19.11.2018 - 21:50
‘El dictador espanyol és mort, però la seva popularitat perviu.’ Aquest és el títol del reportatge que ha publicat la prestigiosa revista d’anàlisi de política internacional Foreign Policy sobre la persistència d’un franquisme sociològic i polític més o menys somort, més o menys evident. I es demanava: ‘Per què Franco es va salvar de la infàmia popular que en canvi van aplicar contra els dirigents feixistes Adolf Hitler i Benito Mussolini?’ Aquesta reflexió venia arran de la decisió del president espanyol, Pedro Sánchez, d’exhumar el cadàver del dictador Francisco Franco i treure’l del Valle de los Caídos. La polèmica ha revifat algunes manifestacions de nostàlgia de la dictadura, però la pervivència del franquisme va més enllà d’aquest debat. El periodista Lluc Salellas ho ha radiografiat en el llibre El franquisme que no marxa (Grup Barnils i Edicions Saldonar, 2015), del qual ara s’acaba de publicar la traducció a l’anglès. En declaracions a VilaWeb, Salellas explica l’anomalia del procés de transició de l’estat espanyol a Europa a l’hora de passar comptes amb règims dictatorials. ‘Espanya és una excepció’, diu Salellas. I és això que crida l’atenció als redactors de la Foreign Policy, o de The New York Times, que relatava, impressionat, una visita al Valle de los Caídos.
Salellas diu: ‘No tan sols hi ha una diferència amb la transició a Alemanya i a Itàlia, sinó també amb les que hi va haver alhora al sud d’Europa, a Grècia a Itàlia. Tant els historiadors com els politòlegs situen aquestes dues transicions en el mateix procés de transició de dictadures cap a democràcies liberals formals. L’excepció és l’estat espanyol, perquè, a diferència de les altres, els qui hi van governar els últims anys de la dictadura són els qui van fer la transició.’ Encara més: un altre factor diferencial és la impunitat dels feixistes. ‘Mentre a Grècia i a Portugal hi ha un mínim de represàlia, en diversos sentits, que fa que en alguns casos hi hagi un exili per no haver d’encarar conseqüències judicials, en el cas espanyol hi ha la llei de l’amnistia per a tots els feixistes. Això acaba forjant una determinada cultura política per part de la dreta i l’extrema dreta lligada al franquisme, més orgànica; fa que hi hagi una cultura política profundament autoritària i repressiva i que considerin que no han de demanar mai perdó ni s’han equivocat mai.’
L’extrema dreta actua amb impunitat, i els actes de glorificació del dictador no tan solament no són prohibits i censurats sinó que en alguns casos arriben a participar-hi càrrecs locals de partits com el PP. ‘Hi ha hagut una normalització de l’extrema dreta i del postfranquisme’, diu el fotoperiodista Jordi Borràs, que durant molts anys ha investigat aquests grups i n’ha acabat rebent les conseqüències, amb amenaces i fins i tot l’agressió d’un policia espanyol, un comandament de la Brigada Provincial d’Informació. Borràs opina que l’extrema dreta, més que créixer, s’ha fet més visible. ‘Una part dels responsables de la sobredimensió o de la legitimació del marc mental de l’extrema dreta ha estat l’ultrapatriotisme que han inflamat sobretot Ciutadans i PP. Des del moment que Cs agafa les consignes i el modus operandi propis de l’extrema dreta, ja sigui amb l’ànima de venjança total i absoluta contra els presos o amb el fet d’arrencar llaços, que és una cosa que només feia l’extrema dreta pura i dura; des del moment que fan seu el marc mental de l’extrema dreta el legitimen. Una part de la responsabilitat que Vox entri en les institucions és dels partits que n’han acabat fent seu el discurs.’
I Borràs explica encara que l’extrema dreta té també una sobredimensió mediàtica. De Vox, per exemple, se’n fa una gran cobertura. Recorda un article recent de Xavier Casals a El Periódico, que explica la paradoxa que el Pacma i Vox tenen la mateixa intenció de vot, i del Pacma no se’n parla. ‘En canvi, de Vox se’n fan reportatges cada setmana. Vox és un partit que neix fa cinc anys; i què passa últimament que els mitjans no fan sinó parlar-ne? Hi ha l’acte que van fer a Vistalegre, que aplega més de 9.000 persones, però aquella mateixa setmana hi ha 15.000 antifeixistes manifestant-se a València, i això ningú no ho explica.’
L’auge mediàtic de Vox va acompanyat d’un enduriment del discurs de Ciutadans i del PP, més decantat a l’extrema dreta, amb un denominador comú en l’agressivitat contra l’independentisme. Borràs diu: ‘Podem ha acusat l’independentisme d’haver despertat l’extrema dreta. Ara acusarien Pedro Sánchez de despertar el franquisme perquè un d’extrema dreta el volia assassinar amb un fusell de mira telescòpica? L’esquerra espanyola hauria de mirar-se les vergonyes perquè que el franquisme continuï impune també és corresponsabilitat d’aquesta esquerra espanyola: des del PSOE al Partit Comunista d’Espanya, que al cap i a la fi són els que van avalar el pacte del 78.’
Quan el règim del 78 s’esquerda
El factor català és un dels que han posat en crisi el règim del 78: ha demostrat que s’havia exhaurit i l’ha esquerdat. I això fa que els qui s’havien beneficiat econòmicament i política d’aquest règim s’hagin activat per a preservar els seus privilegis. Així ho veu Salellas: ‘Hi havia una certa comoditat i manca de qüestionament de tot aquest bloc, d’aquests que se sabien poderosos i que havien mantingut el poder, que podien anar fent més enllà de l’alternança entre PSOE i PP, en uns espais i uns reductes intocables que sabien que tenien. Tant el qüestionament del 15-M, fa anys, com el procés català, com en general una certa sensació que la monarquia cada vegada té menys suport fa que aquesta gent ara surti a defensar allò que és seu, perquè algú els qüestiona els privilegis; bé des del punt de vista de la memòria històrica, de la cultura, del poder econòmic, d’empreses de l’Íbex…’
I, justament ara, Pedro Sánchez ha obert la capsa de Pandora del Valle de los Caídos. Fins i tot s’ha arribat a debatre si era convenient d’enterrar el dictador a la catedral de l’Almudena, al bell mig de la ciutat de Madrid. Per què ho ha fet? ‘Entenc que Pedro Sánchez fa ara això, com ha fet sovint el PSOE especialment des de Zapatero, en una línia més de propaganda vers un sector’, diu Salellas. ‘Tenint en compte que no fa canvis en la política econòmica, deixa anar alguns elements que el diferencien més del PP perquè la gent no pugui argumentar que acaben funcionant amb la mateixa lògica. Però, que jo sàpiga, Sánchez no parla d’una gran recuperació dels cossos que hi ha al Valle de los Caídos dels republicans que hi van treballar; ni de portar una proposició de llei al congrés espanyol per a derogar la llei d’amnistia; ni de permetre ser molt més contundent amb els encausats a l’Argentina per crims contra la humanitat… Coses que serien més estructurals, no les entoma. Tot això, que realment seria fer un pas endavant, no ho fa.’
