06.09.2024 - 11:16
|
Actualització: 06.09.2024 - 12:20
El Regne d’Espanya ha utilitzat per primera vegada la llei d’amnistia davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans per provar d’evitar una condemna per les violacions de drets fonamentals comeses contra els ex-presoners polítics en la repressió judicial pel Primer d’Octubre. En el darrer escrit d’al·legacions enviat al Tribunal d’Estrasburg, al qual ha tingut accés VilaWeb, l’advocat de l’estat davant d’aquest tribunal, Alfonso Brezmes Martínez de Villarreal, i la número dos, Heide-Elena Nicolás Martínez, transcriuen tot el primer article de la llei (que detalla tots els qui són beneficiaris de l’amnistia) i l’article segon (les exclusions que té) com un fet principa a l’hora de valorar si cal condemnar Espanya per totes les vulneracions de drets al·legades per Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn per haver estat condemnats per sedició i malversació pel Tribunal Suprem.
Afirmen que el fet que s’hagi aprovat una llei d’amnistia, afegit als indults i a la supressió del delicte de sedició en el codi penal, “pal·lia o extingeix la situació jurídica dels demandants després de la condemna”. Però hi fa un afegit important: “sense afectar la constitucionalitat o conformitat d’aquelles actuacions [les condemnes, l’empresonament, etc.] amb el Conveni [Europeu dels Drets Humans]”. És a dir, que la llei d’amnistia no vol dir que la condemna del Suprem fos contrària als principis de la constitució espanyola ni que vulnerés cap dret recollit en el conveni europeu.
L’advocacia de l’estat mira d’utilitzar la llei d’amnistia per mirar de frenar una condemna a Espanya i alhora defensa la sentència del tribunal presidit per Manuel Marchena. Perquè el centenar de pàgines de les al·legacions presentades al TEDH són una defensa a ultrança d’aquella sentència, una còpia d’al·legacions presentades anteriorment en què es defensen fil per randa tant els arguments del Suprem com els del Tribunal Constitucional quan va desestimar tots els recursos d’empara dels ex-presos polítics.
Així mateix, invoca la llei d’amnistia, com una prova de la millora de la situació jurídica dels demandants i de la inexistència d’una persecució política en la condemna que violaria l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans. La literalitat de la llei els permet de fer aquest equilibri, perquè en el text que va entrar en vigor ara farà tres mesos no hi ha cap reconeixement explícit de vulneracions de drets comesos per l’estat. Segons les regles de funcionament i la jurisprudència del tribunal europeu, una amnistia pot ser una causa de pèrdua de vigència de les demandes presentades per les persones que se’n beneficiïn. Però amb la condició que l’amnistia impliqui un reconeixement explícit de la vulneració de drets humans que es denuncia.
I no és el cas. De manera que els advocats de l’estat la poden utilitzar per mirar de desarticular alguns dels arguments dels demandants però no poden dir al tribunal que la llei els fa perdre la condició de víctimes. Perquè això implicaria l’assumpció d’unes vulneracions de drets comesos que s’han acabat reparant.
I això no ho fan ni la llei d’amnistia, ni els advocats de l’estat en els seus arguments, que tornen a dir que la limitació de drets dels dirigents polítics i socials de l’independentisme fou “necessària en una societat democràtica” i que “les penes de més de cent anys de presó “van ser proporcionals a la gravetat dels delictes comesos”.
L’advocacia de l’estat diu que la sentència “va ser respectuosa amb el dret de no ser condemnat per una conducta que no constituís delicte” i que la condemna per sedició “era previsible en el moment que el Tribunal Suprem la va aplicar.
Contra les indemnitzacions exigides pels ex-presoners polítics
Brezmes i Nicolás afegeixen una altra novetat en aquest darrer plec d’al·legacions: demanen al tribunal que negui a tots els condemnats per l’1-O les indemnitzacions que reclamen a l’estat, tant en concepte de danys morals com en despeses processals i honoraris dels advocats durant els procediments davant el Suprem i davant el Constitucional. Els advocats de l’estat qualifiquen aquestes despeses d’excessives, diuen que una sentència que reconegués les violacions de drets al·legades ja seria prou reparació i que en cap cas no es poden carregar a les arques de l’estat “uns honoraris tan elevats”.
En principi, ara el procediment al TEDH queda vist per a una sentència de data incerta, però que podria arribar l’any vinent. Alguns dels demandants han sol·licitat una vista oral prèvia a la sala del tribunal, però els advocats de l’estat la troben innecessària.
