19.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 19.12.2022 - 21:57
Quan acabe d’escriure aquest article editorial encara no hi ha notícies fidedignes de la posició que prendrà el Tribunal Constitucional espanyol sobre la reforma del codi penal. De moment, sabem que ha admès a tràmit el recurs del PP contra aquesta votació i també que ha rebutjat les recusacions contra dos dels seus magistrats. Dues decisions que semblen indicar que paralitzarà la votació prevista al senat i que, en conseqüència, la guerra política que divideix Espanya en dues meitats farà un gran salt endavant.
Què pot passar? És difícil de fer previsions exactes ara mateix, però hi ha una cosa ben clara: Pedro Sánchez no es pot permetre d’eixir d’aquesta batalla com a perdedor. De manera que podem pensar que contraatacarà. Però és evident que qualsevol contraatac que faça –com ara destituir des del govern els dos magistrats conservadors que hauria de renovar des de l’executiu– donarà armes a la dreta per a enfilar-se en les seues acusacions sobre un colp d’estat bolivarià, que és com ahir diversos membres del PP van definir la situació. I originaria una batalla legal que pot durar anys i una inestabilitat institucional mai vista.
I açò es podria complicar molt més si arribàssem al punt que el seu rei fes un discurs a l’estil del 3 d’octubre de 2017 decantant-se per una de les parts, que tots sabem quina seria. Pablo Iglesias ahir afirmava rotundament que s’acostava la fi del règim del 78, una afirmació que a mi em sembla un pèl exagerada, però que cal tenir en compte.
Ara, la qüestió important, si més no la qüestió important per a mi, no és si cau o deixa de caure el règim espanyol, i encara menys si cau o deixa de caure Pedro Sánchez, sinó com ha de reaccionar l’independentisme per a aconseguir la independència. I per això el moviment no es pot permetre el luxe de no tenir cap pla en una situació com aquesta en què entrem.
Perquè no tingueu cap dubte que si la situació encara es complica més durant les hores vinents, la maniobra que intentarà Pedro Sánchez serà la de proclamar-se líder dels demòcrates i cridar tothom a fer-li costat i donar-li suport per frenar el colp de la dreta. Ja veurem quin grau d’intensitat arriba a tenir aquesta crisi i fins a quin punt pot conduir finalment a una explosió institucional. Però, passe què passe, allò que l’independentisme no pot fer és tornar a cometre els errors del 1931 i del 1976: ser simplement una comparsa d’allò que passe a Madrid.
I, lamentablement, tal com estan les coses, podem preveure que el govern de Catalunya serà una comparsa entusiasmada i potser els partits catalans a Madrid seguiran el seu camí. Esquerra i el PDECat, segur, i ja veurem què faran Junts i la CUP.
M’agradaria molt equivocar-me, però no veig clar què faran els partits catalans, perquè he de recordar que cap no es va atrevir –en el moment que més poder real tenien per a esbotzar el règim del 78– a sembrar el caos a Madrid negant-se a votar el recanvi de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez. Era una oportunitat única que els nostres polítics van deixar perdre miserablement. I no veig clar que entenguen encara avui que estabilitzar Espanya sempre, sempre, sempre, va contra Catalunya. Sempre ens fa mal. Va passar el 1931 i el 1978 –dues oportunitats perdudes que van acabar anys després amb els magnífics demòcrates espanyols portant a la presó el govern de la Generalitat. Va passar després de la proclamació de la República, el 2017. I no hauria de tornar a passar.
De manera que avui simplement toca començar a alçar la veu, que és això que faig, i, de baix estant, posar les coses clarament sobre la taula i fer tanta pressió com siga possible sobre els qui, de moment, són encara els nostres representants. L’independentisme necessita un pla de manera urgent. Parlem-ne.
PS1. Amb motiu de la moció de censura contra Rajoy, vaig escriure aquest editorial: “No a Rajoy i no a Sánchez“. Llegint-lo ara el signaria encara amb més convicció que aleshores.
PS2. Ahir el Paraulògic va rebre el premi Pompeu Fabra, juntament amb l’enyorat Miquel Strubell i Trueta (a títol pòstum), Carla Simón, l’activista Shazra Javed, Fibracat TV i el portal de recursos lingüístics de l’Institut d’Estudis Catalans. No cal dir que és una notícia especialment satisfactòria per a tots els qui fem VilaWeb. Justament d’ací a pocs dies farà un any de la incorporació d’aquest projecte de Rodamots al nostre diari.
A VilaWeb us demostrem cada dia la nostra independència i la nostra capacitat crítica, el nostre rigor a parlar de les coses. És la nostra feina i la fem de gust. Però necessitem el vostre suport per a continuar existint i treballant. Necessitem que ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari, en aquesta pàgina. Gràcies.
