09.10.2019 - 21:50
Sempre l’ha tinguda. Només que hi ha èpoques de la història en les quals se li fa més visible.
No entrarem ara a valorar si és per un mesquí sentiment d’inferioritat i la seva fatal combinació amb la supèrbia, amb la força bruta; si és per la consciència fonda d’haver-se alçat (és un dir) sobre la sang i la conquesta (que no dóna dret, que tan sols són cops) sense haver estat mai capaç de seduir ni una mosca; si és per naps o per cols o per una combinació variable dels uns i les altres. El fet és que l’estat espanyol, aquesta cosa que s’ha anat mal forjant a còpia de reduir els altres a l’estil i les lleis de Castella, té la cua de palla.
El paràgraf precedent, ben mirat, és atemporal. Segons el dia i el moment, el poden seguir els exemples més diversos. Més estrafolaris, també. Més penosos. Perquè qui té la camisa bruta i no se la vol rentar però vol dissimular-ho, gasta temps i esforços i diners en la disfressa, en la pública autojustificació.
Ara l’estat espanyol, en crisi permanent i amb govern provisional des de fa ja no se sap quant de temps, ha activat, amb els diners de tots (és a dir: els de nosaltres, els espoliats), una campanya exterior per a vendre la imatge de democràcia. Així ho explicaven els mitjans del règim. I hi afegien, sense rubor, que l’han engegada abans no es faci pública la sentència aquesta de la rebel·lió i la sedició i la instigació al fairy i a les mirades d’odi. Per contrarestar les coses lletges que les males llengües diran d’espanya. Perquè no hi ha presos polítics ni exiliats ni hi ha hagut judici polític ni hi haurà sentència política, però l’estat se sent obligat a posar en marxa una campanya política (una altra, l’enèsima) relacionada, justament, amb el judici ignominiós. Ara que diuen que miren quin dia els va menys malament per fer pública la sentència. Perquè el poder judicial és independent de tota influència política. Justament per això.
D’un temps ençà fan servir aquella cosa que en diuen España Global (perquè no és que se situïn al món: és que ells són el món), que té caràcter de Secretaria d’Estat i que comanda Irene Lozano, la dona que va comparar referèndum amb violació. Se la van inventar l’any 2018 per tal de ‘garantir un millor posicionament d’un país a escala nacional i internacional’ (la traducció, tan literal com he pogut, és meva; el fons i la forma, seus i ben seus: ‘Un millor posicionament d’un país a escala nacional’).
I afirmen que ella mateixa, la cosa, ‘és una política d’estat’. I que té un objectiu: ‘Refermar una imatge d’Espanya a l’exterior que s’ajusti a la realitat.’
I la realitat, és clar, de seguida la posen per escrit: ‘Refermar una imatge d’Espanya a l’exterior que s’ajusti a la realitat, com una de les potències econòmiques i polítiques més importants del món.’
No rigueu.
Ni pel contingut ni per la nefanda redacció no rigueu, va.
La qüestió és que tenen un estat que viu acomplexat per allò de la ‘llegenda negra’: que no és que ell elimini la llibertat d’expressió, que persegueixi llengües, que prohibeixi paraules, que faci callar parlaments, que empresoni les idees: és que tothom li té mania. I que per això el bescanten.
És significatiu que s’hagi d’autoproclamar defensor dels drets humans qui manté anys en reclusió preventiva els presos polítics catalans (tal com ha denunciat el Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries… del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides); és significatiu que hagi d’autoqualificar-se de ‘democràcia plena’ qui sistemàticament batalla per prohibir els debats parlamentaris (la darrera evidència de la separació de poders a l’espanyola: un govern que diu que farà que un tribunal prohibeixi que un parlament debati sobre autodeterminació o sobre monarquia); és significatiu que, per tal de ‘enaltir valors com ara la llibertat d’expressió’, engegui una campanyeta a les seves ambaixades (principalment a les europees, diuen, ‘on més s’ha divulgat el discurs secessionista’) qui és capaç d’enviar artistes a l’exili per haver escrit una cançó, qui torna a fer llistes de paraules prohibides als mitjans de comunicació (ara és presos polítics, exiliats, Consell per la República, demà que sigui llibertat, referèndum, llaç, bicicleta).
Efectivament, ell mateix, aquest estat violent i rancuniós, mostra les seves mancances al món. I, tot remenant grotescament la seva cua de palla, practica allò de l’accusatio manifesta. Com quan ha de repetir que és una potència.
O una democràcia.
