Espanya protegeix el nazi, l’assassí

Un jutge ha ordenat que tornin armes i esvàstiques a l’assassí del Guillem Agulló.

Tal com raja.

He hagut d’escriure-ho per assimilar-ho, per recobrar les paraules, que fugien de fàstic i d’astorament.

Perquè això han fet, aquí, fa un parell de dies, segle XXI, homologació democràtica, etcètera.

La seqüència és esfereïdora: 1993, maten el jove independentista Guillem Agulló; 1995, aquell judici a Castelló, on la víctima sembla el culpable i es neguen els lligams dels agressors amb l’extrema dreta; un únic condemnat, el tal Cuevas, assassí confés;  sentència de setze anys, dels quals en compleix… quatre; 2005, ‘operació Pànzer’ contra un grup neonazi organitzat, decomís d’armes (bazuca inclòs) i parafernàlia hitleriana: entre els disset detinguts, aquell que ja havia matat ‘sense vinculacions polítiques’; la guàrdia civil destrueix ‘per error’ les armes de foc confiscades (ja no se sabrà d’on van sortir); el cas s’arxiva; el jutge ordena que tornin les esvàstiques a l’assassí. L’espasa. La navalla. Com un insult.

La seqüència és esfereïdora, sí. Els detalls fan posar els pèls de punta.

I, amb tot, no és sorprenent. És indignant, penós, gravíssim. Però no sorprèn.

Que les estructures de l’estat, això que els dibuixa i els defineix espanya, emparin la criminalitat d’extrema dreta ja fa molt molt de temps que no crida l’atenció. És costum. Arrel. Tradició.

Perquè fins i tot en el context de preocupació creixent pels crims d’odi a Europa i al món, aquest estat que encara tenim a sobre com una llosa manté les impunitats intactes. Que la seva televisió pública sigui capaç d’emetre un film d’exaltació franquista justament el 18 de juliol (El santuario no se rinde) no és anècdota sinó declaració de principis. De fons. Per això pot passar que el tal Cuevas, com el personatge malcriat que és, reclami que li tornin les joguines. Perquè sap que juga a camp propi. I que l’àrbitre. I que tot.

Espanya no té remei. És el que és, estructuralment, i ho demostra sense vergonya dia sí i dia també. A nosaltres, només ens queda desempallegar-nos-en tan aviat com sigui possible. També per salut democràtica.

I, mentrestant, provar de fer-nos la vida una mica més digna. Homenatjar les víctimes de l’odi. Reparar. Mostrar que els assassins no guanyen, malgrat tot. Respondre amb llum a la ignomínia. I dedicar per fi, al bell mig de València, un carrer a Guillem Agulló.

No vull pensar per quins set sous encara no ho han fet, què esperen.

Que ho facin.

Llum.