30.06.2016 - 22:00
Espanya és un estat europeista? Què vol dir avui aquest terme? Proclamar les virtuts d’Europa sense més ni més (com ja fan els partits espanyols)? O cal també defensar-ne els principis quotidianament? Es pot considerar europeista un partit com el PP que, per mitjà del Ministeri d’Interior, promou persecucions polítiques contra qualsevol idea d’estat de dret europeu? I els partits com el PSOE i Ciutadans, que encobreixen el ministre perquè no comparegui al parlament espanyol? Què en pensaríem de tot plegat si ho fes l’Hongria d’Orbán?
Fa cosa d’un any, Araceli Mangas Martín, catedràtica de dret internacional públic a la Universidad Complutense de Madrid, descrivia a El Mundo l’evolució que havia fet Espanya cap a esdevenir un dels socis més incomplidors de la Unió Europea, acompanyat en aquest qüestionable lideratge només per Itàlia i Grècia. Mangas, indignada, arribava a afirmar: ‘No crec que Espanya sigui un estat de dret europeu.’
I no ho deia només perquè Espanya empati amb Tanzània a la cua de les classificacions internacionals en què s’avalua la independència judicial. Perquè d’advertències, expedients i sancions de Brussel·les a l’estat espanyol és una de les més extenses. Espanya compta amb el dubtós honor de ser l’estat que el 2014 ha generat més queixes entre els seus ciutadans per la manera com ‘aplica’ les directives europees. Del mercat interior als serveis i de la justícia al medi, no hi ha ni un camp que s’escapi de les males pràctiques de Madrid.
Per exemple, la crisi amb Rússia ha posat de manifest una vegada més la importància vital de construir una unió energètica, més sostenible i eficaç, que disminueixi la dependència energètica amb segons quins països. Tanmateix, Espanya no complirà els objectius signats el 2007 al Consell Europeu per al 2020 en energies renovables, estalvi d’energia i reducció d’emissions de CO2. Les ajudes a les renovables i l’eficiència energètica s’havien gairebé anul·lat (arruïnant milers de famílies i petits inversors) i la qüestió de les emissions del CO2 ha desaparegut de l’agenda. Tot plegat fa que sigui molt qüestionable que Espanya compleixi els compromisos contra el canvi climàtic signats a la cimera de París del 2015.
Espanya tampoc no compleix quant al tracte amb els refugiats. En primer lloc, per la manca de transposició de les directrius europees d’asil, pendent des de fa anys, denunciat per Francisco Solans, de la sots-comissió d’estrangeria del Consell General de l’Advocacia. Per culpa d’això, hi ha ‘un cúmul de patiment innecessari d’éssers humans en situacions (extremes)’. Però tampoc pel que fa a l’acord del Consell Europeu que comprometia Espanya a acollir entre el 2016 i el 2017 15.888 refugiats dels campaments d’Itàlia i Grècia, perquè de moment només han arribat poc més d’un centenar de refugiats. Un cop dur per als estats que, com Alemanya, suporten el màxim pes de la crisi dels refugiats.
- Espanya a la UE: lideratge nul i seguidisme de qui mani
Fa uns tres anys, Ignacio Molina, de la Fundació Elcano, va escriure un article demolidor: ‘España, después de tocar fondo’. Hi explicava sense pèls a la llengua per què llavors Varsòvia pesava més que no pas Madrid a Brussel·les. Des d’aquell moment, i tímidament, persones com Borrell o Felipe González han reconegut que la influència espanyola a la UE és ínfima. Amb tot, no ens hauria de sorprendre gaire: Espanya no ha encapçalat cap proposta amb cara i ulls aquests darrers deu o quinze anys.
La imatge de Zapatero o Rajoy sols, sense tenir ningú per a parlar en els descansos de les cimeres, són una manifestació d’aquest aïllament. Però el vertader aïllament d’Espanya respecte d’Europa és ideològic: no hi ha cap idea espanyola de com ha d’avançar Europa, més enllà de les crides periòdiques a estrènyer la solidaritat europea. Diverses veus a Brussel·les es comencen a demanar si la idea que tenen els partits espanyols sobre Europa és la d’un caixer automàtic gegant.
Rajoy caminant amb Merkel per aconseguir la presidència fallida de De Guindos a l’Eurogrup resulta una metàfora perfecta de la política europea que ha seguit el darrer govern espanyol: cap lideratge i seguidisme de qui mani.
- Mentalitat europea de l’estat espanyol?
En el terreny dels valors europeus, Espanya també es destaca, i negativament, una altra vegada. Per exemple, des de l’entrada al govern del Partit Popular s’ha esmicolat el dret de perseguir jurídicament crims de lesa humanitat fora d’Espanya, com ho va fer el jutge Baltasar Garzón amb el general Pinochet. Tant Human Rights Watch, el 2015, com les Nacions Unides han criticat en dos informes independents la reforma jurídica que delimita la capacitat dels jutjats espanyols en la persecució de crims contra la humanitat fora d’Espanya. Els dos informes també van recomanar la judicialització de crims del franquisme per convertir las desaparicions forçades en ‘un crim domèstic’, i és que Espanya manté el dubtós honor de ser el segon país del món, darrere de Cambotja, en fosses comunes. El franquisme encara no ha estat condemnat al congrés, judicis sumaríssims com el del president Companys no han estat anul·lats i es permeten homenatges governamentals a la División Azul. La manera com Espanya afronta el seu passat en contraposició amb Alemanya, per exemple, fa caure la cara de vergonya. No sorprèn que Espanya no hagi restablert la penalització de la negació de l’Holocaust fins el 2015.
Un altre exemple és el model d’infrastructures. Com veiem amb el corredor mediterrani, contra la racionalitat de la Comissió Europea, fins i tot Podem reclama la travessia dels Pirineus ja descartada per Brussel·les. Recentralització en lloc de descentralització és la resposta espanyola a la construcció europea. Una aposta molt criticada pels experts internacionals més europeistes, perquè consideren que la descentralització és una de les bases per a assolir l’objectiu d’una Europa més federal, i a la vegada realitzar polítiques més properes al ciutadà.
En comptes d’això, l’estat espanyol manté l’idea que a la unitat de la nació s’hi arriba de forma física –amb connexions d’alta velocitat. Cada any centenars de milers de ciutadans espanyols, sobretot joves, emigren a Alemanya i els països nòrdics, mancats d’un projecte de futur, mentre l’estat continua invertint fons europeus en l’autopista menys transitada del país o en més quilòmetres d’alta velocitat.
- Els partits espanyols són euroscèptics de facto?
Durant el debat de quatre i tota la campanya electoral, el silenci espès de PP, PSOE, Ciutadans i Podem sobre quina Europa volen, sobre quins sacrificis estan disposats a pagar per tal de construir-la, i especialment sobre el diagnòstic sincer que fan respecte d’allò que no funciona, va ser clarificador. A diferència de molts altres països europeus, en tot el debat no hi va haver ni una crítica intel·ligent a la UE, ni tampoc cap discurs que valgui la pena sobre la seva importància i com ajudar a impulsar el projecte. Escoltant-los quedava clar que als partits espanyols no els interessa Europa si no és per a criticar-la de tant en tant o aconseguir-ne el privilegi de tenir més temps per a allargar el dèficit o el finançament per als seus projectes.
Per exemple, encara no se sap què en pensen els partits espanyols, sobre la crisi dels refugiats, a part que els sap molt greu tot plegat. I més enllà del PP i Podem (que hi estan en contra i a favor, respectivament), no hem sentit encara si PSOE i Ciutadans permetrien que les autonomies acollissin refugiats sense passar per Madrid. Cap dels quatre tampoc no sabria explicar quin paper volen que tingui la política exterior de la UE a Síria ni quin preu estan disposats a pagar per a fortificar la zona euro i evitar futures crisis. La indiferència cap a Europa és quasi total i en un any fins i tot Iglesias ha deixat de referir-se a la ‘troica’ com l’enemic, I de Tsipras, no se’n recorda ningú.
Ni tan sols el referèndum del Brexit no despertava gaire emoció, i un cop vist el resultat, sembla que tant el PSOE com el PP de Rajoy com Ciutadans només tinguin forces per a menysprear la decisió democràtica dels britànics. Sabent bé que per a ells algunes coses (la unitat d’Espanya) estan per sobre de la democràcia, no sorprèn que Pedro Sánchez fes una piulada dient: ‘Ja hem vist què passa amb els referèndums.’ Que ara Rajoy sigui l’únic cap d’estat que ha amenaçat de vetar Escòcia si es vol quedar a la UE separada del Regne Unit, ja és la cirereta del pastís. Més d’un a Brussel·les ja es comença a preguntar si els vertaders europeistes no són els escocesos i els catalans.
Ens ho mirem com ens ho mirem, cada dia és més clar que per als partits espanyols resulta més atractiu de parlar de Llatinoamèrica que no d’Europa. Discutir el futur de Veneçuela els fa reviure el passat imperial, mentre que pensar la UE els obliga a assumir la insignificança present. L’europeisme dels partits espanyols, de facto, només és un exercici retòric.
