes catalans –que això encara tindria una certa lògica–, sinó els seus mateixos compatriotes que volen un govern diferent. I estigueu certs que portaran la cosa a l’extrem més extrem possible. Diumenge a Barcelona veurem desfilar un seguici de fanàtics sense nord que tots sols identifiquen la clau del problema espanyol: però qui caram vol formar part d’aquest esperpent?
Fa pocs anys, molt al començament del procés, Luisa Elena Delgado, catedràtica de la Universitat d’Illinois, va publicar un llibret molt ben travat que es deia La nación singular, amb un subtítol millor encara: “Fantasías de la normalidad democrática española”. Hi analitzava aquesta, sí, fantasia espanyola que reclama sempre de defensar “allò que ens uneix” per damunt dels “particularismes”, com si això fos una necessitat imperiosa per a conviure com a nació. I arribava a la conclusió que la, diguem-ne, cultura democràtica espanyola se sosté sobre una “fantasia de normalitat i consens” que tanmateix exigeix violentament que tothom s’identifique inqüestionablement amb la manera de ser espanyol que les elits han decidit que siga. I així aconsegueix el nefast efecte que cada vegada que una part de la població no se sent inclosa en aquesta manera de ser espanyol aquella discrepància es tracta no com un debat que pot ser canalitzat, sinó com un atac greu que cal ofegar i matar per preservar aquesta mitificada cohesió social i nacional que no és sinó una forma de dominació.
I això, aquesta barbaritat, aquesta manera irracional de comportar-se, no hi ha societat humana que ho puga tolerar, ni que ho aguante. Espanya –no ho oblideu mai– va ser a un pas de triomfar el 1992 amb els Jocs Olímpics de Barcelona, quan més còmodament se sentia dins seu la majoria de catalans. Però, com l’escorpí de la faula, ella sola va engegar a rodar allò que havia aconseguit. I, superat l’intent maragallià, Espanya ha tornat a ser des de fa dècades ja el castell de cartes trontolladís que ha estat la major part de la seua història, embolicat cada volta en una crisi d’identitat i de projecte més gran.
Els més optimistes dels seus –i els més pessimistes dels nostres– diran que d’acord, però que, malgrat això, Espanya té una mala salut de ferro. I encara respira. No diré que no, però tota mala salut acaba en mort.
PS1. Estel Solé escriu avui en la seua columna setmanal un article extraordinari, com a molinenca que és, sobre els darrers greus incidents violents a la seua vila i la consideració que en fem. És un text valent i molt sòlid que us recomane vivament.
PS2. Gran notícia! Google News ens parla finalment en català i ens ofereix el seu producte amb diaris catalans, inclòs VilaWeb. En aquest article us expliquem com ho heu de fer per a configurar-vos-el i per a seguir en aquesta important plataforma allò que fem a VilaWeb.
PS3. Una de les dificultats més grans amb què m’encare cada dia quan em pose a escriure aquest article editorial de VilaWeb és com explicar al lector, en un món tan marcat per la velocitat i la immediatesa com és aquest nostre, situacions complexes que requereixen temps per a consolidar-se i per a tenir efectes sobre la vida quotidiana. Per sort, molt de tant en tant, arriben dies com avui que m’ho permeten.
Espere que això ajude a fer més comprensible la realitat que vivim. Al capdavall, la feina que tinc com a periodista és estirar-vos del remolí diari perquè pugueu apreciar la complexitat del món més a vista d’ocell. Per això fem VilaWeb, i és per a poder fer aquesta feina que us demanem que ens ajudeu a continuar treballant fent-vos-en subscriptors.
