Espanya pot acabar expulsada de la UE

Junqueras va guanyar de llarg el cara a cara amb Margallo a 8TV. El ministre espanyol no és cap borinot. Està preparat i sap quins arguments ha de fer servir per fer anar l’aigua cap al seu molí. Però dialècticament i per coneixements, Junqueras és difícil d’aturar. Sort en tenia Margallo de les intervencions de Cuní, que el rescatava d’una derrota per KO. El moderador semblava aquell jutge de boxa que atura el combat quan un dels dos boxadors s’abraça a l’altre perquè les cames no l’aguanten.

El moment més sensacional del debat va ser quan Margallo va treure la resposta manipulada de Juncker, president de la Comissió Europea, per reforçar els seus arguments. El debat s’havia enregistrat abans que esclatés l’escàndol a Brussel·les pel cas de les dues respostes divergents. Junqueras ja es va avançar a les sospites dient que era molt estrany que una resposta de la CE parlés de ‘comunitats autònomes’, perquè a la UE sempre es parla de ‘regions’. I va dir que aquell text segur que l’havia escrit un espanyol.

El debat va tenir alguns altres moments bons, com quan Junqueras va posar al descobert les contrapartides que dóna l’estat espanyol als estats que accepten de pronunciar-se contra la independència de Catalunya. Va posar els exemples del Regne Unit i Rússia. Margallo no va saber què respondre. I també va ser un bon combat quan Margallo va parlar d’Algèria, comparant-la amb Catalunya, o quan va dir que Espanya sentia molt d’afecte per Catalunya i Junqueras li va respondre que no es notava gaire. Va ser un debat interessant, amb dues persones molt preparades, que va guanyar amb claredat Oriol Junqueras.

Perquè, de fet, el poder espanyol està molt nerviós. S’ha passat la vida fent trampes sense que això els passés factura. Han fet i desfet com han volgut i sempre han caigut drets. Ara, per primera vegada, hi ha un moviment que els fa trontollar l’armadura que els havia protegit sempre. No comptaven trobar un poble disposat a tot per sortir de la gàbia. I comptaven encara menys amb una Europa que no s’ho empassa tot. La Unió Europea no es deixarà emportar a l’estimball espanyol. Ja fa molt de temps que els eurodiputats Tremosa i, abans, Romeva i Junqueras explicaven l’estupefacció dels eurodiputats del centre i nord d’Europa quan veien el funcionament i les maneres dels diputats i dels governants espanyols.

La campanya de l’estat espanyol, amb els partits que li fan d’escolanets ací, s’ha basat en tres grans espantalls: la sortida de la UE, la pèrdua de les pensions i el trencament de la cohesió social. El tercer espantall cau pel seu propi pes, perquè la gent viu i es relaciona amb normalitat com sempre. És la qüestió de les pensions aquella en què han jugat més fort aquests últims dies. I el de la Unió Europea se’ls va ensorrant cada dia que passa. Dimarts va ser el Rajoy i les nacionalitats i ahir va ser la manipulació d’una resposta signada pel president de la Comissió Europea per a fer creure als catalans que no s’acceptaria de cap manera un nou estat independent creat des del Parlament de Catalunya.

La patinada de Rajoy va ser molt sonada i ja n’hem parlat a bastament. El cas d’ahir és especialment greu des del punt de vista de les institucions europees. La preocupació i l’enrabiada a Brussel·les és enorme. Que algú hagi pogut manipular una comunicació oficial del president de la Comissió per afavorir els seus interessos en una campanya electoral és d’una gravetat total. És un fet –i un precedent– que la UE no deixarà passar així com així.

De fet, aquest d’ahir és un exemple més –potser el més greu– de les maneres d’actuar d’Espanya. El cas dels ambaixadors cridats a consultes perquè els seus governs s’havien pronunciat a favor del dret de decidir ja va portar molta mala maror a les institucions comunitàries i als governs afectats. També són ben conegudes als passadissos europeus les pressions i coaccions que fa el govern espanyol a periodistes i eurodiputats. Per dir-ho clarament, a Europa n’estan ben tips, de les formes del poder espanyol. Especialment tenint en compte que l’han hagut de rescatar i que necessita ajuda sistemàtica.

La campanya continuarà i diumenge votarem. Però els fets descoberts ahir no quedaran al bagul dels records. Tindran conseqüències. I en un conflicte entre Catalunya i Espanya, si aquesta no accepta les vies de negociació que li indicarà la UE –amb el suport expert de Suïssa–, qui hi tindrà més a perdre serà l’estat espanyol. Els excessos de Margallo en la diplomàcia europea i mundial li acabaran passant factura en la fase de mediació internacional. Tenia tota la raó del món el president Mas quan demanava que calia fer les coses ben fetes perquè això era important als ulls del món.

Ara a Espanya li serà molt difícil de no acceptar un procés de separació negociat sota la tutela europea –sempre que hagi guanyat el sí diumenge– i encara podrà donar les gràcies si finalment no surt disparada d’Europa com gairebé li va passar a Grècia fa quatre dies. L’expulsió d’Espanya de la UE queda lluny, vist des d’ara. Però els esdeveniments es precipiten i ningú no sap on serem tots plegats d’ací a tres anys.

Falten tres dies per a la votació més decisiva de la història de Catalunya. Si el 9-N el gran desafiament era votar, el del 27-S és guanyar. La campanya de la por va funcionar a Escòcia i cal no confiar-se gens. Allà les últimes enquestes també pintaven una victòria del sí. No podem subestimar la força coaccionadora de tot un estat. Per això, els partits, les entitats i els independentistes de tot Catalunya aprofiten cada minut del dia i la nit fins diumenge. La UE no vota, però observa amb ulls ben oberts. I ahir l’estat espanyol li va escopir a la cara.

Si voleu veure el cara a cara entre Junqueras i Margallo, aquí el teniu: