12.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.12.2023 - 21:57
El congrés espanyol va fer ahir el primer debat sobre la llei d’amnistia, el de la presa en consideració. Josep Casulleras va seguir tota la sessió en directe a Madrid i en aquesta crònica explica magníficament la sensació que s’hi va viure: “Hi ha la constatació de quelcom d’irreversible i perillós que entra de ple avui mateix al cor del sistema.”
Espanya, el Madrid majestàtic, té aquesta percepció, efectivament. L’amnistia i tot això que passa amb l’independentisme català a causa del resultat electoral del mes de juliol, ho viuen amb molta por.
Per als uns, per als socialistes i el seu entorn, és una por que no poden sinó empassar-se: no tenen cap més eixida a curt termini que endinsar-se en un camí que no els fa gens de gràcia i que no saben si mai acabarà condemnant-los a passar a la història com a destructors de la “sagrada unitat nacional”.
I per al PP i per a Vox la por encara és més física. Més epidèrmica. Perquè ells veuen clar que això acabarà malament per al seu país –tenen molt assumit que després de l’amnistia vindrà l’autodeterminació– i no entenen com el PSOE ha abandonat el pacte de ferro més sagrat de la transició espanyola.
Feijóo àdhuc va verbalitzar aquesta por quan va demanar: “Senyora Nogueras, senyor Rufián, amb aquesta amnistia penseu tornar a la constitució espanyola? Abandonareu per sempre [l’objectiu de] la independència, com diu el PSOE? Us sentireu ara més units que mai a Espanya? No heu mentit pas, heu dit clarament que ho tornareu a fer, que cal tornar a la situació prèvia al 2017?”
Qui pregunta ja respon i, com explica encertadament Casulleras en la seua crònica, en realitat la por que senten els espanyols –i que és més que justificada– és la por que “l’amnistia i la negociació que s’obre paral·lelament puguin qüestionar l’status quo.” Aquest status quo que dura d’ençà de la mort de Franco al llit i la transformació màgica de la dictadura en aquesta cosa que encara ens toca viure avui.
Espanya camina fent tentines per aquesta por, desconcertada, dubitativa, sense estabilitat, dividida fins a l’extrem, no sols entre PSOE i PP, sinó també dins la dreta mateix, entre PP i Vox. Però el nostre problema és que Catalunya fa això mateix.
Ni ERC ni Junts no van estar a l’altura del moment, ahir. No van saber explotar la por del Madrid majestàtic. De fet, semblava que no la volien explotar. Junts fins i tot va arribar a fer servir un argument tan desconcertant i irritant per a qualsevol independentista com dir als espanyols que en realitat gràcies a l’amnistia se salvarien ells dels tribunals europeus. És a dir, que l’independentisme català salvaria Espanya. I per què caram ens hauria d’interessar això, a nosaltres? Què hi guanyaria l’independentisme si fos així?
Les tentines independentistes ara ens enutgen, però en qualsevol cas tenen solució. Els mesos vinents seran trepidants i crec que ens posaran al davant grans oportunitats. Que esperem que sàpiguen aprofitar o bé els partits que ara representen el moviment o bé les sigles o grups que puguen emergir a les pròximes eleccions per a recuperar l’enorme bossa de vots perduts que hi ha ara –o bé una combinació de tots plegats, vés a saber. A aquesta banda sabem què volen, un estat independent en forma de república, i en tindríem prou d’insistir en la perseverança, d’afinar una bona visió i de recuperar el convenciment perdut fa anys. I una mica d’unitat i d’optimisme, si no és demanar massa…
Però a l’altra banda és on tenen el problema real. Perquè aquest caminar vacil·lant, de convalescent, pessimista i fent tentines de l’Espanya que vam veure ahir, recorda el Faust de Goethe, el Dant a la porta de l’Infern, el Gregor Samsa de Kafka: ells dubten angoixats sobre un futur que, tanmateix, ja no tenen cap manera d’evitar.
PS1. Ahir Pedro Sánchez va esquivar de ser present al congrés espanyol durant el debat de la llei d’amnistia, però avui ha d’anar a Estrasburg i confrontar-se al Parlament Europeu, i ben probablement al president Puigdemont, que podria intervenir-hi. Igual que vam fer ahir amb Josep Casulleras a Madrid, avui Oriol Bäbler serà a Estrasburg per a explicar als lectors de VilaWeb, de primera mà, tot allò que hi passe.
PS2. Demà a les set del vespre el músic de Paiporta Elies Monxolí presentarà el seu llibre-disc Jardí de meravelles a l’Espai VilaWeb de Barcelona, acompanyat de Laura Borràs i Empar Sáez, en un acte obert al públic al qual esteu convidats. Laura Escartí l’ha entrevistat: “En ‘Jardí de meravelles’ hi ha un amor als Països Catalans, una consciència d’unitat“.
PS3. Tot això que fem, i més, és possible perquè vint-i-cinc mil lectors us heu fet també subscriptors de VilaWeb i contribuïu a fer possible aquest diari. Però en necessitem més per a fer més. De manera que si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
