Espanya: l’estat europeu que ha perdut més estabilitat política

En menys temps que no dura una legislatura completa, a l’estat espanyol hi ha hagut tres investidures fallides, dues mocions de censura i tres eleccions –que molt possiblement seran quatre si no és que s’arriba a un acord abans del 23 de setembre.

La inestabilitat política d’aquests darrers temps és innegable, i té conseqüències sobre l’activitat parlamentària espanyola. Aquests quatre anys s’han aprovat només trenta-dues lleis –quan la mitjana és de cent setanta-cinc– i més de tres-centes iniciatives han caducat arran de l’avançament electoral, perquè no hi ha hagut temps de tramitar-les o votar-les al ple.

El blocatge institucional i la consegüent manca de reformes estructurals en aspectes fonamentals com ara el sistema de finançament, el mercat laboral, les pensions o el deute, segons alguns analistes, ha fet perdre entre mig punt i un punt del PIB i entre 150.000 i 200.000 llocs de feina.

Pels efectes que té, és normal que els inversos i les empreses especialitzades hagin procurat de mesurar de manera neutral i objectiva l’estabilitat dels estats, per conèixer els riscs d’establir-s’hi o invertir-hi, com també ajudar a anticipar, quantificar i comprendre les dificultats potencials.

Per això una de les consultories més importants a escala mundial en l’administració de riscs, Marsh, anualment publica el Mapa de Risc Polític perquè hom es faci una idea d’on és més probable que sorgeixin problemes i riscs i què s’ha de tenir present a l’hora de relacionar-se amb els estats. Les dades són demolidores.

Els estats reben una puntuació de zero a cent: com més alta, menys risc. Segons la consultoria, Espanya és l’estat de tot Europa on més ha baixat l’estabilitat segons l’índex de risc polític a curt termini i acreix la distància respecte dels seus veïns. D’un 68,3 el 2018 a un 64,6 el 2019: quatre punts menys, una de les caigudes més importants a escala mundial, comparable a la de Nicaragua, Zàmbia i Mali.

De fet, dins la Unió Europea, l’estat espanyol és el quart més inestable, només per darrere de Romania (61,9), Grècia (61) i Xipre (58,3). En l’índex dels riscs a llarg termini, la puntuació és una mica més alta, però també és inferior de la dels estats del voltant.

Cal remarcar que tant a Xipre com Grècia, dos dels estats que són per sota d’Espanya, els va faltar poc per a col·lapsar ara fa uns quants anys. Una primera dada que mostra la magnitud de l’enfonsament de l’estabilitat és que la caiguda és superior que la del Regne Unit en plena crisi del Brexit; de la d’Itàlia, que té un govern amb moltes tensions i que inclou l’extrema dreta; i la d’Alemanya, on s’entreveu un futur incert pel final de l’era Merkel.

Una segona dada és que a l’estat espanyol la inestabilitat ja havia crescut l’any anterior, segons l’informe del 2018, després dels atemptats del 17-A, el Primer d’Octubre i la victòria dels partits independentistes el 21-D. Per tant, és un descens que en segueix un d’anterior.

Una inestabilitat crònica?

Les causes de la baixada d’estabilitat són diverses. Una de les principals és la fragmentació política, que alhora també n’és una conseqüència. Fins fa pocs anys hi havia un govern fort que redactava lleis i que les aprovava amb majories còmodes, amb algunes concessions puntuals als sobiranistes si en necessitava els vots. En l’actualitat, els governs són dèbils, sense majoria parlamentària i amb poca tradició de consensos i pactes, fet que ha contribuït a originar encara més inestabilitat.

El sorgiment de nous partits, a més de contribuir-hi també, és una conseqüència de la crisi del sistema polític, corcat per la corrupció. Ara els grups parlamentaris competeixen per presentar una gran quantitat d’iniciatives, però sense grans acords i amb molt poques possibilitats que s’acabin aprovant.

L’informe ja descrivia la situació com a inestable a conseqüència d’esdeveniments com ara la moció de censura contra Rajoy, la dificultat d’arribar a acords i el fet que hi hagués un govern socialista amb molt poc suport parlamentari, que ja es preveia que no arribaria al 2020. No obstant això, l’anàlisi publicada encara no arriba al resultat de les eleccions al congrés d’enguany ni a la investidura fallida, que encara podria acréixer més la inestabilitat política.

La situació de Catalunya també és considerada un factor determinant. Malgrat que es remarca que l’entrada dels socialistes equival a un tarannà diferent, també es diu que és improbable que es produeixi cap pas que permeti de resoldre la qüestió. La posició respecte de Catalunya és en gran part la desavinença principal entre partits i, alhora, la resolució del conflicte obre la possibilitat que es consolidi un nou sistema estable. D’una banda, el PSOE considera que pactar amb una formació que defensi l’autodeterminació podria tenir costs importants, mentre que les tres dretes demanen que s’apliqui immediatament l’article 155 i fan servir la qüestió catalana per a atacar els socialistes. Difícilment sense abordar l’afer català hi podrà haver estabilitat a Espanya.

Una bona salut econòmica?

Finalment, un darrer factor esmentat i que cal tenir present són les finances. La situació ara mateix sembla positiva, amb una economia que ha superat la crisi i que creix. La veritat és que Espanya és un dels estats de l’eurozona on més augmenta el PIB, d’un 2,5% contra una mitjana de l’1,8%, i alhora ha vist com s’ha reduït dràsticament la desocupació aquests darrers anys.

Tanmateix, hi ha xifres que no preveuen un escenari tan optimista anys a venir i hi haurà qüestions que s’hauran d’abordar més endavant o fins i tot ara mateix. Una primera dada és que el deute públic espanyol s’acosta al 100% del PIB, fet que contribueix a augmentar el nivell de risc polític. Aquest deute (que el 1981 era del 20%) s’haurà de tornar i la Unió Europea, a més, ha demanat un ajust de 15.000 milions d’euros amb vista als dos anys vinents.

Espanya tindrà requisits de refinançament de 83.900 milions d’euros el 2020, de 58.500 milions el 2021 i 60.400 el 2022, i aquesta vegada no sembla probable que es pugui sustentar en el sistema bancari estatal, perquè, juntament amb l’italià, són els que tenen una part més gran dels bons sobirans dels seus estats, el 13% i el 18%, respectivament.

Un altre fet és que les bones dades macroeconòmiques se’n ressenten. El segon trimestre d’enguany ha estat quan menys s’ha reduït l’atur d’ençà que es va acabar la crisi i tant la Comissió Europea com l’FMI han estimat que s’acosta una desacceleració, que farà que el PIB espanyol creixi per sota del 2% el 2020. La desacceleració també afectarà els socis europeus principals i els estats amb vincles estrets (com ara el Brasil o l’Argentina), fet que pot perjudicar les exportacions i tenir conseqüències negatives sobre l’economia.

A més, les alarmes d’una nova crisi coincideixen amb el moment en què s’acabaran les injeccions en massa de liquiditat i les baixes taxes del Banc Central Europeu. Per tant, malgrat el bon moment actual, de creixement, el perill econòmic és important, més gran que no pas en la resta d’estats de l’entorn, i el futur, tant econòmic com polític, sense un horitzó clar d’estabilitat, també és cada vegada més incert.