Espanya és cada dia menys democràcia i més etnocràcia

Si s’adonem sempre som envescats amb els paranys colonials.
Quan del que es tracta és que españa ens envesque tant com Irlanda.
Es a dir, entre gens i No-res.

1r. Un estat colonial és per definició, un estat no-democràtic. No existeix cap “normalitat democràtica” nostra dintre d’aquell estat. Per a mi.

2n. Eixe plantejament d’esquerres i dretes colonials i colonitzades és un altre parany.

3r. Després de 42 anys de bregar pel País Valèncià, només vull veure l’estat colonial fora de la nostra terra. No violència, i no cooperació en cap aspecte. És més, confie i desitge veure en breu l’estat español en la mateixa situació que Iugoslàvia actual: fora del mapa d’Europa. A mi tots eixos personatges espanyols dels que enraoneu els veig a l’estranger.

El famós vesc del “si tú no vas, ellos vienen” no em fa ni fred ni calor. tots els colonitzadors des de Vox a Posemos tenen en comú un 95 % de que volen fer desaparèixer els colonitzats. Som una nosa per al seu desideràtum uniformador i homogeneitzador a la seua imatge i semblança.

Dir que el regne d’españa és una democràcia que els valencians -i quasi tota la resta de catalans hem d’acatar és el principi de tot fracàs.

Exemple pràctic: Castella i Lleó (2 milions de persones) tenen el mateix nombre de diputats valencians (que en som 5’2 milions de persones).
A partir d’ací, des del meu punt de vista el que pertoca és expulsar l’estat español de la nostra terra. I més quan vegem 8 o 9 estats de la U.E. amb menys població, menys, PIB, menys estat, en definitiva, menys “nació” que el País Valencià.

Si ens parem una miqueta a escoadrinyar dades podem veure q independents d’españa, no tindríem ni extrema edreta, ni extrema esquerra i uns nivells de vida que s’acostarien als estàndards dels europeus geogràficament centrals.

És a dir, aquells que són d’economies productives i no especulatives com són españa i els seus súbdits.

Cal començar a “pensar-nos” sense el regne d’españa.

Per pur egoïsme, interès o disfresseu-lo com vulgueu. Com fa tothom i a arreu del món.

Als valencians – i a la resta de catalans- ens en sobre “españa”.

L’extrema dreta i esquerra és un producte, bàsicament, d’antics estats colonials, invasors i imposadors d’una manera de viure i veure el món que el consideren que ha de ser tal i com ells viuen i veuem: Rússia, Portugal, Itàlia, França, Turquia-otomans, Alemanya-Prússia, Hongria-Imperi austro-hongarès, Xina, etc. La resta de nacions som més menudes i anem a la nostra en base l’espenta i treball comú a les classes mitjanes i mitjanes-altes. Evitant-hi “precaritzacions” innecessàries dels nostres commatriotes.

PS: Per cert, el concepte de “màtria” li’l vaig sentir per primera vegada a En Josep Renau i Berenguer, en una presentació en tornar de Berlín occidental al Teatre Escalante (on també hi havia la primitiva Sala Parpalló d’exposicions a finals dels 1979 o principis de 1980 a cedir tot el seu llegat artístic. La qual cosa va enfurismar a tots els stalinistes del PCE.

I textualment digué…he viscut en molts llocs del món al llarg de la meua vida: França, Mèxic, Estats Units i Alemanya Oriental, però, al remat, i sempre la meua refèrencia allà on anava era la meua “màtria”: València, o el País Valencià, com li diguem ara.

Josep Blesa (València)

És totalment cert. Penseu que l’estat espanyol era jacobí abans que existís aquest mot. Cercava la uniformització de la societat, rebutjava la diferència. Recordeu que la primera institució “espanyola” en el sentit d’actuar per sobre dels diversos regnes va ser la Inquisicíó dels Reis Catòlics reconvertida de vigilant de l’ortodòxia cristiana catòlica a ser policia del pensament contra tot allò diferent a la societat i que va començar la seva tasca per l’expulsió dels jueus. El diccionari de Nebrija no va ser només un intent de fixar una gramàtica per al castellà sinó una eina per a homogeneïtzar totes les llengües que es parlaven als diversos regnes.
Qui es va resistir a ser assimilat? Els catalans, fins i tot a València que ho va començar a ser en una època tardana (Segle XVIII). Això els ha grinyolat sempre. Si no ens identificaven com a iguals a ells és que érem diferents, si érem diferents no érem espanyols.

Amb el temps Espanya es va “democratitzar” però l’instint uniformitzador va continuar. “Som lliures, som tots iguals” cosa que vol dir que heu de ser igual a mi i deixar-vos d’aquestes identitats aldeanes que només trenquen “la igualtat”.

Aquest discurs es brandat per l’esquerra espanyola i per la catalana acomplexada.

L’invent que es van empescar va ser, com ja sabem, C’s, que recordem que va nèixer de gent del PSOE a Catalunya desenganyada amb la “deriva nacionalista” del MHPG Pasqual Maragall.

La seva feina va ser destruir els consensos començant per l’escola. El seu discurs repetia mantres d’odi que avui han calat (Fins i tot els partits del lliri els esgrimeixen per a intentar acabar amb l’escola en català).

Una de les coses que han fet servir (i ara vaig al tema de l’editorial) era parlar en nom ” de tots els catalans” tergiversant aquella dita que deia que tothom que viu i treballa a Catalunya és català (empescada als any 60/70 per intentar que la immigració tot just arribada d’Espanya no es posés en contra de la recuperació de l’autogovern, la llengua, etc.

Amb la utilització matxacona del terme català per a gent que vivia aquí des de feia dècades i no es considerava catalana sinó espanyola que viu aquí, intentaven diluir el significat de ser català. Ja no calia parlar català per a ser català, el castellà és una llengua també catalana, per exemple. Això és el mateix que diluir l’ètnia catalana, un concepte d’ètnia basat no en criteris de sang sinó en assumpció de l’ésser català que té la llengua com a tret més distintiu.

Quan aconsegueixin que l’idioma català sigui com l’asturià i que la idea de pertinença sigui un “regionalismo bien entendido” hauran complert la seva tasca.

Com sempre, de nosaltres depén.

Fa molts anys que mantinc que el criteri amb què es basa aquesta merda de país (que mai ha arribat a comportar-se com a tal) és l’odi ètnic contra qui sigui, perquè el primer que li ensenyen a un espanyol quan neix és que la fragilitat d’aquesta mentida és immensa per irracional. És tan profundament injusta -i com a tal, nècia-, que necessita que la seva població cregui la imatge de què la societat central és superior a les altres i que les odiï i les menystingui pel fet d’existir, però al mateix temps els espoliï i els maltracti tant com pugui per demostrar la seva superioritat. És la còpia exacta de l’organització romana de la societat copiada fins al cansament per moltíssimes formes de govern d’èpoques posteriors fins a arribar al desastre pel món que va significar el nazisme i que ara imita amb tanta fidelitat el ridícul i caspós espanyolisme madrileny.

Ens anem repetint. Voltes i més voltes i sempre som al cap del carrer. Des que vam perdre els drets nacionals, fa 308 anys –gerra de successió-, que som sospitosos i en fa 546 que som una minoria nacional –unió Castellà corona d’Aragó, però … diguem-ho clar, també érem sospitosos aleshores, si fos possible li ho podríem preguntar a Gaspar de Guzman y Pimentel –l’inefable conde duque de Olivares-. Per tant, Vicent, l’estat espanyol el tenim ben definit i en sabem el tracte que ens podem esperar. Ho sabem pel què hem viscut i per herència. Ho sabem quan un revisor de tren, fa 40 anys, o el que hi ha darrere una finestreta de RENFE, ara, no et volen entendre en català, o quan algun espanyol, amic, es molesta perquè parles amb la parella o germà amb català, o quan voltant per les espanyes et criden l’atenció per parlar amb els teus fills amb català. Tot això m’ha passat. Ho sabem, podem repetir-ho cada dia, cada setmana o un cop al mes. Però això no farà que canviï res.

Desconexia l’autor Sammy SMOOHA i la seva contribució “The model of ethnic democracy” (2001) ECMI (European Centre for Minority Issues). Totalment imprescindible:
https://www.files.ethz.ch/isn/19644/working_paper_13.pdf

Enllaçant amb aquest editorial, en tant que coincideixen tots els requisits establerts per l’autor de la situació ètnic colonial de les minories nacionals a l’estat espanyol, concretem en la línia que plantegen diferents subscriptors als editorials: què fer a les eleccions vinents les minories nacionals?
Suggereixo, tenint en compte dues distincions nítides; a continuació, que cadascú valori les alternatives segons les qüestions que plantejava Julià de Jòdar a “Independentistes o lluitadors per la independència”:

1. Dins del sistema de dominació espanyol: a/ només votar b/ votar + acció.
1.1 Partits autonòmics actuals.
1.2 Partits minoritaris actuals.
1.3 Nou partit: Independència en moviment?
1.4 Blanc.
1.5 Nul.

2. Fora del sistema de dominació espanyol: a/ només abstenir-se b/abstenir-se + acció.

*Els criteris per a valorar les diferents opcions segons l’esmentat article:
https://www.vilaweb.cat/noticies/independentistes-o-lluitadors-independencia-mail-obert-julia-jodar/

*Independència sense més.
*Programes de lluita per la independència.
*Organitzacions per la independència.
*Com formem lideratges per la independència.

A primer cop d’ull sembla un bon article de l’editorialista però crec que està immers en un marc mental de ciutadà mig colonitzat.

No és normal que tants catalans encara consideririn Espanya una democràcia adjectivada “ètnica” després de tots els mals que durant segles ha infringit a Catalunya (Països Catalans).

Sammy Smooha deu tenir els seus motius per dir que hi ha democràcies ètniques. Potser a altres llocs del món hi ha alguna democràcia ètnica. Però us ben asseguro que Espanya no és en absolut una democràcia i ens posem en una total desavantatge que ens fa súbdits d’un imperi espanyol despòtic, egoista i capaç de matar-nos per tal de subsistir tot i ser un violador de drets compulsiu.

ESPANYA NO ÉS UNA DEMOCRACIA segons el concepte primigeni grec δῆμος /Δημοκρατία (PODER DEL POBLE).

Millor no tornar a qualificar-la mai més de democràcia (imperfecta o ètnica).

Per què disfressar una tirania de la classe subtractiva amb un vestit de demòcrata??

Tal com ha dit un comentarista a VW, no parlem de futbol ni d’esports en general, però seria de tesi doctoral, saber la quantitat de vegades que el R Madrid s’ha endut victòries i títols amb l’ajut arbrital o administrativa com el cas Di Stéfano.
Però potser seria interessant tenir una secció a on es parlés a grans pinzellades dels equips catalansi i que poses al mateix sac el Mallorca el Barça el València el Vila Reial etc.
Als principatins ens costa veure el València com un equip de casa i potser VW podria ajudar a crear aquesta comunió entre els seguidors del nord i els del sud.
Penseu que L’ESPORTIU del PUNT AVUI, divideix el món esportiu entre catalans i espanyols, a on hi fiquen valencians, mallorquins,etc

Fora d’excepcions com ara Portugal o Islàndia, amb una població autòctona monoètnica i, en l’altre extrem, possiblement Suïssa, tots els estats del nostre entorn – i m’atreviria a dir que tots els estats del món – són etnocràcies, han començat com a tals, o en tenen la vocació. Però el cas espanyol resulta especialment estrident perquè malgrat que com deia J. Ortega y Gasset “ser español es estar acastellanado” (de manera similar a com a França només ets francès si i només si parles el francès hagis nascut a Estrasburg, París, Perpinyà o Brest) l’assimilació d’almenys dues ètnies a l’ètnia dominant és un fracàs històric que Espanya encara s’arrossega. Hi ha també, és clar, els independentismes d’Escòcia respecte a Anglaterra, de Còrsega respecte a França etc, però en cap d’aquests casos el perill diguem-ne existencial és percebut amb tant de dramatisme – i amb la violència d’estat concomitant com a resposta – com a l’estat espanyol, possiblement perquè les conseqüències serien molt més greus en cas de reeixir el secessionisme de les ètnies (o nacions, si es vol) subordinades.