L’Estat espanyol, terra de festivals

La música en directe és un mitjà d’entreteniment de masses, i avui dia es troba en el seu període daurat. Els festivals ofereixen música, festa, gastronomia i turisme en un mateix pack; i només cal observar les xifres dels assistents per adonar-se de l’èxit mundial d’aquesta proposta. D’acord amb una enquesta de la plataforma de venda de festivals més gran d’Europa, Festicket, el mercat dels festivals europeu va tenir un valor de 3.000 milions d’euros. A més, es preveu un creixement de fins a 1.000 milions d’euros en els propers quatre anys.

Portugal i Espanya son les dues destinacions estrella d’acord amb Festicket. Quatre ciutats espanyoles es trobaven entre les 14 ciutats amb més creixement turístic per festivals de música al 2016, les ciutats amfitriones de quatre dels festivals més rellevants del país: El Primavera Sound a Barcelona, el Mad Cool a Madrid, el BBK Live a Bilbao i el FIB a Benicàssim. Alhora cada any neixen noves propostes: fa només dos anys apareixia el Mad Cool, i a hores d’ara ja s’ha convertit en un dels festivals amb major assistència esgotant totes les seves entrades amb sis mesos d’antel·lació.

Alhora, afirma Zack Sabban, co-fundador de Festicket, els festivals han aprés a adaptar-se al seu públic. Un exemple podria ser la recent ampliació d’estils a festivals com el Primavera Sound, que la passada edició va atraure un total de 92.000 espectadors. Si n’analitzem els cartells de 2016 i 2017 observem un gir cap a l’electrònica (Jamie XX, Kiasmos), r&b (Solange, Grace Jones), rap (Skepta, Run The Jewels), heavy (Slayer, Gojira) i fins i tot flamenc (Rosalía), rumba (Los Chichos) o bandes sonores (John Carpenter). Tot en un mateix cartell on també abunden grans propostes d’indie (The XX, Bon Iver). Per guanyar-se al públic, doncs, els millors festivals opten per l’experimentació i triomfen.

Solem centrar-nos en els gegants com el Barcelona Beach Festival o el BBK, però l’àmplia gamma de possibilitats és difícil de definir. Tanmateix, la majoria de festivals a Espanya són de petites dimensions. Aquests festivals tenen pocs i naixents artistes en cartellera, en unes instal·lacions generalment cedides, en moltes ocasions dins de sales de ciutats. Parlem de festivals com Alzarrock, Polifonik Sound, Mundaka, DGTL o Festardor. El finançament d’esdeveniments d’aquesta mida és característic. Xebi SF, cantautor i fundador i organitzador del festival Neu! de Girona, parla d’autofinançament a partir de la venda en taquilla, però també assenyala que tenen “una mica d’esponsorització de locals i comerços de la pròpia ciutat”.

Moltes vegades es forma un vincle entre els festivals i les ciutats que els acullen, que reforça la idea familiar que és part de l’esperit d’aquest tipus d’esdeveniments, com seria el cas de Festivern. Àngela Cortès, membre de l’equip de producció i gestió d’aquest festival valencià, assegura que créixer per ells “ara mateix és inevitable”, però que intenten “no créixer massa”, i és que no volen fer-se massa més grans ja que tenen l’objectiu d’aportar “vincles més forts entre els assistents”.

Menys nombrosos són els festivals de mida mitjana. Entrarien dins aquesta classificació exemples com el Vida festival, Les Arts, FIV, Atlantic Fest, A Summer Story o DCODE. Tal i com indica el tamany, son festivals una mica més grans i amb un major nombre d’artistes. El cartell ja incorpora noms una mica més coneguts, com Crystal Fighters, La Raíz, Izal, Los Planetas o Love Of Lesbian. Aquesta mida els proporciona versatilitat, ja que poden portar artistes de festivals més petits alhora que els caps de cartell poden ser grups que estiguin en festivals grans.

Finalment, trobem els festivals grans. Tot i que n’hi ha pocs, són els que mouen el major nombre de diners i masses. Un dels més coneguts és el Primavera Sound. A nivell inclús internacional, és una cita altament recomanada, ja que noms de la mida de Radiohead o The White Stripes han passat pels seus escenaris. Un altre gegant és el BBK, tres dies de rock-indie, a la muntanya de Kobetamendi, amb càmping inclòs. I en aquesta línia segueix el FIB el festival indie més antic del país. D’altra banda, en només dos anys el Mad Cool, ja ha inclòs als seus cartells grups com Green Day o The Who.

En matèria de heavy rock destaquem el Rock Fest, principal a Catalunya, on han tocat noms com Kiss o Ozzy Osbourne. Impassable és el festival Download, una franquícia britànica que portarà aquest any al nostre país grups com Guns ‘n’ Roses o Avenged Sevenfold. Les revolucions pugen amb el Resurrection Fest, marcadament metal, amb grups com Epica o Stravaganzza al seu cartell. De caire més electrònic tenim el Barcelona Beach Festival, que reuneix DJ’s de la mida de Martin Garrix o David Guetta, o el Sónar, més avantguardista, amb grups com Gorillaz i LCD. Per acabar, estils com el Reggae o el ska també tenen un festivals de referència, com és el cas del Rototom o el Viña Rock.

La situació geogràfica d’un festival és molt indicativa. La geografia d’Espanya permet que aquests esdeveniments es reparteixin en el territori segons la seva proposta. Platja o muntanya, camp o ciutat, el nostre país vessa de festivals de tots els formats. La costa, especialment la de Barcelona i València, és un important nucli de festivals, i en predominen els d’estil indie i electrònica. Pel que fa a les mides, la mitjana es troba entre el format gran i mitjà, alguns d’ells amb opció a càmping.

A l’interior, Madrid és un altre focus especialitzat en festivals de tipus urbà i de mida petita, tot i que, més a l’exterior, hi tenen lloc macrofestivals com el Mad Cool o el Download. El nord de la meseta també compta amb una quantitat considerable de festivals, tot i que de mida petita. Finalment, trobem un altre focus a la costa nord amb festivals de càmping i muntanya, i especialment de música indie com el BBK Live, Santander Music Fest o Azkena Rock. Aquests festivals de gran tamany, però, poden ser contraproduents pels grups més petits. Holy Bouncer, banda indie barcelonina, comenten que “l’experiència en un festival gran és emocionant, però sovint fa sentir insignificant als grups petits, mentre que els festivals petits donen més equilibri”.

A Espanya, tots aquests diferents formats, mides i estils han trobat un nínxol de mercat. D’acord amb una enquesta realitzada per aquest reportatge, el públic està interessat en assistir a festivals amb cartells variats, tot i que hi ha preferència per l’indie, el heavy rock i el pop. Quant a l’edat, trobem un gruix important d’assistents entre 18 i 24 anys, en la mateixa línia que la mitjana europea. L’àmplia majoria del públic espanyol no assisteix a més de 2 festivals a l’any, i els prefereix de mida gran i amb espai per acampar. Alhora els grups son l’element clau per valorar a quin festival anar, tot i que un 93.5% asseguren que els festivals també son una forma de descobrir nous grups.

Però no tot és de color de rosa a la indústria. La creixent oferta ha plantejat que en els propers anys ens topem amb una bombolla especulativa. Alguns festivals ja han hagut de tancar portes o cancel·lar edicions a causa de la insolubilitat de despeses (SOS Murcia). A més, està creixent la lluita dels cambrers de les barres dels festivals, que tal i com va afirmar El Confidencial l’any passat, denuncien horaris de treball inhumans per un sou inferior a deu euros per hora. Més recentment, la mort del treballador autònom Pedro Aunión durant la passada edició del Mad Cool festival va reprendre la qüestió dels límits étics als festivals.

La indústria dels festivals encara té molt camí a fer, però el que si és clar és que es presenta com una font de cultura i entreteniment amb molt potencial, i que s’ha arrelat al nostre territori amb força, esperem que per un llarg període de temps.