02.07.2017 - 22:00
A l’episodi tercer de la primera temporada de ‘The West Wing’, el president dels Estats Units, interpretat per Martin Sheen, és a punt de perdre els estreps per culpa d’un atemptat i recrimina al seu estat major que li recomani d’aplicar una resposta ‘proporcionada’ a aquest atac. ‘Per quins set sous –diu, si fa no fa–, hauria de voler una resposta proporcionada? Per què no puc ser desproporcionat de manera que el món entengui d’una vegada per totes que no es pot agredir els Estats Units ni tocar un cabell de cap ciutadà americà?’ Llavors el seu cap d’estat major i la seva secretària d’estat li fan un microcurs de diplomàcia aplicada a les crisis greus i li expliquen que la proporcionalitat és indispensable per a continuar inspirant respecte i lleialtat als aliats i a l’opinió pública. Hi afegeixen que el terror com a mètode de política estrangera per garantir la pròpia seguretat no funciona.
Així doncs, la serenitat aparent dels responsables polítics espanyols en aquest començament d’estiu és certament interessant, i podria indicar que han acabant acceptant el principi de proporcionalitat com a estratègia per a respondre a l’independentisme català. En primer lloc, crec que això significa que han integrat una dada fonamental, que encara neguen públicament: el procés català ja no és solament un ‘afer intern espanyol’. El tauler de joc és, com a mínim, europeu. Per això ja no s’hi val tustar-se el pit públicament, ni vociferar, ni amenaçar amb represàlies. Europa observa i això, ara, és més important que no pas acontentar el tertulianisme suprematista espanyol de les ràdios i televisions afins. S’han resignat a acceptar que l’independentisme ha guanyat la partida de la internacionalització, encara que aquesta internacionalització sigui, ara per ara, discreta pel que fa a efectes públics. Essent l’essència de la diplomàcia d’obrar en primer lloc amb discreció, es pot suposar que l’acceptació de l’existència d’un tauler de joc europeu implica que els moviments de les cancelleries són concrets i reals, tot i romandre invisibles per al comú dels mortals.
És clar, aquesta calma pot voler significar també que el govern espanyol, amb ple acord amb l’oposició socialista, té dissenyada l’estratègia per a impedir el referèndum. Deuen haver decidit el calendari i la forma de la seva acció, evidentment disfressada d’acció judicial independent del govern. Bé deuen haver après alguna cosa de la derrota política i moral que va significar, per a ells, el 9-N. De manera que durant els tres mesos vinents veurem quan i com s’activa la màquina repressiva espanyola contra Catalunya i quin efecte té. Però aquesta màquina té un marge de maniobra molt estret. En realitat, l’estat, en la qüestió catalana, s’ha convertit en un funàmbul. Si s’inclina massa d’un costat perquè espera que Catalunya es fracturi tota sola, Catalunya s’independitza. Si tomba massa de l’altre costat perquè actua amb excés d’autoritarisme, la qüestió catalana es transforma en qüestió espanyola. En problema espanyol. I la situació econòmica d’Espanya, com se sap, no li permet pas de fatxendejar gaire ni de fer veure que negligeix les reaccions internacionals. Espanya, a hores d’ara, és un funàmbul sota sospita.
La posició d’Espanya em fa pensar en aquella metàfora bíblica, inclosa en tres dels quatre Evangelis: ‘És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.’ És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que Espanya impedeixi la independència de Catalunya sense provocar una crisi internacional. Dit això, és evident que en els dos darrers mil·lennis, una enorme quantitat de cristians han provat de fer-se rics, o d’enriquir-se encara més, tot esperant de guanyar-se un lloc al Regne de Déu. O sigui que, tractant-se dels estaments espanyols, totes les males sorpreses són possibles. Oimés que l’experiència demostra també, parlant de la comunitat internacional i sobretot dels governs que la representen, que el pitjor cec és aquell que no hi vol veure, el pitjor sord és aquell que no hi vol sentir i el pitjor còmplice d’una maldat és aquell que té mandra d’actuar per aturar-la. I aquest estiu que acaba de començar no és una estació per als mandrosos.
