18.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.04.2023 - 08:04
L’escalada de la tensió entre Catalunya i Espanya esclata sempre i de manera regular, fins i tot quan, com ara, el govern català fa qualsevol cosa imaginable per impedir-la. I ara li ha tocat –no és la primera vegada ni serà l’última– al FC Barcelona. Els que intenten enterrar el conflicte avantposen a la realitat la seua voluntat, i això és una tasca condemnada al fracàs perquè és una veritat històrica inapel·lable que el conflicte entre totes dues nacions existeix i encara no s’ha resolt.
Sobre l’episodi en aparença futboler –perquè és molt més que això–, crec que no cal ni remarcar el paper històric tan positiu que el FC Barcelona ha jugat no solament en defensa de la catalanitat, sinó en defensa de la democràcia i el progrés. Els fets històrics, diga què diga el Reial Madrid amb el seu vídeo provocatiu, són documentats de sobres, i acceptar de discutir sobre això seria incongruent i estúpid. Dit això, tanmateix, crec que paga la pena de mirar què hi ha més enllà de la polèmica.
Cal partir del fet que, en primer lloc, hi ha la derrota madrilenya. Ells no accepten mai de perdre i quan perden, com és evident que perden la lliga actual, reaccionen cercant justificacions sobrenaturals. A Madrid hi ha una consciència històrica, generada per l’intervencionisme franquista sobre el futbol, en el sentit que ells són l’equip escollit –i ho dic en el sentit abrahàmic del terme– i que, per tant, tot allò que no siga la seua victòria és una heretgia. No conceben Espanya –i no tan sols en el futbol– sinó com un espai d’obediència a Madrid, i és per això que reaccionen quan algú no els fa la gara-gara o els fa ombra.
Després hi ha un segon fet, que és que, així com ells consideren que el Reial Madrid és la corporificació immaculada d’Espanya, el FC Barcelona és la concreció de l’anti-Espanya. Això també ha estat sempre així, com explicava de manera didàctica Manuel Vázquez Montalban. I ho serà sempre fins i tot si, com era el cas de l’anterior directiva, el Barça vol renunciar a ser-ho. Perquè, com en tot allò que passa entre les dues nacions, no és pas una qüestió de què fem, és una qüestió de què som. I mira que la lliçó és senzilla.
Finalment, hi ha un tercer fet, que és que ara tenen davant un líder, Joan Laporta, i això és el que els treu més de polleguera. Bàsicament, perquè en això la seua consciència històrica sobre els catalans és molt coherent. Observeu que els espanyols sempre proven de portar la realitat política catalana al terreny de la manipulació de masses –que és una altra manera de negar-nos l’existència pròpia. Per a ells, cada vegada que els catalans ens hem alçat no ha estat perquè hi haja una causa, sinó perquè hi ha un Prat de la Riba, un Cambó, un Companys, un Pujol, un Puigdemont o qui corresponga que haja enverinat el poble. I Laporta pot ser el que siga, i cadascú pot tenir-ne l’opinió que vulga, però és un líder, valent, decidit i que no s’amaga mai –la seua compareixença de dilluns, responent preguntes durant hores, en fou una gran demostració.
És, en definitiva, en relació amb eixe rerefons i sobre eixa ràbia que s’explica la reacció del Reial Madrid, una reacció que, després de la publicació del seu infame vídeo afirmant que el FC Barcelona era el club preferit del franquisme, pren clarament una dimensió extrasportiva. Intolerable pel que té de mentida descarnada i ofensa no solament al club sinó al conjunt de la societat.
Però és una ofensa que cal fer servir, perquè d’aquest episodi del vídeo s’extrauen dos ensenyaments rellevants, no pas en l’àmbit esportiu, sinó en l’àmbit social i polític. El primer és que a Espanya la mentida respecte de Catalunya, la manipulació del passat i l’establiment de relats inaudits com a reacció a qualsevol cosa és una norma. Sobre això, no tenen límits ni en tindran mai. No n’hi havia prou d’inventar-se allò dels deu mil soldats russos que havien de venir? Doncs ara Franco serà catalanista! I el que calga. Perquè no hi ha gens de rigor de cap classe, ni cap límit, ni ningú a Espanya el reclama, quan es tracta d’atacar Catalunya.
Però hi ha una segona qüestió que a mi em sembla encara més important. El debat sobre les fake news –i el vídeo ho és– no és nou, encara que la marca anglosaxona ho siga. Ha preocupat molta gent de fa anys, i cal destacar-ne Marc Bloch, un dels grans renovadors de la ciència històrica, amb els seus col·legues del grup dels Annales.
L’any 1921 Bloch va fer una excel·lent reflexió sobre les notícies falses que havien circulat durant la gran guerra, reflexió que va publicar a la Revue de synthèse historique i que Éditions Allia ha recuperat en forma de llibret. I en aquella reflexió Bloch adverteix d’una cosa important: que una mentida com aquesta “naix sempre de representacions col·lectives preexistents; només és fortuïta en aparença o, per a ser més precís, tot allò que té de fortuït només és l’incident inicial”. I que l’hem d’entendre com “l’espill on la consciència col·lectiva mostra la seua cara”.
De manera que més val que entenguem que aquesta cosa tan repugnant que hem vist ara plasmada en el vídeo no és una anècdota, sinó la cara veritable, reflectida en l’espill, de l’ésser espanyol. Aquell ésser que entén Espanya com un espai d’obediència a Madrid i que no pot suportar, no ja què fem, sinó simplement què som. No hi haurà mai pau amb ells.
PS1. La novel·la Boulder (Club Editor) de l’escriptora Eva Baltasar ha estat seleccionada com a finalista a l’International Booker Prize 2023, el reconegut guardó a la millor obra de ficció internacional traduïda a l’anglès. És una notícia magnífica. De la novel·la, Baltasar en parlava ací a VilaWeb en aquesta entrevista: “He volgut explicar la història d’una dona que vol estar sola i a qui la vida li ho fa molt difícil”.
PS2. Ara que ja se sap la llista sencera d’experts que intentaran de crear l’acord de la claredat, a VilaWeb entrevistem un dels que, precisament, ha refusat de formar-ne part, escandalitzat. És Joaquim Colominas i diu: “No formaré part de l’acord de claredat, no té recorregut polític i és una cortina de fum”.
