Espanya ja té president i Sánchez ja torna a fer allò que vol

Em resulta increïble que algú es puga refiar d’un personatge com Pedro Sánchez. I encara més com un partit com ERC haja pogut caure en un parany tan eteri com el de la taula famosa. Més prompte que tard s’ho trobaran. Fiar-se dels socialistes. Només es pot entendre si el qui dirigeix el partit és presoner. I un presoner no pot ser el director de res. Pot ser un màrtir, si ho vol, però res més. Molt em tem que el dilluns no anirà a la sessió del Parlament Europeu. Caldria recordar que ja es va lliurar a l’enemic perquè ho va voler fer. Ara bé; també es cert que hauran d’acatar la sentència judicial. I les que vindran. I fer veure que no passa res a un país amb una opinió pública molt desinformada i atiada en contra de tot allò que desconeix.

Modestament, em permeto afegir la següent observació a l’editorial en relació amb aquesta contradicció entre el que el PSOE havia dit ahir mateix -això que el nou govern es constituiria demà- i el que ha dit el president acabat d’elegir de que no hi haurà govern fins la setmana vinent:

– el pacte entre el PSOE i ERC sobre la Mesa de negociació diu, entre d’altres coses:

“3) Calendari transparent: la Taula començarà a treballar en el termini de quinze dies a partir de la formació de Govern d’Espanya i establirà terminis concrets per a les reunions i per a presentar les conclusions.”

O sigui que aquest termini de 15 dies ja no començarà demà.

El discurs d’en Montserrat Bassa molt potent i molt emotiu però ara ja no en queda res. Els vídeos a youtube. Les conseqüències del seu vot, sí que hi són. En tenim per estona i ens les haurem d’empassar una darrera l’altra. En això dono la raó als que lamenten tot aquest victimisme al voltant dels presos que, a la hora de la veritat, no condueix a res.
Respecte al comportament que el govern de Pedro Sánchez tingui a partir d’ara: crec que els espanyols no ens decebran i seguiran fent l’energumen i enfonsant-se més i més en el fang. Si en Junqueras no és dilluns a Estrasburg dubto que el parlament Europeu faci com si res…

Personalment, m’ agafo aquest govern espanyol, com un més dels que hi ha hagut. No tinc cap confiança en que es mòguin ni un milímetre respecte de la seva actitud amb Catalunya. Però ja se m’ han passat les ganes d’ enfadar-me. Ja tornarán segur, aquesta gent ténen aquesta virtud . Com bé dius Vicent, ja vindran a detindre a qualsevol de nosaltres amb l’ excusa més peregrina. Però ara tinc ganes de disfrutar uns dies de la victòria moral que ha significat la posició del nou Parlament Europeu i els gests que començo a percebre internacionalment. La ràdio més important francesa explicant el ridícul d’ Espanya amb les decisions de la JEC. I Publico, el rotatiu internacional més llegit fent-se ressó que el President, el vicepresident i el conseller Comin, són eurodiputats en primera plana. Potser també sembla que jo en faci un gra massa d’ aquests detalls, però la vida és allò que passa mentres mires els grans aconteixaments. És en els gests i els detalls ón pots llegir més coses de cap ón aniran les coses. I estic molt més confiada. Sánchez no farà res, tampoc se n’ amaga. Però bé, com vaig dir l’ altre día, si ERC necessitava comprobar-ho, ja en tindrà temps. La llàstima és que divideix estratègies, per tant ens debilita a curt plaç, ens treu credibilitat internacional, i no veig que hi guanyem en res. Però confío en que després d’ això, hi haurà la necessitat de tornar a la unilateralitat, i per tant a la unitat. I llavors sí, només dependrà de nosaltres. Excepte que algú vulgui evitar que això últim passi, per tenir l’ excusa de no fer el pas definitiu. Però confío que llavors, ja no quedarà ningú que li compri la postura.

He escuchado el debate de investidura de pe a pa.

Más de lo mismo, excepto la intervención de Montse Bassa.

No tengo la menor duda de la sinceridad del discurso de Montse, hermana de Dolors (la que decía hace muchísimos meses que lo que más le preocupaba es que la gente del carrer se olvidase de ellos -busquen en la hemeroteca- es decir que tenía miedo a que el póquer mentiroso que organizaron les llevase, una vez en la cárcel, al olvido). Montse, la hermana de Dolors y representante de ERC opta por salvar al soldado Pedro Sánchez del PSOE-PSC-155 diciéndole que no le salva pero que le salva.

Su discurso ha conseguido que me salten las lágrimas, y es que yo soy un llorón pero no por ello soy un tonto del haba.

Montse Bassa ha hecho un discurso que aparentemente apelaba a la empatía del PSOE de Pedro Sánchez y a la humanidad de Pablo Casado, Santiago Abascal e Inés Arrimadas, cuando sabe pertinemente que todos estos, las lagrimas sinceras, se las pasan por el cedazo de los intereses políticos, es decir que no les dan el mínimo crédito. El Congreso de los Diputados no es un Confesionario. Es el Templo de quien consigue metérsela doblada al Confesor.

Montse Bassa (insisto, no dudo de la sinceridad de su dolor – es de lo que más ha hablado -) no ha hablado, en definitivas cuentas, ni a Pedro Sánchez, ni a Pablo Casado, ni a Santiago Abascal, ni a Inés Arrimadas, ni al votante militante borrego de ERC, ha hablado al independentista catalán transversal que le importa un comino de a quien vota el independentista, siempre y cuando luche por la independencia, para convencerle de que ERC, a pesar de apoyar al PSOE 1978 y al PSOE 155, sigue siendo Esquerra Republicana de Catalunya, cuando, en realidad, es un partido cuyo único objetivo inmediato es sentarse en la poltrona del MHP de la Generalitat de Catalunya.

Montse Bassa, siento muchísimo que no hayas podido pasar las Navidades con tu hermana, y ella con tus sobrinos, tus nietos, amigos, vecinos, conocidos y desconocidos. Pero Catalunya, no va de turrones comidos en familia y en Navidades, va de otra cosa.

Enternecedor, ¡ Sálvemos al soldado ERC en el debate de investidura del soldado Pedro Sánchez- PSOE- 155 !

Gràcies Montse !

Te ha salido bordado.

El Partido te da las gracias.

El discurs de Montserrat Bassa ens mostra on estem. No m’importa l’abstenció d’ERC, si no els arguments. Simplement en tenien prou en dir des del començament que preferien un Govern del PSOE i Podemos. No els hagués recriminat gaire cosa. El problema està en el moment que negocien coses que potser com a partit no els toquen. Vull dir que de les negociacions entre governs no n’era el cas, almenys sense un acord amb Junts X Cat i la CUP. No ens hem d’oblidar que a Catalunya no tenim una majoria folgada… i que ens convé sempre mantenir la major unitat possible. I quan dic possible em refereixo fins als extrems. No és que defensi a les CUP fins al final del tot (però tampoc tan lluny d’on ens trobem), però formen part d’aquest tot. El que em sulfura, o m’emprenya, es que a aquestes alçades ens creiem que aquesta negociació amb ERC sigui fecunda. Avui mateix, les millors notícies arriben d’Europa. Cal veure fins a quin punt el Suprem Espanyol seguirà amb la seva deriva. Aquí si que veurem si hi ha algun canvi significatiu o no. D’entrada serà molt important, per a veure-ho, si Junqueres pot anar a Estrasburg, el proper dilluns. No me’n faig gaires il·lusions, d’entrada. Però, si que es veritat, que a Europa, hi ha coses que no els fan el pes, i ho diuen. No confio en Ñ. Res. Si Junqueres hi va, el proper dilluns efectivament alguna cosa haurà canviat, encara que sigui per poc temps. O com a mínim haurem vist que a Europa hi ha alguna veu més amiga que només alguns parlamentaris… a qui de totes maneres caldrà estar agraïts, i molt.
I no puc oblidar que, amb aquest gest, hem donat a Ñ un any de coll, per a fer, de nosaltres, el que vulguen. Ja ens en adonarem ben aviat. A Europa els convenia un govern a Espanya. A nosaltres, crec que no…. de cap de les maneres. Ja ho anirem veien. I haurem de tornar a la unilateralitat. No hi haurà una altre manera… de fugir d’allò que en aquests moments es tant insofrible… Una sessió del Parlament Espanyol. Vergonya de democràcia….

Per què parlem tot el dia del que podràn fer o no amb nosaltres? Per què no parlem del què podem fer nosaltres amb ells, de com els podem embolicar i enredar, crear zitzània i provocar les dretes? On tenim la sang, la creativitat, la intel.ligència? Estem morts? Si no ens en sortim, Catalunya s’extingirà, no en tingueu cap dubte. Si no ho aconseguim aquesta tacada, aquest període, en el que és aquest procés iniciat el 2011.
Cal mantenir els polítics units i sortir al carrer amb força a la mínima que hi hagi opció.

Quina era l’alternativa?
Doncs el terratrèmol (gran coalició, noves eleccions i gran coalició, noves eleccions i govern de la dreta…etc.), és a dir, el famós “quan pitjor millor”, la frase maleïda dels colonitzats mentals, perquè a aquest “quan pitjor millor” li falten els subjectes, per completar un enunciat sense sentit, a saber, “quan pitjor PER ESPANYA, millor PER CATALUNYA”.
Que la frase no s’acompleixi és un indicatiu d’aquesta colonització mental de no percebre encara els dos subjectes i pensar exclusivament en termes espanyols.
L’altre dia vaig dir, que el nivell de consciència del moviment i dependentista es encara molt rudimentari, i ho continuen pensant des de la llunyania relativa de la meua condició de català no-catalunyes, es a sur, de valencià, i per això el que en realitat era una gran oportunitat ha estat percebut com un gran perill que ha provocat vertigen I a acabat encimbellant el carceller. Preparem-nos perquè al personatge ja el coneixem, i al remat es el factor humà el que al remat s’imposa, on acaben tots els relats i les ideologies.
Bé, haurem d’esperar al pròxim terratrèmol, perquè sense un sotrac profund no hi haurà independencia, caldrà però arribar a una “massa crítica” que assoleixca el nivell de consciència i de determinació suficient per acarar la solsida.
Que ningú no li tire les culpes a ERC, perquè ERC són els seus militants però també els seus sipatitzants i sobretot els seus votants que constitueixen ara com ara el gruix de l’independentisme. I eixe gruix ha beneït la seua estratègia i la tàctica pactista amb la cara amable del poli bo de l’espanyolisme.
És el moviment que haurà de prendre consciència del moment històric i de les dimensions d’allò que es pretén aconseguir. Tot té un cost i cal conèixer eixe cost, i sobretot estar disposat a pagar-lo.
Altra vegada serà!

Amb tot l’escepticisme del món, tinc molt clar que no en sortirà gaire res. Però no em conformo en l’auto flagel·lació del fotuts que estem, de carregar les culpes a qui es mou, mentre anem esperant un esdeveniment miraculós.

Per això em sembla positiu que algú hagi entrat en batalla al cor d’Ñ, fent sonar les alarmes que ja voldrien treure el sant cristo gros. El pitjor que els hi podia passar: un acord feble però oportú en aquest moment, que aïlla i posa en perill l’entramat feixista encrostonat dins les profunditats del poder, davant la possibilitat de què es pugui començar a fer neteja tot modificant lleis i reductes a l’ombra.

Dubtes? si esclar, més dubtes? si, tots i més, sobre els que critiquen la posició d’ERC, que han votat no, i que també han demanat de parlar amb el PSOE deprés. No és encara més trist haver-se quedat al marge, sense risc de ser tractat de botifler, i després pidolar per parlar, és que tenen una vareta màgica per aconseguir alguna cosa ara? o què és el què poden acordar?

Crec que en aquest moment, que ja ha passat, la pregunta de tots nosaltres era Si o No. i es cert que ja es veurà més endavant. Jo demano als tertulians que no crucifiquin encara més a ERC (i Bildu) per parar momentàniament el tripartit feixista. Es pot naturalment crucificar tan com es vulgui, però el més indigne seria tirar la pedra i amagar la mà, sense disposar de cap alternativa millor, cosa que ningú presenta.

I no deixaré de reclamar també calma, que no hi hagi insults a tercers, això ens degrada a tots, a qui els rep o els veu, i encara més a qui els profereix, un lloc on no haríem d’entrar, però que molesta. Em refereixo als diferents fòrums.

Be, ja sabem que pensa la Montse Bassa. Curiós, si més no.
En priner lloc vull dir que respecto el seu dolor de dona. El dolor profund i llarg de la qui sent trencat injustament el refugi matriarcal que la manté arrelada al mon, al dia a dia. I no us amago el petit moment de satisfacció que m’ha procurat veure la cara d’estupefacció de la Carme Calvo al sentir veritats tan grans dirigides directament i sense embuts al seu grup.
Ara be, cal dir que potser la Montse Bassa no és del tot conscient (o potser si) del servei de rentat de cara a Rufian-Tardà-Sol-Junqueras quan ja tot està dat i beneït.
Personalment no hagués pujat a la tribuna ahir. O si m’apureu, no a dir que la Carme, el Raul …. m’habien convençut d’abstenir-me. I no ho hagués fet, més que res perquè malgrat la ràbia i la impotència confesades, ara la Montse Bassa ja no és la germana de la Dolors, ni l’amiga de la Carme ni del Raul. Ara la montse Bassa és ella soleta una diputada al Congreso de los Diputadis de l’EE, sotmesa a la disciplina de partit (o no) i el que fa ho fa per ella mateixa. Els presos polítics porten molts mesos tancats, fora de circulació i vulguin o no, no copsen el que passa, el que és respira. Com no ho dan tampoc els exiliats. I aquest fet tam obvi i tan rotund, la converteix en responsable única del que fa i desfà

No ha tingut ni la decència ni la valentia d’anar a donar les gràcies a qui l’ha elegit. És un espanyol típic: ara que ja m’has donat el que volia, et foto puntada i a la cuneta. Calia menysprear a tothom per a demostrar el seu poder acabat d’estrenar. I això és i serà així fins al final dels temps, perquè així és la seva història i perquè com que no tenen mai arguments intel·ligents, la seva relació amb els altres és sempre de desconfiança i menyspreu cap allò que ells interpreten com a debilitat, és a dir a tot aquell que en lloc d’atacar-lo l’ha volgut ajudar. Interpreten que qui els ajuda els exigirà coses a canvi.

Ara ERC començarà a patir els efectes de la seva jugada, perquè tot l’interès el PSOE el posarà per incomplir-ho tot i carregar-se el prestigi d’ERC a Catalunya. Un espanyol mai construeix res, sempre destrueix perquè és així com ha guanyat tot el que té. Espero que almenys serveixi perquè ERC aprengui la lliçó i entengui que només amb una aliança ferma a Catalunya podrem alliberar-nos d’aquest domini vergonyant d’aquesta imitació del “planeta dels simis”.

Desde el meu escepticisme en tot l’entramat polític que ens governa, crec que si es pot canviar alguna cosa, serà desde dins.
En quan al P. Sanchez, doncs una coneguda frase del Grouxo Marx el defineix força be:
“Estos son mis principios, si no les gustan, tengo otros”..
De fet per aconseguir governar en aquest país, i en la majoria, has de prometre gaire be tot i a tothom, i això et garanteix que a part dels teus votants incondicionals, et puguin votar també els indecisos, bo i sabent que moltes d’aquestes promeses es quedaran al núvol, al igual que molta gent que viu en un múvol creat per ells mateixos, i que a la que bufa una mica de vent, es desfà.

Vivim el que hem permès als nostres representants polítics al llarg de quaranta-quatre anys amb l’interval d’anar junts estratègicament plegats i aconseguir el Primer d’Octubre:

1. Substitució de la voluntat transversal majoritària per la partitocràcia subordinada al Minotaure de l’altiplà. Col•laborar-hi és un error colossal que repeteixen deliberadament.
2. Perquè sacrifiquen la llibertat i la independència del poble per pors i/o per interessos. Fer-ho és una estafa monumental a la pràctica democràtica i als interessos dels ciutadans tant espanyols com catalans i també dels europeus.
3. Repetir la història oficial del 1931,1934, 1976 demostra la colonització mental que practiquen actualment des de l’esfera pública. Insistir-hi demostra el grau d’endogàmia existent en l’esfera pública i la corrua de clientelisme privat.
4. Perquè en el sistema colonial votem a qui no mana com ho demostra que l’economia i tot l’aparell productiu està al marge dels ciutadans. Una estafa permanent gens denunciada per la premsa ni pels partits que ens representen actualment. Cal redreçar-ho de manera urgent.
5. Des de la corona als jutges, dels militars a la policia, de l’AMB a la Diputació, de l’aeroport a rodalies, etc. Un engany majúscul que no surt en cap programa de cap partit anomenat independentista, ni per descomptat a la premsa o als col.legis professionals respectius.
6. Encara estem sotmesos als algoritmes ideològics del segle XIX i XX com tan bé resumeix les paradoxes retòriques de: socialistes i carcellers, republicans i monàrquics, comuns i capitalistes, conservadors i progressistes, etc. Llenguatge tronat que encara s’utilitza als mitjans.
7. En el sistema colonial votem a qui no mana, s’utilitza un llenguatge pervers, no es denuncia l’organització administrativa que ho fa possible, tampoc als intermediaris que col.laboren, no es treballa per noves lleis alliberadores del sistema electoral, la funció pública, les universitats, etc.

Per adonar-nos del biaix colonial en el qual ens tenen sotmesos ens ha calgut percebre com el clam transversal català està en sintonia amb Europa i no amb el sistema colonial espanyol que ara, de manera enganyosa, han recolzat uns com abans ho varen fer uns altres.

Simultàniament, per adonar-nos de com de parcialment ens informen em remeto al que va dir l’economista Hans Werner-Sinn en una conferència a Berlín l’endemà del 10 d’octubre de 2017, que vaig aportar a l’editorial del 22.10.2018 | 10:47, que aconseguiríem el que fóssim capaços de reivindicar.

Si la paradoxa era que un ciutadà alemany controlava, ja llavors, més el nostre futur que els nostres representants. Avui, comprovem com uns quants d’aquests representants estan emprant, sense gens de respecte al mandat de les urnes, el que és de tots. Per això, hem de denunciar-ho i, sense defallir, continuar el nostre camí cap a la llibertat.

Perquè el camí que estem fent una gran majoria, com ho sabien ja els economistes alemanys el 2017, és per necessari, inevitable! Com també ho sabem molts ciutadans que veiem com la borsa se n’alegra del pacte que la perifèria ha regalat, pel benefici d’uns quants, a l’altiplà. Perquè la catxa catalana d’aquí, del Primer d’Octubre del 2017, encara continua allà, a l’altiplà alimentant al Minotaure, el Set de Gener del 2020.

Ahir Montserrat Bassa en una entrevista a la radio va dir que havien fet president Sànchez amb el seu vot perquè no hi ha cap altre camí que el diàleg.

Aquest és el principal problema problema. ERC no es veu capaç de dissenyar un camí unilateral que ens porti a la independència.

El segon problema és que, amb la habitual supèrbia de tots els dirigents polítics, es pensen que si ells no saben com fer una cosa ningú no ho sap. Per això, en comptes de demanar ajuda a la ciutadania per dissenyar un pla que ens porti a la independència de forma unilateral e inexorable, donen per fer que aquest pla és impossible i fan president Sánchez com a mal menor.

Y dale con defender ER el de catalunya está a punto de extinguirse porque el que manda es el de madriz, espero que la zeta no sea un insulto para los aficionados a la meseta… españoles todos como diria el momio… tampoc és un insult…

He llegit els comentaris sabent-ne que no es poden respondre en aquest apartat tan ben ideat pel sr. Partal… per l’aborriment de llegir alguns… n’hi ha gent pensant i clarivident i si és una questió didactica prefereixo les d’Albert Miret, em sap mal per vosté sr. Mascarella… erre que erre amb l’er i menispreant els altres sense cap insult i finament?. Doncs miri ni si ni no, van abstenir-se per quedar millor amb els catalans tots? A veure com defensa els interessos del nostre pais seu estimat partit… crispetes?

Un Editorial absolutament decebedor. El que ahir eren roses s’han transformat en cards. Ningú s’en fia del Sanchess… ja ho sabem. Però el demés es pitjor(Twitts del Casado dient a la JEC el que ha de fer) I sembla mentida com tergiverseu les paraules de la Montserrat Basses. Va dir el que va dir i allà.. Hi ha un Estat dintre l’Estat, tal com havia dit en Vicent. I, si no el desmunten, els engolirà.

I un quants magistrats de la JEC(amb noms i cognoms) insinuant que els han enganyat..

El que tothom hem pensat despres de veure la bancada de les dretes,es com un mal menor que governi aquet mentider avants que als retrograts de la extrema dreta, bé ara que ja veiem qui és aquet Sànchez,a veure si deixan lliure al Junqueras, als esdeveniments aniràn caient un darrera al altre. Afortunadament tenim a Puigdemont trevallan de valent internacionalment i més important encara al consell de la república on tots als independentistes tindrian que estar ja afegits. Seguim en la lluita !!!

GOVERN DELS BOTXINS

En un comentari anterior deia que pactar amb un altiu mentider com Sánchez, només pots esperar els incompliments d’allò que ha pactat i ja després d’investit comencen els incompliments alentint la formació de govern que abans de Nadal era urgentíssim i de la lletra del text acordat que en fixava data per les trobades.

Per això, no subscric la idea (potser no la vaig saber interpretar) que expressava Vicent de que l’acord d’ERC amb Sánchez podria, deia: “i això ja és subjectiu, obrir una via cap a una solució negociada del conflicte català”. Perquè objectivament no hi ha res que ho avali (tot resta igual, repressió, inversions, llengua, etc.).

Reconec que l’editorial d’avui m’ha sorprès. M’ha semblat entendre que tenia matisos diferents de l’anterior. Que defensa la tesi de l’incompliment com a norma, ja d’entrada, només que sigui amb detalls, importants: la insensibilitat, l’arrogància i l’incompliment de dates que comença el mandat no propicien res de bo. I amb això, l’escepticisme, vol dir no esperar res de les negociacions futures…

Com deia Ot Bou en el seu article: (Espanya) “és un projecte de país violent i destructor per si sol, i l’única cosa que fa és convertir en botxins els seus governants, siguin més simpàtics o menys, ho vulguin o no.”

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Temps al temps. Crec que ara per ara no sabem res del que passarà, entre d’altres coses perquè hi ha d’haver un grup molt reduït de persones que ho sàpiguen i aquest grup fa tot el possible per ocultar-ho a la resta del PSOE. Tant si tot és una estratagema per moure l’estat cap a una solució democràtica i en clau europea al conflicte, com si tot és un moviment per entrebancar el govern d’esquerres des de dins i poder presentar-se a unes noves eleccions amb C’s, els fets que observarem des de fora són els mateixos fins a l’últim moment.

Discrepo de la majoría de comentaris: el senyor Sanchez cumplirà¡¡

Cumplirà al peu de la lletra i ho farà el més diligent, ràpid I eficaç possible, no en tinc cap dubte. De fet tinc entés que ja ha posat fil a l’agulla ( fins i tot abans de formar govern), mira tu. Aquest matí mateix s’ha post a dissenyar un pla (que no vol dir que s’executi) per a mantenir obertes les taquilles dels trens de Renfe a Terol. Fins i tot els ha propossat d’ampliar-lo posant una màquina de coca- coles al costat.

Si molts comentaris, el 99,99% van en contra d’ ERC, no entenc els resultats de les votacions. Però només és possible amb dos variants: o ningú vigila al vigilant i es fa trampa en els resultats electorals a Catalunya ( i aquí és on tenen agafats, vull dir comprats, aquest partit polític històricament independentista i avui pactista, o be un bon gruix de votants encara no han agafat el fil de la película i prefereixen més la de l’altre sala on, entre càrrec petits, mitjans i grans, endollant parents, amics, coneguts, obtenen els mil euros mensuals per omplenar la nevera.

Algú es queixa, de que algú insulta i profereix insults cap ERC en els comentaris del digital. Malauradament això és el que ens ha ensenyat ERC. L’insult majúscul provocat a tots els que volem la llibertat dels presos ( i la nostra), es l’insult més gran que ens podia fer ningú. I ha sortit d’un partit català: ERC

El discurs de la senyora Bassa per mi, al no haver-lo acabat votant un NO, ha estat un discurs que m’ha fet sentir vergonya aliena. Tant de bo la dona d’en Romeva n’hagi prés nota.

Algun dia ens en assabentarem tots plegats que ERC no és un partit independentista ?Evidenmentment començant pel senyor Jusqueres.
ERC ha posat pals a les rodes desde bon principi, diuen lo que lo que pensen cada dos per tres i nosaltres erre que erre. Republicans d’alguna república segurament però no le la nostra. Independentistes no !
I lo que em preocupa ara és el paper que farà a Europa el senyor Junqueres si el dillums pot anar-hi ja. Voldrà salvar a Borbonia o voldrà salvar a Catalunya.
Nosaltres sempre amb el lliri !!
Borbonia ni petarà ni la deixaran petar, els que petarem si ja no ho hem fet sirem nosaltres.

Que passaria això ja ho sabíem tots. Ho sabien els militants d’ERC, ho sabia l’IBEX, tot el Congreso de diputados, fins hi tot els opinadors de TV3 i el noi i la noia d’ERC…
Perquè no ha estat la primera vegada.
Ha esta com anar al teatre de guinyol, cadascú ha fet el seu paper de la faula i amb tota la consciència ens hem volgut creure una mentida.
Cada titella ha interpretat el paper que el titellaire ha escrit. M’ha recordat el 23 de febrer del 81 on el titellaire del moment va fer el mateix: va patrocinar un dels centenars d’oficials golfistes per fer la performance del dia 23 i va sortir perfecta. Actors diferents pels mateixos personatjes: Aquell rei era el fill polític de Franco i el d’ara és el net, la Alianza Popular del 81 avui són 3 partits, El Suárez avui és el Sánchez i el González avui és l’Iglesias i el Pujol avui és en Rufian. El patrocinador del 81 va ser en Botin i el d’ara els seus hereus. El cuiner director a l’ombra del cop de 81 va ser el coronel Carlos de Meer de Rivera, el cuiner director d’avui és Aznar. Els tancs i pistoles del 81, avui han estat els jutges i les sentències.

L’objectiu de cop també el mateix, això és l’únic que no ha canviat: Calia crear una escena de por per poder liquidar l’Estatut de Catalunya del 79 amb la posterior LOAPA del 82. Amb la por al cos tots ens vam empassar la LOAPA sense sortir al carrer.

VOX ha estat patrocinat per l’IBEX i dirigit per dir les burrades que els han escrit a la FAES. Objectiu, fer passar al PSOE per partit d’esquerres.

Aquesta legislatura que comença serà molt i molt complicada.
1.- La coalició PSOE Podemos és antinatural, perquè el PSOE és un partit d’estat, del règim, i Podemos és anti règim del 78. Què passarà quan Espanya hagi de prendre decisions en el marc de l’OTAN, per exemple bombardejar Iran?, quin paper farà Podemos dintre d’aquest govern?.
2.- Governar en minoria i amb una ultradreta disposada a boicotejar qualsevol reforma per la via judicial.
3.- Sánchez s’ha compromès amb molts fronts, amb poca capacitat real de complir.
4.- La taula de negociació catalana pot estar al ralentí durant tota la legislatura. No oblidem que, excepte Bildu, ningú a Espanya recolza l’autodeterminació.
5.- No estic d’acord amb en Partal quan diu que la UE pot obligar a l’estat espanyol. No, encara no. La sentència del TJUE és una resposta a una pregunta del TS i és aquest tribunal espanyol el què l’ha d’aplicar. El com i el quan és cosa dels espanyols. És evident que l’estat espanyol, en particular la judicatura, estan caient en un abisme i que els eurodiputats veuen amb més claredat el llautó al “deep State”. Ara bé, no ens enganyem, Junqueras no serà a Estrasburg el pròxim dia 13. Espanya no ho permetrà, això és tan cert com l’esquerda que s’ha obert i que és qüestió de temps que faci ensorrar l’estat. La opinió pública europea està despertant més ràpid que no pensava, és qüestió de temps.

Del lot d’acord amb l’editorial, Vicent. Només una cosa que crec que és important: formalment –o no tan formalment– Pedro Sánchez no és el “president d’Espanya”, com tu i molts altres articulistes i tituladors dels mitjans dieu, sinó president del govern del Regne d’Espanya, cosa molt diferent. El Regne d’Espanya no és una república presidencialista sinó –formalment– una monarquia parlamentària. Amb un matís: una monarquia parlamentària en què al rei-emperador se li atribueixen funcions clau (o “extra”, per dir-ho d’alguna manera), o ell se les pren (con el 3 d’octubre del 2017) o els hi donen els seus corifeus (forces armades incloses).

ERC ha viscut i viu de la repressió espanyola, s’alimenta d’ella.
És increïble. Primer va utilitzar el Sr Junqueres i ahir la Sra Bassa.
Té encara mentalitat servil i de colonitzat, i ja els està bé perquè de moment els funciona, per això als socialistes els ha estat fàcil pressionar-los.
L’única dificultat per a ells està en que no ho sembli.
Això acabarà quan la major part del poble ho vegi i no ho compri.
Potser es necessita patir-ho més per dir prou i contraposar-ho amb l’èxit de l’estratègia de confrontació directa que es fa a Europa.

M’agradaria recuperar el sentit d’un editorial que recordava els conceptes continguts en el llibre “L’art de la guerra” del general Sun Tzu. El Sr. Partal el recordava i em va semblar – i encara m’ho sembla- molt oportú. En aquest llibre el general xinés ens recomana observar bé l’enemic; mesurar correctament les forces, les seves i les nostres; escollir el lloc i el moment apropiat per la batalla; no entrar en una batalla si es veu que no la podem guanyar i reservar forces per batalles posteriors. Totes aquestes idees em semblen d’una gran utilitat sobretot quan ets el qui té les forces més petites. En cap pàgina del llibre el general insulta o menysprea l’enemic. L’observa, l’analitza, actua en conseqüència. En cap cas es dedica a criticar ferotgement els seus possibles aliats.
No és fàcil observar l’aparell de l’estat espanyol després que ens derrotés en la batalla de l’1-O però ho hem de fer perquè la contesa no ha acabat. No sé si som prou conscients de l’amenaça que significa el control dels aparells jurídics i policials de l’estat per part de les forces de la ultradreta espanyola, de la seva ànsia de reprimir tot allò que faci olor de progrés, igualtat i llibertat. No sé si som prou conscients que necessitem aturar mínimament aquesta onada repressora, curar les nostres ferides i reforçar els nostres efectius.
Potser n’hi ha que prefereixen entrar en combat heroicament i al preu que sigui però dels resultats d’aquestes missions poc mesurades ja en tenim un dolorós testimoni a les nostres costelles quan algú va decidir fer creuar l’Ebre a la lleva del biberó sense cap possibilitat d’atendre correctament la logística d’aquells soldats.
Sànchez pot ser una treva. Després d’ell vindran les dretes més radicals.

En deu minuts ja veiem que allò que erc tenia l’obligació o el dret d’intentar, no tenia cap sentit? Fantàstic. Ja no hi ha marxa enrera, mirem endavant i no repetim errors. Només un segon per agrair el discurs de la Montserrat, que segur era sincer i sortit del cor i lamentar profundament que l’haigin utilitzat tan barroerament per calmar els ànims d’alguns discrepants amb el pacte vergonyós. El problema és que si volem votar per la M.Bassa, també ho hem de fer per en Rufian… I a més, ella, no pot decidir el que faci, ha d’acatar ordres de l’aparell del partit. Mentre això funcioni així, els votants restarem sempre venuts.
Endavant. De veritat voleu veure Junqueras al Parlament europeu dilluns? Jo no. Confío en els espanyols actuant com a tals, però en tinc dubtes aquest cop. No el vull veure legitimant la “democràcia espanyola”, contraprogramant l’acció i el discurs del President legítim (com va fer amb la DUI del 17) ni perdent el valor de ser un pres polític, ara meteix l’únic de positiu per la causa. Aclareixo: sempre que penso en ell, sempre, penso en els seus fills i com a pare i ser humà s’en remou l’anima. Sempre. Però politicament, jo que tant l’havia defensat i votat, el voldría en el despatx del Vaticà d’on va sortir un día.
M’ha sobtat, per desconeixement, la reclamació navarresa de retirar la GC del seu territori. Molt be per ells. Nosaltres demanarem el mateix a la taula de negociació? Sempre podran fer-se mossos…

Comencem bé, malhauradament ER ha fet bò el mal pronòstic però aquest és l’escenari i l’hem d’aprofitar. Ben aviat tindrem oportunitat de veure si els actors protagonistes d’aquesta tragicomèdia que ha estat la investidura van despullats. Si el proper dilluns 13 Oriol Junqueras no creua la porta del Parlament Europeu, a Ñ hi haurà (seguirà havent-hi) un eurodiputat escollit per ciutadans europeus (catalans) segrestat. Segrestat per l’Estat, no ho oblidem, perquè la judicatura és Estat.
Convocaran ER i entitats afins movilitzacions de protesta?
Còm respondrà el Gobierno Sánchez-Iglesias a l’incompliment per part del Tribunal Suprem? Quànts jutges veurem apartats de les seves poltrones i tan de bò també jutjats per prevaricadors? O els seguiran fent honors amb nomenaments i premis ad-hoc.
Arriba l’hora de la veritat.

Trabajar en equipo.
El sr Aitor Esteban nos “engatusaba” ayer con el “trabajo en equipo”, bonitas palabras, que forman parte de la liturgia de estos días para quedar bien …
Con cierto grado de osadía, quisiera hablar del trabajo en equipo, los requisitos del trabajo en equipo. Me quiero fijar en tres que considero esenciales.
1 Visión Compartida. El conocimiento del equipo se construye, sin dogmas de nadie, a partir de escuchar y aprender todos de todos.
2 Empoderamiento. Todos corresponsables, aportan con la totalidad de su ser, que previamente es aceptado en su plenitud, de fijar su voluntad, su determinación y su consciencia para su desempeño.
3 Confianza Mutua. Esto no es, no puede ser “un decreto”. Solo hay confianza con quién te puedes fiar, es así de claro. Nos fiamos de quién nos dice lo que hace y hace lo que dice. Qué lejos está esto del cambio de “disco” con cada luna nueva.
Pues bien, sin más rodeos, cómo veo su aplicación a la política, al entendimiento entre los pueblos, para que trabajen “en equipo”.
Visión compartida es democracia. Es atender la voz de las personas que tienen voz y tienen que tener voz y voto. Que hermosura de sentencia la del TJUE.
Empoderamiento. Es derecho a decidir, es Autodeterminación, sin circunloquios. Sólo las personas y los pueblos dueños de su destino, reconocidos y aceptados como los únicos dueños de su destino, estarán dispuestos y motivados a “trabajar en equipo” con toda su energía.
Confianza mutua.. Es paz, porque la paz se construye con la justicia, sólo la justicia, fruto de la honradez, genera confianza.
Por eso lo que dijo la Sra. Posantí tiene toda la razón. Libertad / Democracia. Autodeterminación y Paz.
Estas son las premisas del trabajo en equipo entre pueblos diferentes.
Encantado de escucharle Esteban Jauna.

Que cansat tot plegat. No tinc ganes de malgastar més temps parlant d’això, ni tampoc de sentir un altre discurs d’un familiar dels presos.

Ahir Ot Bou i Costa publicava un article brillantment escrit que arribava a una “sorprenent” conclusió: Espanya no canviarà mai! I seguim donant-li voltes i més voltes; el sol fet que encara en parlem significa que molts encara no han passat la pantalla. Ho dic un cop més: negociar amb l’enemic sí, buscar el seu reconeixement no. Són coses molt diferents.

De la mateixa manera que el director ens commina a no confondre les coses en quant a la investidura de Sánchez, jo dic el mateix d’Europa. Que la UE vulgui fer complir la llei i respectar mínimament la democràcia no significa que vulgui ajudar-nos a fer la independència. Tenim un gran sentit tàctic per a tocar els pebrots a Espanya i encertadament hi hem acabat involucrant Europa, però tenim poca estratègia per a negociar en el cínic i pantanós terreny de la diplomàcia internacional. I la mateixa falta d’estratègia que ens penalitza a Espanya ens pot penalitzar també a Europa (i cal recordar també que ni Boye ni Asens, els ideòlegs de la trama europa, són independentistes).

Un dia es veuran les conseqüències de la irresponsabilitat dels nostres polítics i la nostra per deixar-nos entabanar amb les seves tàctiques xantatgistes. Però potser quan això passi el planeta ja és inhabitable i la independència no té sentit.