Espanya i la blasfèmia

Em cago en el sant Cristo disfressat de senglar baixant de la muntanya amb una destral a cada mà!

És, potser, la millor flastomia que he sentit mai. Encara no me’n sé avenir: que emprenyada que devia estar, o quina imaginació que tenia qui se la va inventar. I mireu que n’hi ha de recaragolades, de redundants, salvatges, coloristes i de tot. Angunioses. Divertides. Bèsties. Surrealistes: així plogués fins que els ànecs de la terra pessiguessin els collons de Déu. Contradictòries: cagum els collons de la Mare de Déu. No acabaríem mai: cagum la creu de Déu i el fuster que la féu. I amb variants infinites. Aquestes dues les he trobades remenant per internet: l’una diu que és del País Valencià, me cague en un barril d’hòsties amb el cap de Déu per tapadora, i l’altra, de les Illes, me cago en els claus de ganxo que aguanten les postetes del cagadero de Cristo. O aquesta altra, que no deixa ningú tranquil: cagum Déu amb el cap fet estelles damunt de les mamelles de la Mare de Déu.

Ja ho he dit, que no acabaríem mai. Els renecs, per naturalesa, toquen allò que cou, les coses que cadascú tingui per sagrades. Els déus. Les mares. No tenen cap consideració per a la correcció política, ni la igualtat de gènere, ni res. Cap respecte. Són pura transgressió. Feta a posta o no. Es llancen al cel per a desfogar la mala jeia, per ferir algú, perquè t’acabes de fotre un cop de martell al dit i, cagum la mare que va parir mil sants reconsagrats en una barraca plena de fems, fot un mal de mil dimonis podrits de Déu.

No cal pas que tinguin sentit. Són blastomies. Serveixen d’eina expressiva. De vàlvula catàrtica. A més de les coses genitals, del sexe i la família i l’escatologia i les malvestats climàtiques, hi ha, és clar, la religió. De fet, dels renegaires, en català, també en diem cagadéus. Així, en plural, com si fos una reminiscència dels temps en què n’hi havia tants.

I sí, se suposa que al segle XXI has de poder renegar amb llibertat, ja sigui com a expressió popular o frase feta, ja sigui perquè sí i sense témer que els poders inquisitorials se’t llancin al damunt xisclant foguera. Hi ha moltes parts del món, però, on això no passa, on l’estat considera que el renec és blasfèmia i, la blasfèmia, delicte.

Moltes parts del món.

Encara.

A l’estat espanyol, per exemple.

És la darrera atzagaiada, la darrera malvestat, el darrer autoretrat que es fa aquesta Espanya sense remei. La darrera, en fi, fins ara. Qui sap si ja en prepara alguna altra, bé sigui a posta bé sigui perquè la seva natura és així. Qui sap si ja l’ha feta mentre escric.

No té, l’estat, en aquest cas, ni tan sols l’excusa d’actuar contra ‘el problema catalán’, aquesta cortina que els justifica passar per alt la democràcia, empresonar la política, estossinar la ciutadania, silenciar la lliure expressió. No hi ha, sembla, d’entrada, allò que en diuen ‘raons d’estat’ que donin patent de cors a aquests jutges inquisidors. El cas de l’actor espanyol Willy Toledo, perseguit per haver-se cagat en Déu, és una (altra) bona mesura dels paràmetres en què es mou aquest estat que encara tenim a sobre.

Sincerament, pel que fa a mi, voldria la independència encara que l’estat espanyol tingués cara de democràcia homologada i no pas d’aquesta llosa carpetovetònica que és. Al capdavall, ja se sap allò que diuen de la mona i de la seda. Però resulta que ni tan sols prova de vestir-se de res. I que es mostra al món tal com és. Amb aquest seu fons que també li és forma. I que suma arguments per a la independència. I que n’uneix una colla en un de clau: això ja és insuportable.

Insuportable.