Espanya no decidirà qui és el president d’Òmnium

Tenint en compte que com a ciutada de carrer no tinc massa informació sobre aquests “elements essencials que poden passar en els següents mesos” , escric mig a les palpentes.
Només em puc guiar per la intuició sobre el que hem fet, com ho hem fet, i com ens ha anat.
A veure, com ja deien els clàssics, el riu mai no passa dues vegades pel mateix lloc. Per què ? Perquè l’aigua és diferent, no hi ha immobilitat, precisament hi ha fluidesa inacabable. Doncs bé, el procés no pot ser dues vegades pensat amb el mateix paradigma :
Acte polític definitiu / Resistència social i institucional / Desconcert estatal / Fets consumats / Reconeixement internacional .
Em sap molt de greu però aquesta dinàmica ja és a la paperera de la història. Vam tenir l’oportunitat entre l’1/O i el 27/O i no vam poder/saber guanyar-la. Potser tenia massa costos, potser els polítics no van estar a l’altura, potser les dues coses (potser els ciutadans, tampoc no vam estar preparats/disposats “a tot”). És igual. No vam guanyar per KO, ja no crec que guanyem per OK. Potser millor que ens preparem per guanyar per punts.
En aquest sentit, l’estelada, l’enfrontament heroic, el simbolisme, la trinxera, ja no crec que ens serveixi. A partir d’ara, l’efectivitat dels gestos, la concreció útil dels mateixos, prémer a fons els nostres trumfos i les nostres virtuts, això sí que ens será essencial. I la força demogràfica ni els recursos coercitius no són els nostres atots. En canvi, històricament, la feina per assolir l’excel·lència, amplada de mires, una qualitat vital inclusiva, integradora, més enllà del cognom i del pensament dels participants, és una virtud catalana, que ens serà primordial. Pot ser molt eficaç el fet de treballar cada dia sent conscient que encara no som encara una república però sempre tenint en ment que volem ser-ho, i per tant, actuar “com si ho fóssim”. Té el risc de no tocar de peus a terra, però de ben segur ja som prou grans per saber el límit d’aquesta empresa.
Exemples : De nou l’hegemonia de la senyera sobre l’estel·lada, “com si ja fóssim” una república que no ha d’exhibir la bandera de combat, sinó orgullosament la bandera de la normalitat institucional ; la inclusió d’espais informatius en castellà, anglès, si convé urdu i àrab, en franges limitades al 3/24, “com si ja fóssim” una república democràtica i social que vetlla per les seves minories (de fet, ja es fa en occità, de 15:30 a 16:00) ; el canvi d’orientació d’ANC, en el sentit de ser un pont polític entre ciutadans i parlament “com si ja fóssim” una república, deixant la mobilització al carrer per unes poques i contundents necessitats, involucrant-se en la participació política ciutadana en termes constitutius i de valors republicants. N’hi ha més.
En tot cas, entendre que la nostra (possible/probable) independència la guanyarem als punts, no deixant fora de combat l’estat espanyol, sí en base a la persistencia de la meitat de la població proactiva, il·lusionada, encoratjada, empoderada. Hem arribar a la divisió de la meitat que no vol la independència. Cal posar una falca entre els no-independentistes, per separar els indiferents, resignats, esgotats via efecte cavall guanyador, dels que realment ens volen mal, dels quals hem d’aconseguir que esdevinguin una minoria d’amargats quin mal humor i lpoca empatia els ha fet perdre la batalla. Per guanyar la nostra llibertat , per seduir els no-independentistes que no són anti-independentistes cal una tàctica diferent que ens porti a resultats diferents… i favorables.

El gest és simbòlic i bonic….i prou.
Fins on jo tinc coneixement, totes les lluites independentistes n’han tingut de presos, per no parlar de morts.
Els presos són un preu a pagar. Ja està bé d’escarafalls!
Amb els presos es té solidaritat i, sobre tot, amb les seues famílies i, si cal, donar-les suport econòmic.
La lluita no és pels presos, per la seua llibertat, pel seu apropament. La lluita és per l’independència.
Massa llacets, massa sentimentalisme, massa collonades i a cada bugada es perd un llençol.
Canviar independència per presos: lluita perduda.

P.S. En el franquisme el PSUC tenia molta gent a la presó, La seua lluita continuava. La presó sempre era una realitat. Res però no s’aturava.

Òmnium éxs un exemple de la nostra millor societat.m de la nostra millor manera d’exercir la ciutadania.
Cuixart representa una manera de fer encara no hegemònica en el món sobiranista:la feliç expressió de les lluites compartides és una declaració de principis.
Crec que ÒC serà clau en la construcció del país que ens han pretès devastar.
Els traurem tots de la presó, i ho farem nosaltres. Com a moneda de res, sinó com a basede qualsevol negociació de futur.
Espanya s’ho juga tot. Nosaltres no hi podem perdre quasi res més.

Amic Raimon Galiana,

100% d’acord amb el seu comentari.

Els presos haurien de haver estat la nostra millor carta per aconseguir la Independencia. Era la estrategia inicial i sens dubte la guanyadora.
Incomprensiblement, han acabat esdevenint (exceptuant a en Jordi Cuixart i potser en Rull i en Turrull i és possible que m’en deixi algun més) el nostre taló d’Aquil.les.

No se com ni qui, en un moment donat (quan el Poble ja havia guanyat la Revolució per una golejada espectacular) va picar un botó i tothom va començar a lluitar pel presos en lloc de per la República.

Com més presos millor, hagués reventat tot tart o d’hora. Que haguessin fet amb els 700 alcaldes?. Que haguessin fet amb el Sr. Torrent?, que haurien fet amb el Sr. Torra?. A la presó?, tan de bò hagues estat així. Ja seriem República.
Que hagueren fet amb en Puigdemont si hagués tornat després de guanyar per majoria absoluta unes eleccions tramposes que ells mateixos van montar i que a més els seus ministres el van animar a presentar-se. Si l’haguessin enxampat en un maleter i l’haguessin posat a la presó, ja seriem República desde faria mesos, i si no l’haguessin enxampat i hagués estat investit, encara més.
En Mandela i en Gandhi es deuen estar pixant de risa.

PS: en quant als morts, evidentment a ningú li agrada que n’hi haguin (i crec que si tothom s’hagués comportat com en Jordi Cuixart no hagués mort ningú), però per posar només un exemple: quants morts hi ha a les carreteres catalanes cada setmana?. I no sembla que ens afecti massa. Però si per aconseguir la Independencia hi han de haver morts, tots ens posem les mans al cap com si fos quelcom totalment inassumible, casi demoniac.
Quina falta de respecte per tots aquells que durant segles han estat engarjolats, perseguits, humiliats, afusellats i assassinats per defendre la Llibertat, la República, la Independencia.
I repeteixo, no m’agradaria gens gens gens ni mica que hi hagueren morts, però torno a repetir, si tothom hagués fet els seu paper, no n’hi hagues hagut ni un de mort.
No calia. Ens ho van possar tant fàcil, que no calia cap mort, només una mica de dignitat, de paraula i de valentia. Només una mica.