16.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 17.08.2020 - 10:03
Algunes reflexions a partir de coses llegides aquests darrers dies. Per si són profitoses per als nostres debats.
Espanya no és republicana
No cal recordar que Javier Pérez Royo és un dels intel·lectuals més sòlids d’Espanya. I dels més lliures. Per això les seues columnes periodístiques em resulten sempre tan interessants. Aquesta setmana n’ha publicat una, però, que m’ha cridat especialment l’atenció. Es tracta de l’article que porta per títol ‘Horizonte republicano o implosión del horizonte monárquico?‘.
En aquest text, Pérez Royo defensa que la implosió del règim del 78 és un fet indiscutible, però que, paradoxalment, no té cap solució. La reforma del sistema és impossible perquè el mateix règim ha estat dibuixat per a fer-la impossible. Aquesta és la conclusió a la qual arriba analitzant la manera com es va dur a terme la transició i remarcant una idea tant interessant com clarivident: que la democràcia ‘només’ era un instrument per a aconseguir la restauració monàrquica. És a dir, que allò important, l’objectiu, no era la democràcia, sinó el fet de consolidar i fer possible a llarg termini la restauració de la corona.
Per això diu el jurista andalús que la Llei de la Reforma Política del franquisme continua sent avui la llei més important i ‘la clau de tota l’operació’. Encara més que la constitució, perquè és aquella la que marca, de fet, el perímetre dins el qual es pot moure el mateix règim monàrquic. I, efectivament, d’allà, de la Llei de la Reforma Política del franquisme, emanen la monarquia, la composició esbiaixada del Congrés i el Senat i el sistema electoral, elements tots ells fonamentals per al funcionament d’una monarquia ‘intangible’ amb un poder polític, legislatiu ‘devaluat’ que no pot, a la pràctica, reformar la constitució. Ni tan sols, com s’ha vist aquests dies, qüestionar la corona.
La conclusió de l’anàlisi brillant de Pérez Royo és que és evident que el sistema ja no s’aguanta i està a punt de fer implosió. Però això no passa a causa de la pressió republicana, inexistent a Espanya, sinó per la ‘incapacitat de la democràcia espanyola de 2020 d’escapar dels límits que es van imposar el 1978’. Frase que cal emmarcar.
Pérez Royo no entra al debat de la manera com es pot resoldre el problema. En més articles anteriors ha apuntat el paper clau del Primer d’Octubre per a tombar l’esquema creat a partir de la transició, i ha diferenciat què pot passar a Espanya de què pot passar a Catalunya. Però en aquesta ocasió es limita a constatar i aclarir allò que tots veiem.
Un paràsit que pot matar el seu hoste
Potser una resposta la podem trobar a l’altra banda de la Mediterrània. L’Orient-Le Jour és dels diaris més interessants i ben fets de Llevant. Publicat a Beirut d’ençà dels anys setanta, però hereu de la gran tradició de diaris en llengua francesa del Líban, L’Orient-Le Jour el podríem considerar el més obert dels diaris dels països àrabs.
Aquest diari publicava dissabte una entrevista amb Nadim Houry, que és una reflexió sobre què passa al país d’ençà de la gran explosió que va tenir lloc al port de Beirut. Houry és un conegut advocat, activista durant dècades pels drets humans i que ara dirigeix un grup de reflexió i pensament sobre el futur del Líban.
L’entrevista, (‘Ce régime est un parasite qui est en train de tuer son hôte‘) és tota ella molt interessant, però m’ha cridat especialment l’atenció perquè incorpora un parell de conceptes que ens poden ser d’ajuda també per a analitzar la realitat espanyola i catalana.
Així, en un moment determinat, Houry adverteix, i això ens ho hauríem d’apuntar nosaltres, que el règim no desapareixerà demà mateix ni de manera fàcil perquè ‘darrere la feblesa de l’estat libanés s’amaga la puixança del règim oligàrquic, que és ben real’. I explica una realitat que ens sona molt també en aquesta riba: ‘La realitat del poder no resideix en les institucions, sinó dins un sistema paral·lel que fagocita l’estat.’ Un estat paral·lel que és ‘un règim que no sap produir res, només extreure i captar’. Comprendre això, insisteix Houry és fonamental, perquè ‘el paràsit està a punt de matar el seu hoste’ però al mateix temps no té reforma possible. De manera que es fa necessària la revolució i un canvi radical de les relacions i les estructures de poder i de la manera en què el poder s’expressa.
Houry avisa, però, d’un perill que pot passar també a Espanya –això ho dic jo– i recomana, per aquesta raó, contundència i no perdre el temps. Diu que l’ajut internacional pot ser que acabe sent una manera de negociar la supervivència del règim i, sobretot, és un baló d’oxigen per a les seues xarxes cientelistes.
Alerta, doncs, amb les paraules de Pérez Royo i a la combinació amb això que expressa Houry. El règim monàrquic espanyol està enfonsat per la seua incapacitat d’adaptar-se, no té reforma possible i col·lapsa, però pot fer servir l’ajut exterior per refer-se si no hi ha una revolució que aprofite aquesta feblesa extrema –en el cas català, aconseguint la independència, perquè difícilment passarà res en una Espanya buida de republicans.
Puig Antich, com a prova
Aquest és un debat, però, també amb efectes pràctics. Aquests dies, per exemple, ha alçat una certa polseguera la decisió d’un jutge d’impedir la persecució del magistrat franquista que va ordenar l’assassinat de Salvador Puig Antich. Lògicament, molta gent s’ha enfadat de valent en veient una sentència com aquesta, però som davant un exemple magnífic que reflecteix allò del perímetre de què parlava Pérez Royo i la incapacitat de reformar-se per adaptar-se.
Perquè avui la societat està molt més preocupada per a reparar una injustícia així que no ho ha estat fins ara, però, al mateix temps, com que el perímetre imposat per a mantenir el règim no s’ha mogut ni es pot moure, el sistema judicial no pot adaptar-se. Perdent així legitimitat.
M’he expressat malament. De legitimitat, no n’ha tingut mai. L’assassinat de Puig Antich, com tots els altres assassinats del franquisme, podien ser legals, segons la legalitat franquista, però mai no van ser legítims. Ara bé, també és obvi que durant dècades la reparació dels crims franquistes no han estat una prioritat social, excepte per algunes veus distingides. I ara, en canvi, com més aprofundim tots en l’anàlisi del règim i la seua transformació, més importància donem a aquella Llei d’Amnistia que proclamava la impunitat de la dictadura i tancava el perímetre marcat a la monarquia constitucional –per dir-ho a la manera de Pérez Royo.
Una d’aquestes veus distingides, només una entre elles i com a exemple, és la de Xavier Montanyà i per això els recomane avui que es miren aquests articles publicats ací a VilaWeb, dos d’ells fa setze anys ja:
–L’anul·lació legal del franquisme. De març del 2004
–Batalla final per la memòria. De juny del 2004
–Desapareguts: estat de la qüestió. De febrer del 2012
Podem parlar encara avui de colonialisme espanyol?
Sóc una persona que creu en el valor de la història i en la necessitat de dotar de coherència el passat per entendre així el present. Sé que no es pot aspirar que la majoria de la societat s’embarque en anàlisis complexes i llargues, però també he vist, al nostre país i a fora, que encertar en l’anàlisi i promoure un marc de comprensió de la realitat que siga constatable i oferisca una eixida possible són precondicions necessàries perquè qualsevol canvi social de valor s’assente. Això és el que va passar per exemple, entre el 2010 i el 2015 al nostre país, i això és el que va catapultar l’independentisme de la marginalitat a la majoria: entendre i explicar bé.
Per això m’interessa tant d’encaixar encara més tots aquests debats en un marc històric coherent i més ampli. Per exemple, inserint-los en el debat sobre la continuïtat del colonialisme espanyol, ara en territori peninsular. En aquest sentit, hi ha alguns texts molt interessants que m’han permés també d’aprofundir-hi aquestes setmanes. Però, si m’ho permeten, i per no allargar massa aquest article d’avui, d’això ja en parlarem demà.
