Espanya ha perdut la partida, però ara l’hem de guanyar nosaltres

Ara toca explotar l’avantatge. Ahir, l’Estat Espanyol va haver de recular. La derrota a Alemanya va ser escruixidora. Per això cal que Catalunya, el Poble i les institucions, mantinguen la seua fermesa. De moment, cal exigir l’alliberament immediat dels presos polítics i demanar responsabilitats a qui corresponga. Civils, polítiques (cessaments o dimissions) i penals, quan siga menester. Ara que ells retrocedeixen, els hem d’empènyer més enrere, encara. Cap fred i fermesa. I gaudir la victòria, també; que a casa dels pobres, les victòries van cares.

Cal estar preparats per a tot, el que inclou qualsevol cosa. Per a mi que la guerra bruta farà un salt qualitatiu…

El més graciós de tot això és la perplexitat en la que no pocs dirigents d’ERC i de PDeCAT deuen estar sumits, ara mateix; ells que se les prometien felices, en una reedició d’un lustre o més de l’autonomisme de “tota la vida”, resulta que han d’abandonar el discurs de l'”apeasement” i moure el cul si no vol ser engolits per la nova onada que s’està congriant… I és que els vichyïstes sols tenen dues maneres d’estar al món: la infàmia, si guanyen i dominen; el patetisme, si perden i han de reciclar-se a marxes forçades o fer-se fonedissos.

Per la meva part avui no afegeixo res al¨ que diu l’editorial. Totalment d’acord.
Espanya està perdent, Catalunya està guanyant. Queda partit, però poc. A diferència dels sentiments similars i de les expectatives que teníem abans de l’1/O, ara sabem els límits de les irregularitats que l’àrbitre està disposat a permetre.
Per tant, si no badem, si ens mantenim forts, i forts vol dir units no cal que fusionats, però units, aleshores això pinta bé, força bé.

Parlant d’ “intuïcions subjectives”, heus aquí algunes de les meves:

A l’Estat espanyol (començant pel Llarena i seguint per tota la resta de “poderes del Estado”) se li’n refot la injustícia que, “a sabiendas”, estan cometent amb aquesta instrucció, se li’n refot el patiment que infringeix a les famílies dels presos que es passaran molt temps a la presó, etc etc etc. El seu únic objectiu és perpetuar la sagrada unitat d’Espanya per a poder seguint fent valdre el seu “derecho de conquista” amb tot el que això implica en benefici tant de la seva butxaca com del seu orgull patri, i per aconseguir això saben que el més important és evitar futurs intents nostres de tornar a fer cim. I la manera més efectiva d’evitar-ho és enviar al món independentista i als seus actuals i futurs dirigents el missatge inequívoc que si intenten mai més res es passaran anys i panys a la presó. I, per tal de fer creïble aquesta amenaça, què millor que ser “ejemplares” amb els presos polítics d’avui? Tota l’estratègia de la Guàrdia Civil, del Llarena, del Tribunal Suprem, de la Fiscalia, dels jutges que els jutjaran, dels polítics unionistes, etc, es basa i es basarà en deixar ben clar aquest missatge de fons. Sotmetre’ns. Res més. I si per deixar-ho clar han de renunciar a l’extradició de Puigdemont, pensaran: saps què? deixem Puigdemont i la resta d’exiliats desterrats a perpetuïtat de Catalunya (sabent que pels exiliats això ja és un càstig enorme) i centrem-nos en castigar lliurement i de forma exemplaritzant a tota la resta que es van deixar agafar (que es van entregar voluntàriament, em refereixo), perquè és just així com saben que poden enviar millor el missatge de fons cap al moviment independentista present i futur.

A banda, compten que el dia que els caiguin posem 20 anys de presó nosaltres farem, sí, una manifestació inigualable, o dues, i una aturada de país, i tallarem 24h la Jonquera, però compten, insisteixo, que després passarem a brandar domassos i a picar cassoles i, al cap d’uns dies, acabarem normalitzant el drama i en el fons farem una bondat tolerable, i així ells podran seguir amb les prebendes que els atorga, sobre nosaltres, el “derecho de conquista” que els seus avantpassats es van guanyar fa més de 300 anys passant per la pedra els nostres avantpassats.

Només quan siguem prou valents i resoluts (els dirigents sobretot, però també la ciutadania independentista) per defensar les nostres fronteres fins a les últimes conseqüències tindrem alguna opció per sortir-nos-en. Crec que fins llavors, rien de rien. I, per ara, no veig aquesta “predisposició” per enlloc, almenys de forma prou generalitzada. Espero ferventment equivocar-me ben equivocat.

Un altre apunt: per mi serà molt rellevant com quedarà psicològicament el món independentista (dirigents i ciutadania) un cop els presos tornin a casa (sigui després d’haver passat X anys a la presó, o després d’haver sigut indultats, o bé alliberats sense càrrecs, o el que sigui). Què farem com a moviment quan ja no calgui brandar els domassos de “llibertat presos polítics” (ep, no critico pas que es brandin, jo mateix en tinc un al balcó de casa). Quina afectació / marca psicològica ens haurà quedat com a poble? Ara no em veig pas capaç de respondre-ho, però em sembla que serà depenent del “caràcter” d’aquesta “traça” que ens haurem predisposat per un camí d’alliberació futura o de submissió tràgica.

Em fa la impressió, constato, que la necessària lluita antirepressiva (presos, exiliats, imputats) no ens està permetent plantejar ara mateix (com alguns voldríem) un segon intent de fer cim. A banda que necessitaríem d’una unió d’objectius i estratègies dins l’independentisme que avui no hi és en absolut (heus aquí un dels drames del 27-O i dies precedents. De fet, una de les nostres tragèdies nacionals), i que també necessitaríem, com a poble, un esperit “rebel” que tampoc tenim. L’esperit pacífic i contingut que tenim és enormement lloable i pot contenir llavors potencialment molt fructíferes, però impedeix fer possible en breu un segon intent de fer cim. Per tant, m’ensumo que haurem d’esperar un temps, per ara incert; això és, que el tema presos i exiliats estigui resolt (en el sentit que siguin definitivament alliberats -passin dies, setmanes, mesos o anys-) i just llavors comprovar quina “marca psicològica” ens ha deixat tot això. No a mi o a un altre individualment, sinó “com a poble” i sobretot al nucli dirigent que llavors tinguem.

Per això també penso que fins que tot això -la lluita antirepressiva, ara imprescindible- no deixi ja de tenir sentit (sobretot perquè tothom qui ha de ser plenament lliure en sigui) no podrem veure prou clar l’abast de la “traça psicològica”. La única cosa realista que ara podem aspirar a fer és anar fent notar tant com puguem que per nosaltres l’Autodeterminació i la Independència continuen sent els objectius primers. Fent això ajudarem almenys a orientar la “traça” segons els nostres desitjos.

“El problema catalán no se puede resolver, es un problema perpetuo que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista”.
Ortega y Gaset ho va dir, a les Corts Espanyoles, el 1931.
Per al gran projecte espanyol, el problema no són ells!
Fixeu-vos que diu que “el problema catalán” existia abans de la “unidad peninsular”: així, doncs, com la “Sagrada unidad” sempre els ha afectat l’enteniment.
Com es va escriure l’any 1945 en un document enviat a les Nacions Unides, “Catalonia has been an oppressed nationality under the Monarchy, under the Spanish Republic, and under Franco. The removal of Franco alone will not solve the Catalan national problem, as it was not solved by the overthrowing alone of the Bourbon Monarchy.”
Ens costa molt, molt, fer entendre a fora aquesta idiosincràcia dels defenders d’Espanya.

Proposo uns punts per reflexionar-hi sense menystenir-ne altres també importants ja tractats en l’editorial o en els comentaris dels companys:
– “El camí de la violència és des d’ahir intransitable per a Espanya”. Mirant-ho fredament, aquesta afirmació no és segura cent per cent. Per exemple, s’ha dit que l’amenaça de la violència fou decisòria per no implementar la república declarada el dia 27 d’octubre.
– “Ens costa molt, molt, fer entendre a fora aquesta idiosincràcia dels defenders d’Espanya.” (Miquel Strubell). Aquesta és també la meva experiència quan surto a l’estranger. I m’ho trobo fins i tot amb persones que em coneixen bé però no em donen crèdit en aquest punt.

Que en som d’innocents els catalans!

Crec que som massa optimistes, al final el nostre President acabara a la garjola i un cop sota les grapes dels jutges espanyols s’empeltaran quansevol excusa per tancarlo una trentena d’anys.
Crec que es va cometre un error garrafal al investir Sanchez, varem substituir un impresentable i maldestre Dastis per un maquiavelic i astut Borrell. En Rajoy estaba totalment cremat i en Sanchez te una imatge jovial i inmaculada.
Hem apuntalat el regim del 78!!!
Hem apuntalat el borbo!
No hauriam de mantenir cap contacte amb el Gobern Español mentres no alliberin els hostatges.
Hem de proclamar al mon que Catalunya es una colònia com ho era la Irlanda dels anys 20, veieu la pelicula Michael Collins, ho explica molt be al començament.
Hem de denunciar devant tothom el genocidi cultural, economic i politic que España practica contra Catalunya.

Deixem d’una vegada d’anar amb el lliri!

Arta es l`hora catalans ara esta tombada , ara esta dè la nostra part . Debem seguir tots fen força la força de la rao , la força que dona estimar la nostra terra terra sensa sort , verda per les llagrimes de molts vermella de sang , groga d òr guanyat a pols no regalat o robat .
Estem fars d`eser una colonia admirada i respetada al mon menys pels veins espanyols que com vampirs es xuclan la sang per secles , pro mai l ` anima . Ni la llogem ni la venem , ens deixem la pell, la vida , el son pro no cambiem de parer .No som tossts com consacuents en elnostre pensansament i per aixo no es agrada el nostre tarana .Endavant amb amb tot aixo i mes ara mes que mai .

Ara més que mai cal insistir en el referèndum pactat, fins aconseguir-lo, cada vegada que ells diguin que no nosaltres rebrem més suport.. Ara mateix no veig com arrivar a l’independència per la via unilateral sense rebel·lió i a un cost pràcticament inassumible..

En qualsevol cas, una pregunta important es si sortim o no de la EU i el que això implica social economica i militarment, via 1O+27O i unilateralitat sembla que en sortim, via nou referèndum acordat en principi també però tot seria més fàcil i estable a posteriori..

Ara caldrà que els partits independentistes siguin clars, un cop resolguin els altres països ja es podrien tornar a convocar eleccions..

a/ Independencia per la via unilateral (desconnexió dura politica economica i social, inestabilitat)

b/ Seguir pressionant per el referèndum pactat (desconnexió amistosa en cas de victòria al referèndum, estabilitat)

Jo trio la opció b/ una temporada més a menys que a l’opció a/ m’expliquin un plà amb cap i peus.. Els dono una mica més de temps a Spain per a digerir l’assumpte.. No tinc tanta pressa i m’agradaria convèncer més gent que l’independència serà bona per a tothom..

Idealment hauríem de reentar a la EU amb Andorra, fins i tot una fusió amb ells estaria bé, no sé quan ho tenen previst però ens hauríem de sincronitzar amb ells.. i així finalment alliberar de nou i portar tota la cultura catalana a la EU i al món.

No tinc cap dubte que el PSOE aplicarà la violència (o almenys ho intentarà) , com ho ha fet el PP. ÉS la sacrosanta unidaz de España! (Recordem que Pedro Sánchez volia reformar la llei per fer encabir la no violència en el delicte de rebel.lió).
Però el focus l’hem de posar en nosaltres. Quan anem junts entitats sobiranistes, societat civil i TOTS els partits, i ens ho creiem, aleshores som imparables… si no ens fem enrere. Ho vam demostrar l’1-O. I també el 3-O. Vam aconseguir obrir la finestra d’oportunitat, però ens van tremolar les cames i som on som.Hem après que junts som una torrentada que tot ho pot, hem après que ells són violents, i hem après que Europa no tolera la violència contra la població civil i si cal, truca per aturar-la. Però també hem après que Europa no farà una passa més si nosalres ens fem enrere, perquè aleshores no hi ha res a reconèixer. Es reconeixen les realitats, no els intents ni els desitjos. Doncs preparem-nos per tornar-hi! Ben aviat tindrem noves oportunitats que poden fer de catalitzador: a la tardor, l’inici dels judicis als presos; a la primavera, les sentències. I també a la primavera, les cabdals eleccions municipals, que hem de convertir en un nou 14 d’abril, i que per fer-ho calen candidatures unitàries i republicanes a tants llocs com sigui possible. En el cas hipotètic que Puigdemont fos extraditat i empresonat, també podria ser un revulsiu. Estiguem preparats i a punt, doncs. Aquesta és la feina urgent que tenim al davant, i per això, més que mai, és IMPRESCINDIBLE una estratègia compartida i unitat d’acció. Sembla mentida, però el principal obstacle és al nostre bàndol, sobretot en la baula dels partits. Són necessaris, però caldrà ser molt exigents amb ells. Si ho fem, respondran o quedaran escombrats. Som-hi?

Dons jo crec que no hem guanyat gaire res. Ara per ara no tenim ni tant sols la constatació del que ens asseguraven tots els advocats: que no hi havia cap delicte. No crec que el gobierno faci cap pas, a no ser que l’obliguin des de fora.
Em crec més les versions que apunten que la Merkel està donant temps a Sanchez per fer veure que tot torna a la legalitat. La moneda de canvi és Puigdemont i al final l’acabaran extradint pel que sigui i els d’aqui faran el que voldran, com estant fent cada día. Mentrestant, nosaltres cada cop més desmobilitizats veient el trist espectacle dels partits que ni de pensament volen moure un dit per fer front a la indecència de la justícia espanyola.
La única solució no violenta i democràtica són noves eleccions i escollir un parlament que de veritat es comprometi a defensar la nostra sobirania i a complir el mandat del poble.

No ho veig tan fàcil Vicent, l’estat espanyol hi perd molt sense Catalunya, hi perd tant que el veig perfectament capaç de tornar a fe servir la violència, segur. A nosaltres ens queda un camí (un llarg camí?) i l’èxit dependrà de com el fem. La llibertat del President Puigdemont és una notícia excel·lent, encara que s’ha de resoldre el tema de la malversació. La mala notícia és que nosaltres, els que estem a casa, estem fallant. És l’hora de la unitat, els partits s’han de posar darrera de la societat, perdre la por i no fugir quan arribi l’hora.

Estimat Vicent Partal. Estic completament d’acord amb el teu article. És fruit d’una lògica intel·ligent, i justament aquest em sembla que és el seu únic error. A l’estat espanyol ningú que jo sàpiga es mou per cap lògica intel·ligent, sinó per la irracionalitat més pura. Es mou per conceptes de raça, de sang, admiradors d’una història tan falsificada que els fa cometre un error darrere l’altre. “Qui perd els seus orígens, perd la identitat”. Editors patètics d’informació manipulada que els fa viure perillosament en un món irreal que no els deixa entendre el que passa als països que pretenen imitar només en els resultats, mai en el procés per aconseguir-los. Adoradors posseïts d’una oligarquia que els impedeix sense que ho notin qualsevol avenç social, ni científic, ni polític, que no estigui autoritzat per ells.
Ells mai pensaran que potser s’han equivocat, cosa que seria el pas necessari per començar a millorar. Identificaran aquesta correcció amb què els obsequia la Justícia democràtica europea com a agressió intolerable contra la seva única justícia reconeguda que és la prevaricadora, la insensible, la de guerra, la més injusta del món. I una situació com aquesta, fa difícil esperar amb gaire optimisme cap millora immediata. Agraeixo, no obstant i molt sincerament l’ajuda diària que rebo dels teus brillants articles.

Rosa Gispert, molt d’acord amb tu.

Veure la humil.liació tant gran de tenir els presos a casa i no fer rés per obrir-los la porta, això sol ja fa pensar. Fins i tot les seves dones van fent bolos i les veus fotografiant-se ben rialleres..

Fossin espanyols tancats a madrid, ja els hauríen rebentat la porta. Aqui no, aqui seny.

Sembla que tot ens ho han de solventar els advocats dels presos i exiliats, principalment.

D’aqui pocs temps, espanya tindrà eleccions i tots estan fent equilibris per no dir rés a favor dels catalans, saben que el votant espanyol es un garrulu boinapitecus que, a canvi de donar-lo pel cul, es deixa matar per la unidad de españa.

La UE, entre borratxos i lobbys han d’acabar de follar-se la puta. Lo primer és lo primer i ara no estan per injustícies, drets humans i Montesquieu..

I a casa? Doncs a casa ni tant sol ningú vol parlar de la coherència de la CUP. Si si, aquets peluts com l’ Antonio Baños i en David Fernandez que tant ens ajudarien a veure que no son de pasta de muniatu com molts.

Ara estem ocupats en mantenir la Colau a Barcelona i fer el ploramiques a Madrid per tongades.

Paciència..

El camí de la violència mai ha estat ni serà intransitable per a Espanya. Cada cop que ens diem això perdem. Una altra cosa és que aquesta violència tingui un cost alt per a ells. Ara Espanya ha rebut un bon cop, i aquesta ferida no la farà abaixar el cap, sinó tot el contrari.
Però nosaltres no hauríem de restar a l’espera del que faran. Acostumats com estem a manifestar-nos per derrotes, injustícies i empresonaments, sempre a la contra en el paper de víctimes, hauríem d’aprendre a sortir al carrer a exigir i a reivindicar-nos amb més força encara quan guanyem una batalla. Ho hauríem d’haver fet l’endemà del 21D, i ho hauríem de fer ara, no tant per reclamar un cop més contra les injustícies com per reivindicar la força de la raó i la nostra voluntat de perseverar fins al final. Fer palès que som l’exèrcit d’un poble orgullós disposat a resistir i a plantar cara, no el sindicat d’inofensives planyideres rituals que es pensen.

CAU LA GRAN MENTIDA
Per la reacció de molts comentaris, constato que no es veu l’abast del fet que assenyala el titular: “Espanya ha perdut la partida…”

Ahir a primera impressió deia: Que la sentència del tribunal alemany era d’un abast polític històric. I ho resumia en una frase: el tribunal alemany ha posat en evidència l’existència del GAL judicial espanyol, i ha dit, prou!

La gran mentida en què se sostenia la repressió de l’Estat per criminalitzar, titllar de rebel·lia i de pur feixisme el moviment independentista ha estat desmuntat per la sentència. Això provocarà una implosió a Espanya d’imprevisibles conseqüències. No garanteix automàticament la nostra victòria, com diu Vicent. I aniria més enllà, tampoc tanca la porta a un exabrupte violent de l’Estat, com diuen alguns comentaris, s’ha de comptar amb la irracionalitat, però que aguditzarà la crisi de les podrides institucions espanyoles corona inclosa, segur. I potser, en aquesta agitació sorgeixin veus de l’esquerra espanyola, de la judicatura, de la política, etc. que se’n vulguin desmarcar del nyap on està ficat el país que ara ho haurà de desmuntar tot. Veurem personatges que desapareixeran i en vindran d’altres. Declaracions i ordres furibundes tapades amb el llençol del silenci. Espanya no decep, és coherent, tapa el fracàs, l’orgull ferit, fent com si res.

I una reflexió final, Vicent diu: “El camí de la violència és des d’ahir intransitable per a Espanya, de manera que no hi ha cap més camí per a resoldre el problema català que el de la política”. És una tesi lògica, però no serà pas un transit ràpid ni lineal. Tenim lluita i patiment per temps, però ara sabem que anem per bon camí.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Llarena i la fiscalia del PP ha rebregat tot el sistema garantista del dret penal espanyol davant la impassible mirada de la resta dels juristes.
No hi ha cap veu des de dins que ho denunciï?
Deu ser perquè tenen por. Por de la cúpula del poder judicial.
Ha marxat el PP, però ha deixat moltes coses ben lligades en els poders no polítics: judicial, funcionarial, mitjans de comunicació.
La fiscal pot començar a desfilar el nus. Però ho tindrà molt difícil.
I tot això només es una part: la gran mentida del procés penal contra el “Procés”.
Després encara hem de transitar per la via política per aconseguir quelcom semblant a un referèndum i guanyar-lo.

Milions de gràcies Vicent per repetir cada dia que és possible.
També hem de tenir clar que mentre anem fent camí anem aprenent i millor que hi siguem tots en fer la feina.
Tenim el cor ple d’amor per aquest país, s’ho val. També hem de preparar la nostra ment, el nostre pensar s’ha d’enfocar cap a la construcció d’aquest país, ja no hi ha espai per la queixa i la por, només propostes vàlides ens portaran a l’èxit. Avui sabem el que ha estat i hem de prendre amb coratge el què vindrà. Som-hi doncs, endavant República!!!!

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!1

Espero, Vicent, que properament explicarás qué vol dir “validació unilateral de la República la tardor vinent”. Tant de bò!

Sobretot has d’explicar com ho farem amb un Parlament (Torrent) paralitzat de por i amb ERC organitzant costellades amb el comuns per ampliar la base o amb Sardá dient ximpleries i pactant “apoyos” amb el estado.

Ah! i, malhauradament la violència tornará. Preparem-nos perqué el Estado es passará pel forro el Pedro Sánchez, Europa, els drets humans, la democràcia i totes les hòsties consagrades…

Perdó que no comenti l´article, és que estic emprenyada amb un tema, i com que els comentaris de l´editorial els pot llegir tothom, se m´ha acudit que pot ser un bon lloc ón queixar-me. Estic una mica tipa de tots aquests que ara de cop estant per “eixamplar la base”, que estan per totes les tertúlies (especialment al matí a Rac 1), que ara de cop parlen amb una superioritat moral en respecte als que no hem pas canviat. Segons ells, tot el que no vol tornar a l´autonomisme sóm uns “hiperventilats”. I la Cristina Puig és la que ho diu amb més entusiasme i superioritat moral. I es queixa, que els polítics no vulguin dir en públic que ara s´ha de tornar a l´autonomisme, per culpa dels que ells anomenen hiperventilats, que ho diu pejorativament és clar. Doncs jo els dic a tota aquesta gent, que possiblement els polítics no tornarán a l´autonomisme gràcies a nosaltres, i si tanta por ténen és que saben que no sóm pas minoría, és a dir, que l´independentisme de base, en la seva qüasi totalitat, no us segueix en la vostra obsessió amb quedar bé amb l´amo!. Que us voleu fer els simpàtics amb Madrid i que pensin que vosaltres sóu els més intel.ligents que veieu les coses tal i com s´han de veure, i que sóu molt més transigents que els altres que només són uns hiperventilats? Doncs allà vosaltres. Nosaltres no estem per poltrones ni simpatíes per la poltrona. Estem per a la lliberació nacional. I això no es pot fer anant endavant i endarrera. Nosaltres sempre mirarem endavant. I apretarem perquè ningú no afluixi, si no ho haguéssim fet així, ni hi hagúes hagut un 1 octubre, que canvià la història del nostre païs per sempre. Ja ho he dit. Gràcies

Por una parte agradecer los comentarios de los contertulios porque en todos ellos se nota que son fruto de la reflexión. Eso anima.

Y por otra poner los puntos sobre las íes.

Vamos a ver ¿aquí quién no estuvo a la altura de las circunstancias?

No estuvieron a la altura de las circunstancias los partidos políticos que cortan el bacalao. Pero ¿por qué no estuvieron a la altura de las circunstancias? ¿porque no tenían hoja de ruta una vez proclamada la República o porque su hoja de ruta era esperar que la Corte del Reino le entrase el canguelo y se adviniera a negociar?

Ambas cosas.

No tenían hoja de ruta y lo que querían era negociar ¿negociar qué? ¿negociar un referéndum pactado? ¿negociar un estatuto de autonomía aumentado?

Ambas cosas.

Hasta aquí, pues lo típico de los políticos (el segundo oficio más antiguo de la Humanidad que bebe del primero).

Nunca nos explicarán, ni se referirán a las razones por las que empujaron a la ciudadanía independentista para luego escudarse en lo de “no pensábamos que los malos actuasen tan malamente”.

Siento decirlo tan taxativamente pero eso es mentira.

A partir de aquí, pues lo que quiera el pueblo catalán, por supuesto, no de manos de los partidos que cortan el bacalao.

No soy catalán pero vivo en Cataluña y me llama la atención el cumbayismo reinante en este pueblo. No lo digo peyorativamente. Parece que se alimenta del “emotivismo”. Las cartas a los presos, las emotivas canciones para los presos, el merchandasing del color amarillo, ahora ya bajo forma de lazo de tela, de esmaltado, de pendientes, de colgantes, etc. etc.

Conozoco bien a la caverna de la Corte del Reino y os puedo asegurar que al juez Llarena le importa un comino lo que diga la justicia alemana. Por la sencilla razón de que al juez Llarena le apoya todo un sistema. Desde Corinna, pasando por Juan Carlos, Villarejo, F. González, M. Rajoy, FAES, IBEX35 e incluso el segundo Pablo Iglesias.

¿Qué dice el sistema?

Pues lo que dice la Constitución: “La Unidad de España es indisoluble” .

¿Por qué?

Porque están los paganos y los aprovetxateguis, y los segundos no tienen la más mínima intención de dejar de serlo. Además, son los que cortan el bacalao en Madrit.

¿O es que alguien se cree que esto va de patriotismo? El patriotismo es lo que inyectan en las venas de cuatro hiperventilados para hacer ruido. Además de los cuatro hiperventilados (o millones) están los aprovetxateguis, los de la guita y la guita no tiene ni color ni olor, incluso en la España franquista, post-falangista.

Mañana no iré a la manifestación de Barcelona, porque me cae lejos y es a las 19h y porque empiezo a dudar que el cumbayismo tenga recorrido. Haría falta que los partidos políticos que cortan el bacalao nos cuenten de una vez por todas su hoja de ruta con pelos y señales y no lo que hicieron desde el 1-0 hasta el 21-D como aperitivo de lo que han sido todos estos terribles y pesados meses, a saber: no contar la verdad y tirarse los trastos a la cabeza por cuestiones meramente electorales. Excepción honrosa y que espero algún día se reconozca como tal, la de la Dama Clara Ponsatí. Una Señora con principios.

Esperemos que el pueblo catalán independentista deje de lado su consabida ingenuidad fenicia (la del que cree que todo se puede negociar incluso haciendo trampas) y despierte de una santa vez a la realidad:

Catalunya siempre será el valedor del sistema español-españolazo mientras no entienda que son ellos los que lo mantienen económicamente.

La pregunta del millón es saber sino es eso lo que a algunos interesa que, de boca hacia fuera, gritan “Som República”.

P.S.
Le van a hacer bueno al Santi Vila

Termino.

Los que creen que en España se puede iniciar, por fin, un proceso de vuelta a la República (que por cierto tampoco es que fuera muy sensible a la República de Catalunya), un proceso de Federalismo o de Confederalismo o de Asociación de Vecinos es que no se han leído un sólo libro de Historia decente de la Historia de España desde los tiempos de los Reyes Católicos.

Buena suerte, buenos alimentos y menos cumbayá.

Juan Martin Alegria.

No sé veure que vostè aporti NI UNA SOLA idea positiva que tingui algun interès per fer-nos avançar.
Crec que sent un cert despreci per tot allò que sigui català (exceptuant la exconsellera Ponsati).

Amb gent com vostè no anirem gaire lluny.

Però estic d’acord amb una cosa de les moltes que diu: la República espanyola va estar sempre contrària a Catalunya i va fer tot allò al seu abast per destruir tot rastre de catalanitat.
Azaña era un dels moltíssims partidaris de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.

No cal que vingui a la manifestació. Més aviat.. resti a casa seva i reflexioni sobre la llibertat de les persones i de les nacions oprimides per tiranies com la de Castilla.

Josep Maria Martín creo que no me ha entendido o no he sabido explicarme.

¿Aportaciones positivas?

Todas.

Cambio de compañía eléctrica, banco, casa de seguros, telecomunicaciones (Som Energía, Hola Luz, Som Connexió, Caixa Guissona, Caixa dels Engenyers, Triodos, Arç, Atlantis y otras más).
Campaña de autoinculpación (si ellos son culpables, yo también porque yo defendí el colegio electoral de mi pueblo).
Exigencia a los partidos políticos que más allá de las palabras, de los gestos y de los brindis al sol hagan una autocrítica sincera de qué es lo que ocurrió a partir del 1-0 y, la manera de hacerlo es proponiendo ahora una hoja de ruta de obligado cumplimiento.

Me duele que me diga que siento desprecio por todo lo catalán (exceptuando a Clara Ponsatí). Me duele porque sé quién soy y qué es lo que hago por la consecución de la República de Catalunya. Se quedaría usted sorprendido. Y me duele porque su comentario roza el “ad hominem”.

Insisto, menos cumbayá.

Y queda usted disculpado.