Espanya es roba

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va fer ahir unes declaracions tan divertides que semblaven una provocació banal, però –tal com passa en general amb Ayuso– significaven una cosa molt seriosa. Arran del nou pressupost espanyol, va dir: “Hem passat del lema dels independentistes ‘Espanya ens roba’, que era una farsa, a robar a Madrid.” En aquest relat seu, Madrid és la víctima, la regió perjudicada d’un estat en què els socialistes s’han aliat amb els nacionalismes perifèrics per a destruir Espanya a canvi de mantenir-se al poder. És allò que Federico Jiménez Losantos diu cada matí d’ençà de fa tres anys traslladat al centre discursiu de la part viva del PP. Madrid és objectivament el contrari de la víctima en els annals de les execucions pressupostàries espanyoles, també en aquesta: Catalunya i el País Valencià reben més, formalment, però les inversions no s’hi fan efectives, mentre que Madrid rep menys, però el sobrecost dels projectes invertits sempre es multiplica i capgira la balança.

Que Ayuso, descarada, pugui apropiar-se de l'”Espanya ens roba”, camuflant-lo d’ironia, és responsabilitat –o mèrit– de l’esquerra espanyola i dels analistes independentistes dialogants que aquests darrers mesos han jugat a personalitzar el terratrèmol polític a la Comunitat de Madrid com si fos un fenomen a banda, comparable a Catalunya o al País Basc, i no pas com una destil·lació d’allò que passa al cor d’Espanya. Encara Pablo Iglesias deia aquesta setmana a la seva tribuna radiofònica que Ayuso ha importat el processisme a Madrid, però és una mandra interpretativa perversa. No hi ha res de semblant a un nacionalisme madrileny; Ayuso solament equipara l'”Espanya ens roba” català amb un victimisme banal madrileny perquè sap que dibuixant dos conflictes equiparables, en el fons, devalua el procés; el significat del procés. Si Madrid pot ser tan víctima de la gestió com Catalunya, la qüestió nacional catalana és una cosa secundària, que cal debatre en termes de repartiment pressupostari i de transferència de competències. Ella intueix que Espanya és un estat inviable si el nacionalisme espanyol, en lloc d’una posició confrontista, no fa un discurs que neutralitzi el conflicte català. Per això deia, durant la campanya de fa uns mesos, que Madrid és la casa de tots els espanyols, que és una cosa que mai no diria ningú que pretén una mena d’independència de Madrid.

A l’altra cara de la moneda de l’espanyolisme camuflat de madrilenyisme, hi ha un altre relat, que és la confabulació de l’estat espanyol conservador contra el socialisme. És un relat també molt alimentat per una part de l’independentisme, sobretot aquests dies, amb el pretext del 12 d’octubre, i el desacomplexament colonialista del PP. Abans-d’ahir, l’editorial d’El País alertava del greu perill per a la democràcia que implicaven les xiulades contra els presidents socialistes el Dia de la Hispanitat. És cert que hi ha una part poderosa de la judicatura, l’exèrcit i la burocràcia espanyola furiosa amb els socialistes pels indults i pel pretès diàleg i disposada a fer-los fora. I és cert que l’espanyolisme més visceral i desfermat considera que PSOE i Podem no tenen legitimitat per a governar l’estat espanyol. Però si ho consideren és perquè, per a governar, els socialistes han de pactar amb la perifèria, i ho perceben com una traïció inevitable i, per tant, connatural als socialistes com a alternativa de govern –cosa que, per una altra banda, hauria de ser una lliçó prou eloqüent per als federalistes disposats a entendre-la. Igual com el fals independentisme d’Ayuso, la tesi dels dos espanyolismes enfrontats solament enforteix l’estat espanyol, perquè li dóna oxigen; dóna una falsa aparença de marge i regeneració a un circuit que és tancat.

Per més il·legítim que sigui un govern socialista a ulls de la dreta espanyola, remen sempre en la mateixa direcció: Espanya. És una idea molt simple. Per això, fins i tot en setmanes en què se suposa que la crispació entre PP i PSOE és màxima, com aquesta, en què la Hispanitat ha estat al centre del debat, són capaços d’arribar a acords que garanteixen la preservació de l’ordre estatal espanyol. L’enemic comú origina un miratge d’aliança, i mentre Esquerra Republicana abona la imatge del PSOE com l’alternativa i fa veure que negocia el pressupost amb duresa i perícia perquè exigeix no sé quina esmena en la llei de l’audiovisual i en la de memòria històrica, els socialistes pacten amb el PP la renovació del Tribunal de Comptes i, tot seguit, com un acte reflex, l’òrgan refusa els avals de l’ICF per als càrrecs catalans represaliats i arruïna desenes de persones.

El comentari del comentari

Precisament sobre això que dèiem, és molt interessant l’exercici d’emblanquiment mig maquillat que Steven Forti, professor associat d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, fa avui mateix en un article a la revista Ctxt. El text, “Salvar el soldat Casado”, desenvolupa la tesi que Isabel Díaz Ayuso ha caigut a l’olla de l’extrema dreta i que ja és irrecuperable, però, en canvi, Pablo Casado, que com més va més s’hi acosta, encara es pot recuperar; encara se’l pot convèncer que li convé més ser de centre. “Aconseguir-ho depèn, també, d’alguna manera, de tots nosaltres, fins i tot de les esquerres”, escriu.

L’article és ben curiós, venint d’algú que es fa dir progressista i no nacionalista. No és tan sols que hi hagi molt poc matís entre Casado i Ayuso, és que Ayuso és de fet una afillada política de Casado, que la va ungir com una aposta personal quan ningú no la coneixia. Si s’han distanciat és perquè Ayuso s’ha descobert com una líder, però la presidenta madrilenya ve d’una afinitat ideològica molt íntima amb el president del PP. Forti tan sols fa la diferenciació perquè així “demostra” que fins i tot Casado, que és una Ayuso acomplexada, encara pot ser un dirigent moderat i demòcrata de la dreta espanyola. Vol demostrar que encara es pot amagar l’origen veritable del problema polític a l’estat espanyol, que és el conflicte nacional.

És la mateixa lògica que porta Esquerra a parlar del PSOE com una alternativa. Per a cohesionar els arguments, l’esquerra espanyola necessita creure que una altra Espanya és possible. Que els problemes de la radicalització de l’espanyolisme tenen a veure amb la democràcia i amb l’època que viu Europa. És una manera d’evitar confrontar la realitat: la radicalització d’Ayuso i Casado no té res a veure amb Trump ni Bolsonaro ni Johnson, que ni tan sols tenen a veure entre si, com Forti pretén de dir, sinó amb l’habilitat de Vox de recuperar a través de la nostàlgia un somni nacional espanyol, que els socialistes no poden construir perquè solament aspiren a adormir el conflicte comprant els catalans.

No parlis de la guerra

Fotografia: Christophe Petit Tesson.

La batllessa de París, Anne Hidalgo, ha estat nomenada candidata del Partit Socialista francès a les eleccions presidencials de l’any vinent. No guanyarà de cap manera. La mitjana dels sondatges la situa ara mateix en la setena posició, molt lluny de tenir cap mena d’incidència en el resultat final, i el seu índex de popularitat és al voltant d’un 8% arreu de l’estat francès. És una mica com si ara els comuns presentessin Ada Colau per a presidir la Generalitat, o la Moncloa. L’opció és cremar l’únic actiu del teu partit en runes que la gent coneix mínimament. Per què es presenta, doncs, Hidalgo? Tan lluny de les possibilitats de victòria, la hipòtesi més plausible sembla que és una qüestió de pura vanitat. Més minuts de televisió, més cartells als fanals. En les darreres eleccions municipals, Hidalgo va revalidar la batllia amb tan sols un 17% de participació. El seu cas no té gens d’interès electoral, però revela fins a quin punt la política francesa s’ha buidat per dins; més enllà de l’extrema dreta de Marine Le Pen i Éric Zemmour, l’única energia constructiva és l’oposició a Le Pen i Zemmour. Així va créixer i així aguanta Emmanuel Macron.