22.01.2020 - 21:50
Ahir Espanya es va sotmetre a un examen sobre el respecte que té, o no, als drets humans. Va ser en el context de les revisions periòdiques que el Consell de Drets Humans de l’ONU fa a tots els estats membres. A cada sessió d’aquestes, els 193 membres de l’ONU poden analitzar i criticar la situació dels drets humans en un grup de països, que en aquest cas han estat catorze. Atès al calendari, més o menys cada estat membre de l’ONU se sotmet a aquest interrogatori cada cinc anys. Espanya ja ho va fer el 2010 i el 2015.
Algunes dades fredes ja resulten totes soles indicatives. El 2010 només 55 estats van demanar a Espanya sobre allò que consideraven que eren deficiències en la política de drets humans. El 2015 la xifra va pujar a 88. I ahir van ser 117.
Hom pot argumentar que l’interès pels drets humans ha crescut notablement arreu del món, per sort, i que el bon funcionament del consell ha fet augmentar el nombre de preguntes amb els anys. Això és cert i cal tenir-ho en compte, però també és cert que l’any passat alguns països del nostre entorn –com ara Noruega, Eslovènia i Portugal– es van examinar en la mateixa comissió i en cap cas els estats que van qüestionar les seues polítiques de drets humans no van arribar al centenar, superat ara llargament per Espanya. Indicatiu.
Més que les dades, però, és significatiu el to de les preguntes i de les qüestions presentades. Perquè països com ara Alemanya, Rússia, Mèxic, els Estats Units, Itàlia o Bèlgica han expressat obertament la preocupació per la limitació dels drets de llibertat d’expressió i de manifestació que hi ha a Espanya. En alguns casos amb demandes molt concretes. Com la revisió del codi penal que ha demanat Bèlgica, la petició de derogar la llei mordassa que ha formulat el Canadà, l’exigència de complir les demandes de l’ONU –incloent-hi l’alliberament dels presos polítics catalans– que ha fet el Japó, i la necessitat de resoldre per la via negociada el conflicte català, com ha demanat Veneçuela.
Al costat d’Espanya, un grup de països –entre els quals Irlanda i Suïssa– s’han manifestat molt preocupats per la violència policíaca contra els ciutadans. Violència, per cert, que en l’informe previ a la sessió, redactat per l’Alt Comissionat pels Drets Humans de l’ONU, és especialment criticada pel que fa al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre. Podeu llegir el report ací.
Aquest mateix text, que és el document de base amb què tots els estats membres de l’ONU participen en el debat, explica a continuació la situació dels presos polítics catalans: remarca que el grup de l’ONU contra la detenció arbitrària n’ha demanat l’alliberament i que Espanya no n’ha fet cas. Cosa que, com es podia esperar, ha suscitat les crítiques de la major part dels intervinents.
La delegació suïssa va ser ahir especialment punyent i féu una crítica molt dura de la pervivència del franquisme. Demanà la reparació per a les víctimes de la dictadura i una investigació dels crims comesos en aquell període. El mateix dia, per cert, que el senat espanyol vetava una pregunta del senador de Compromís Carles Mulet sobre el Valle de los Caídos perquè considerava que qualificar Franco de ‘genocida’ era una ‘manca de respecte’!
En un altre context, també ahir, Eamon Gilmore, el representat especial de la Unió Europea pels drets humans, va reconèixer, responent a l’eurodiputada Diana Riba, la incoherència de la Unió Europea quan reclama els drets humans a fora però en canvi no els respecta a dins. Gilmore va reconèixer que com més va més difícil es fa a la Unió Europea de parlar de drets humans amb tercers estats, perquè aquests ràpidament critiquen la hipocresia de la Unió, que permet greus violacions d’aquests drets dins estats membres i alhora vol donar lliçons a la resta. La situació de Catalunya, com sap tothom, ha estat usada de vegades per països com ara la Xina o Rússia com a contraatac quan la Unió Europea critica les gravíssimes violacions dels drets humans en aquells estats.
Però la traca final va arribar, també ahir, amb la publicació de l’informe anual Democracy Index que fa el prestigiós setmanari britànic The Economist. Aquest és l’informe que Espanya Global fa servir en la seua campanya per a dir que l’estat espanyol és una de les poques democràcies plenes del món. Només de publicar-se, el govern espanyol va esclatar de joia, repiulant de manera insistent que Espanya és una de les poques democràcies plenes, bla, bla, bla…
Tanmateix, mireu què diu l’informe (el podeu aconseguir, registrant-vos-hi, ací): ‘La sentència del Tribunal Suprem l’octubre del 2019 contra nou dirigents independentistes catalans a penes de presó de nou a tretze anys pel seu paper en la campanya d’independència fallida de la regió el 2017 va provocar una condemna generalitzada i manifestacions multitudinàries a Catalunya. El tribunal va absoldre els nou acusats de l’acusació de rebel·lió violenta, però els va condemnar per acusacions de sedició, malbaratament de fons públics i desobediència.’
I ara ve la frase clau: ‘Tot i que la sentència complia la lletra de la llei, els llargs períodes de presó per als polítics electes amb càrrecs com la sedició no caben en l’esperit de la democràcia.’ No caben en l’esperit de la democràcia.
I no és solament això. L’informe de The Economist que el govern espanyol presenta com una prova de suport internacional a les seues polítiques afirma molt encertadament i amb molt de seny: ‘Amb una resposta excessivament legalista a l’hora de tractar la qüestió catalana, les autoritats espanyoles han mostrat una falta de confiança per a abordar l’afer mitjançant un diàleg polític i un debat obert, cosa que afebleix les seues credencials democràtiques en aquest procés.’ A mi em sembla que no es pot parlar més clar ni dir les coses amb més rigor.
Fa poques setmanes vaig comparar això que passa a Espanya amb la situació de la Unió Soviètica arran de l’accident de Txornòbil. I vaig explicar que aquesta obsessió, que hi havia allà i que hi ha ara a Espanya, per a apuntalar la mentida per no haver de gestionar la realitat era un dels símptomes més clars de la descomposició d’un sistema polític. Perquè és evident que tens un problema greu quan l’ONU et qüestiona tant, quan la Unió Europea reconeix que li crees maldecaps grossos i quan et diuen que això que fas no cap en la democràcia, però tu assegures que et diuen que ets dels pocs demòcrates que hi ha al món.
PS. Tot això és molt important. La imatge d’Espanya cau en picat i això fa creïble i comprensible l’aspiració de l’independentisme, avui molt més que no pas el 2017. Tots els sacrificis i esforços d’aquests dos anys, doncs, donen resultats palpables. Cal rematar-ho, és clar; altrament, tot això no servirà de res. Però ningú no hauria de menystenir com ha costat d’arribar fins ací i quin valor té.
