Espanya defensava Llarena al TEDH per haver empresonat Junqueras mentre es negociava l’amnistia

El Regne d’Espanya ha respost al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) que el jutge Pablo Llarena no va vulnerar en cap cas els drets del vice-president Oriol Junqueras mentre el tenia tancat en presó preventiva. Finalment, l’advocat de l’estat espanyol davant el TEDH, Alfonso Brezmes Martínez de Villarreal, ha lliurat al tribunal les observacions sobre la demanda de Junqueras per la vulneració del dret de la llibertat d’expressió i del dret de participació en les eleccions lliures, a les quals ha tingut accés VilaWeb.

El document, lliurat després d’haver demanat dues pròrrogues, té signatura del 6 de novembre, és a dir, una setmana abans de l’entrada de la proposició de llei sobre l’amnistia al registre del congrés espanyol. Aquestes al·legacions d’Espanya no fan cap referència a l’amnistia com a argument per a provar de fer decaure la demanda. I Brezmes prova de justificar en tot moment els excessos de Llarena tot afirmant que “cal tenir en compte les circumstàncies de temps i de lloc” en què el magistrat va impedir a Junqueras d’exercir els seus drets polítics i assistir a la sessió constitutiva del parlament després de les eleccions del 21 de desembre de 2017.

Les pròrrogues demanades per l’advocacia de l’estat espanyol al Tribunal d’Estrasburg, al setembre i a l’octubre, coincidien de ple amb la negociació sobre la llei d’amnistia entre el PSOE i els partits independentistes. I el venciment del darrer termini, el 6 de novembre, va arribar una setmana abans de l’anunci del text de la llei, que segons uns quants juristes podria implicar que les demandes al TEDH acabessin decaient. El debat sobre aquesta qüestió és obert, i en tot cas l’estat espanyol no podia de cap manera fer-ho servir perquè ni tan sols s’havia fet públic el text.

Però sí que en el plec d’observacions posen l’accent en el moment en què Llarena va negar a Junqueras el permís per aa ssistir al parlament, és a dir, que la decisió no es pot llegir amb els ulls d’ara sinó amb els del gener del 2018: “Els tribunals nacionals tenen en compte el factor temporal, és a dir, la proximitat amb els fets delictius instruïts que encara fan que sigui elevat el risc de reiteració que es pretén de conjurar. Recordem que entre els fets investigats (que es van perllongar fins al setembre i octubre del 2017) i les dates en què es van dictar les resolucions controvertides denegant el permís amb prou feines havien passat sis mesos, cosa que fa que el risc de reiteració delictiva i les conseqüències de greus alteracions de l’ordre encara fossin especialment sensibles.”

Eren les dates en què es desencadenava la repressió, quan Llarena seleccionava els presos polítics que mantenia tancats i els que deixava anar provisionalment, quan la investigació per rebel·lió servia d’excusa per a apartar-los de la vida política, quan es permetia jugar amb Joaquim Forn, donant-li entenent que el fet de retirar-se de la primera línia política era una garantia per a l’excarceració i després denegant-li la llibertat perquè no havia renunciat a la seva ideologia independentista. En aquest context és quan Llarena diu que Junqueras no pot anar al parlament perquè “les seves aportacions [al procés] estan directament vinculades a una explosió violenta que, si es reiterés, no deixaria marge de correcció”, que “es poden reproduir actes amb greus, immediates i irreparables conseqüències per a la comunitat.”

El precedent Demirtaş

Aquestes expressions de Llarena són utilitzades per l’advocat de l’estat per justificar l’impediment a Junqueras d’exercir els seus drets polítics. I és la manera que té de respondre a la primera pregunta que la secció cinquena del TEDH feia a Espanya: Junqueras va sofrir, tal com denuncia, una violació del seu dret de la llibertat d’expressió i de participació en unes eleccions? I la pregunta anava acompanyada d’una comparació amb el cas del presoner polític Selahattin Demirtaş, a qui Turquia va impedir de sortir de la presó malgrat haver estat proclamat parlamentari electe. La resposta d’Espanya és que no; que en el cas de Demirtaş el TEDH “va concloure que no hi havia cap sospita raonable que el demandant hagués comès cap delicte” i, en canvi, en el cas de Junqueras, “la decisió del magistrat sí que es basa en sòlids indicis de la comissió de fets delictius.”

Quins indicis? “La perseverança en la manera amb què pretén d’aconseguir [la independència de Catalunya], amb les conseqüències que comportaria per a l’ordre constitucional és allò determinant del perill de reiteració delictiva”, escriu en les observacions l’advocat Brezmes tot esmentant literalment un argument de la sentència del Tribunal Constitucional que va desestimar la demanda de Junqueras. Era un argument que aleshores tant Llarena, primer, com el Constitucional després, aplicaven a Junqueras i als altres presos a qui van denegar l’exercici de drets polítics. Fins i tot, després d’haver provat tots ells la “via Barrufet”, és a dir, l’assumpció que si deien que renunciaven a la unilateralitat i acataven la constitució espanyola i el 155 es podrien estalviar, si més no, la presó. És evident que no fou així.

I Llarena encara deia (i ho feia seu l’advocat de l’estat en les observacions del passat 6 de novembre): “El substrat de risc subsisteix avui, es visualitza tant per l’estès suport social als investigats que han fugit de l’exercici jurisdiccional d’aquest instructor [en una referència als exiliats], com per haver-se impulsat mobilitzacions de desenes de milers de ciutadans que rebutgen explícitament les mesures cautelars [és a dir, les ordres de presó incondicional] que s’han pres en aquest procés.” Una afirmació controvertida ja aleshores, perquè el jutge utilitzava l’ampli suport social als presos polítics en un argument per a denegar-los la llibertat o, si més no, el permís per a exercir els seus drets polítics. 

I, tanmateix, l’advocacia de l’estat afirma en les al·legacions al TEDH que Llarena, a diferència del cas Demirtaş, “va fer, el gener del 2018, una ponderació detallada entre els drets del recurrent com a membre del Parlament de Catalunya i les finalitats que justifiquen que en aquell moment es considerés denegar el permís per a assistir a la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya”. Llarena fou ponderat amb els presos en general i amb Junqueras en particular. 

Els advocats de l’estat recorden que hi ha moments en què està justificada la limitació de drets fonamentals, i compara la limitació dels de Junqueras per part de Llarena amb el cas de l’eurodiputada letona Tatjana Zdanoka, dirigent del partit Unió Russa de Letònia i ex-dirigent del Partit Comunista de Letònia. Com que es va mantenir activa al Partit Comunista quan el 1991 la direcció va demanar un cop d’estat contra el govern electe de la República Socialista Soviètica de Letònia, el govern letó li va prohibir uns anys més tard, el 1999, de presentar-se com a candidata a les eleccions al parlament. Zdanoka va demandar Letònia al Tribunal Europeu dels Drets Humans per la vulneració dels seus drets polítics, i va guanyar el cas. Però Letònia va recórrer a la gran sala del TEDH, perquè trobava que no s’havia tingut prou en compte a l’hora de valorar el cas “l’emancipació de Letònia de la dominació totalitària causada per l’ocupació soviètica”. I el TEDH va donar la raó a l’estat letó.

L’advocacia de l’estat espanyol compara el cas de Junqueras amb el de Zdanoka. “Si en aquell cas el TEDH va considerar ajustat al Conveni Europeu dels Drets Humans una mesura limitativa de drets envers els qui havien atemptat contra la independència de l’estat letó (i al marge de tot procés penal) una dècada abans; aquí, i amb més motiu s’hauria de concedir al Regne d’Espanya el mateix per a poder possibilitar el degut enjudiciament”.

Ara sí que importa el Grup de Treball de Detencions Arbitràries

I és cridaner en les observacions del Regne d’Espanya al TEDH el valor i l’autoritat que es concedeix al Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, que va dictar una resolució el maig del 2019 en què afirmava que els presos polítics havien sofert unes quantes violacions de drets fonamentals, entre els quals la llibertat d’expressió i la representació política. Aleshores, totes les institucions de l’estat espanyol van criticar amb duresa el grup de treball, els van acusar de connivència amb els presos demandants per suposades relacions d’amistat amb algun dels advocats que duien la causa. 

Hi va haver una intensa campanya de desprestigi contra el grup de treball, des d’articles a la premsa espanyola a interlocutòries incendiàries signades per Manuel Marchena. I ara Alfonso Brezmes utilitza aquella resolució per a demanar que no s’admeti la demanda de Junqueras, amb l’argument que ja hi ha un organisme internacional que s’hi va pronunciar, “tant el fet que no es va permetre al senyor Junqueras de participar en la campanya electoral en els termes que va demanar; que no se li va concedir la llibertat provisional o el permís de sortida per a assistir al parlament; o que després del processament pel delicte de rebel·lió el jutge va aplicar l’article 384 bis de la LECrim i, amb això, li van impedir –injustament, del seu punt de vista– l’exercici de les seves funcions com a parlamentari”. Segons l’advocat de l’estat, aquest procediment en el Grup de Treball de Detencions Arbitràries fa que la demanda al TEDH sigui inadmissible, perquè va acabar amb una resolució que es va fer pública abans. 

El Regne d’Espanya també tenia el 6 de novembre com a data límit per a pronunciar-se sobre les vulneracions de drets polítics denunciades per Jordi Turull, Jordi Sànchez i Josep Rull durant el temps que van restar empresonats preventivament. Les defenses dels ex-presos disposen ara de temps fins al 8 de gener de l’any vinent per a respondre a aquests al·legacions, i posteriorment encara hi hauria l’opció que l’estat hi fes una contrarrèplica. A més, l’advocacia de l’estat ha de respondre abans del 12 de gener a les preguntes que el TEDH li va traslladar sobre les demandes de tots els ex-presos polítics per la vulneració de drets amb la condemna per sedició i malversació per part del Tribunal Suprem.