02.01.2019 - 21:50
L’any que ara comença serà, molt probablement, un dels més complicats i difícils que haurem viscut mai del punt de vista polític. En tots els fronts.
És evident que ho serà al nostre país, amb els judicis als presos polítics i els moments d’oportunitat previsibles que s’oferiran al procés cap a la independència. Però també amb les eleccions als parlaments valencià i balear, on es posarà en joc la continuïtat o no de sengles governs i de les majories progressistes que aquests darrers quatre anys han frenat –ara com ara, només han frenat– el projecte de demolició de la nostra societat que alimenta el PP.
El 2019 serà un any particularment difícil també en l’àmbit europeu. No som conscients de les conseqüències que tindrà un Brexit sense acord si arribem en aquestes condicions al mes de març. No solament per al Regne Unit i Irlanda, sinó per a tots. Penseu, només per a posar-ne un exemple pràctic, què podria significar que d’avui per demà els avions de Vueling no tinguessen permís per a fer servir els nostres aeroports pel fet de pertànyer a un grup britànic.
Si ningú no troba cap manera d’aturar-ho abans del mes de març, la disrupció causada per un Brexit sense acord pot esdevenir una de les catàstrofes més impressionats dels temps moderns, un xoc immens que afeblirà la Unió Europea fins a un punt inimaginable. I per això les eleccions europees no podrien ser més mal posades en el calendari –i ja ho sé, que és a l’inrevés, que són les eleccions que forcen el calendari del Brexit.
Ara, qui té totes les raons per a témer el 2019 és l’estat espanyol. Perquè Espanya, la concepció d’això que és avui Espanya, enguany es posarà en joc –sobretot gràcies a la catarsi que ha creat, en diverses direccions, el procés cap a la independència català. I es posarà en joc, més enllà i tot del procés d’independència de Catalunya, per la probable destrucció –demolició, se’n pot dir– del sistema de partits de la transició. I per les conseqüències de tota mena que tindrà.
I no parle tan solament de destrucció electoral. Parle sobretot de la destrucció dels pactes, dels vasos comunicants, que han permès de mantenir fins avui, per la conveniència dels uns i dels altres, el règim nascut de la transició. Podria ser que, després de tantes dècades de connivència amb el franquisme renovat, el PSOE ja no recordàs qui són els franquistes, però ben segur que ells sí que recorden perfectament que el PSOE no és dels seus, sinó només la crossa necessària que han hagut d’aguantar.
L’onada ultra, que ja podeu estar segurs que s’expressarà en totes les eleccions que es puguen fer el 2019, reconfigurarà la concepció de l’estat. I tinc alguna cosa més que la sensació que ho farà expulsant el PSOE del constitucionalisme espanyol. Actuació que ja s’ha insinuat en algunes declaracions posteriors a les eleccions andaluses, però que pot atènyer un clímax sufocant si la dreta s’imposa clarament en les eleccions a tot arreu i Pedro Sánchez decideix de mantenir-se en el càrrec i no convocar eleccions espanyoles.
Observeu que el líder del PP no fa cap referència a Pedro Sánchez que no incloga la paraula ‘traïció’; en què no insinue que el dirigent socialista fa coses il·legals d’esquena dels votants i contra Espanya; en què no assegure que amb les seues actuacions posa en perill el país. Temps arrere, el PP va frenar la cantarella que a Pedro Sánchez no l’havien votat els ciutadans i que havia arribat al poder fruit d’un colp d’estat, però la poden reactivar en qualsevol moment. I sumant-ho tot plegat, només cal trobar un tribunal que unesca les peces i fabrique una causa. Per això, amb el precedent català sobre la taula, permès i alimentat pel PSOE de la manera més irresponsable que hom puga imaginar, els socialistes ja poden anar preparant-se si opten per fer una resistència numantina a la Moncloa…
PS. Per si algú s’ha esgarrifat amb el dibuix que he fet, he de recordar que en tots els processos independentistes la resistència de qui es vol independitzar és un factor clau, però n’hi ha un altre: la pèrdua de control de qui vol evitar-la. La via eslovena va ser d’una precisió envejable. Però no hauria funcionat tota sola, sense l’acció demencial de la via iugoslava.
