13.03.2020 - 11:16
|
Actualització: 13.03.2020 - 17:00
L’analista de dades i col·laborador de VilaWeb Joe Brew ha elaborat una sèrie de gràfics per a demostrar les seves hipòtesis sobre les mesures de contenció amb què Europa i els Estats Units miren de frenar la propagació de la Covid-19. De l’anàlisi de Brew, se’n desprenen diverses conclusions. La més important: que ni Europa ni els Estats Units no controlen la propagació del coronavirus i, per si no n’hi hagués prou, no impulsen cap de les polítiques crucials que van impulsar els països que, com la Xina, han aconseguit d’estabilitzar la corba dels casos de contagi. No tan sols Itàlia no va reaccionar a temps amb les mesures que calia, sinó que Espanya i la resta d’estats que s’enfilen en la mateixa línia no apliquen les mesures que va emprendre, tard, Itàlia.
Brew explica que la situació és nova per a tothom i que hi ha poques eines perquè el gran públic pugui entendre amb claredat l’abast de la situació. Per això, amb dades recollides de l’Organització Mundial de la Salut i dels centres de control de malalties i prevenció, per exemple, Brew activa l’alarma: no anem per bon camí. Per demostrar-ho ha preparat una aplicació interactiva, disponible a internet en anglès, on es pot explorar el creixement de casos a partir del dia que se’n detecten a gairebé cada país. Compilant dades i tota la informació difosa per Brew en uns quants piulets, en presentem un resum.
Per començar, una evidència. El nombre total de casos a Itàlia és deu vegades més gran que a l’estat espanyol. Però les trajectòries del creixement (mesurat en casos per dia d’ençà del primer cas) no són gaire diferents si ens les mirem en una escala logarítmica. Passa, simplement, que a Itàlia el primer cas es va detectar abans, i per tant, Espanya és només uns deu dies darrere Itàlia.
La primera conclusió: només calen sis dies per a passar d’un centenar o dos de casos a més d’un miler. Així ha passat arreu. A Itàlia n’hi havia 155 el 23 de febrer i, sis dies més tard, més de mil; Alemanya i França en tenien 159 i 191, respectivament, el 2 de març, i al cap de sis dies també més d’un miler. A l’estat espanyol, si fa no fa: el 3 de març n’eren 165 i el dia 9 ja s’havia superat el llindar dels mil.
I no és l’única dada d’impacte. El 23 de gener, la Xina encara tenia menys de mil casos. Així i tot, de seguida va confinar trenta-cinc milions de persones, va tancar dotze ciutats, va establir punts de control al carrer per a calcular la temperatura de la gent. I, malgrat tot, els contagis van continuar escalant en centenars durant els dies següents. Avui, diu Brew, hi ha set països amb més de mil casos: ‘No n’hi ha cap que prengui les mesures que va prendre la Xina.’ El gràfic següent compara, pintada de color gris, l’evolució en creixement dels contagis als països europeus amb les províncies xineses, llevat de Hubei, que és l’epicentre de la propagació.
Ara que la Xina ha perdut una mica el focus, arran de la propagació en massa a tots els continents, Itàlia, que és el primer que es va unir al club, centra totes les mirades. Però, si mirem quant de temps va caldre per a escalar de cent cinquanta casos a mil, la trajectòria dels Estats Units també és semblant. Una epidèmia, explica l’analista, no és diferent en termes de creixement exponencial; l’única diferència és el ritme. Els Estats Units van darrere l’estat espanyol per deu o dotze dies, com l’estat espanyol va darrere Itàlia.
El temps que cal per a anar d’un cas a cent cinquanta sí que canvia a cada estat, però una vegada s’abasta la massa crítica de cent cinquanta infeccions, el creixement esdevé molt similar a tot arreu. Ja hem vist que, una volta allà, s’arriba al miler abans d’una setmana. Ara, però, ens hauria de preocupar la fase següent: quants dies calen per a passar de mil a deu mil. Brew respon: tan poc com deu dies.
Per tant, i tal com remarca l’analista, Itàlia no és cap excepció: és la norma. Tot allò que ve després dels cent cinquanta contagis és ‘predictible’, l’única diferència és que a Itàlia es va arribar a la massa crítica uns quants dies abans, i porta un avantatge d’una setmana a deu dies a l’estat espanyol. Però va pel mateix camí.
De les dades de Brew es desprèn, fins i tot, que l’estat espanyol té encara menys control de la situació que no pas Itàlia. Considerem que el dia 0 és quan es detecten cent cinquanta casos. Doncs el dia tercer, Itàlia en tenia 453 i l’estat espanyol, 400. El dia vuitè Espanya ja havia superat les xifres que Itàlia havia assolit al mateix punt del procés: 2.277 per damunt de 2.036. El dissetè dia, Itàlia ja en tenia més de dotze mil. El dissetè dia de l’estat espanyol és d’aquí a una setmana, el 20 de març, i sembla que la tendència a l’alça és cada vegada superior a la d’Itàlia.
I amb les dades més actualitzades, l’analista indica que ara mateix la progressió de casos de l’estat espanyol ja supera la d’Itàlia:
Italia vs España. Días desde el principio del brote (día 0 = primer días con > 150 casos).https://t.co/ensl3GRnS8 pic.twitter.com/NNNIA7nVlW
— Joe Brew (@joethebrew) March 13, 2020
Tot i haver imposat zones de quarantena relativament aviat, Itàlia no va poder controlar el brot. Va fer massa poc i massa tard, i en tan sols deu dies va escalar de mil a deu mil infectats per la Covid-19. Brew es demana: ‘En vista d’una corba epidèmica idèntica, per què els altres països europeus no fan més que Itàlia, i fins i tot fan menys?’
I és contundent: ‘No es tracta de protegir-se un mateix, sinó d’interrompre les cadenes de transmissió per protegir els vulnerables.’ Per això demana mesures més ‘radicals’ per a ‘preveure i diferir’ casos.
Les dades de Joe Brew també palesen que el president dels Estats Units, Donald Trump, s’equivoca: vegeu aquestes tres frases, en què el magnat gallejava de tenir la situació absolutament controlada, tot afirmant, el 24 de febrer, que el coronavirus era ‘sota control als Estats Units d’Amèrica’ i, tot just l’endemà, que era un problema que se n’aniria. No ha passat ni una setmana, i la xifra d’infectats als Estats Units s’ha escampat com pólvora i ja supera el miler.
