30.11.2023 - 21:40
Els colps d’estat es fan sempre contra les eleccions –si són en països que fan eleccions, és clar. Qualsevol colp d’estat, en definitiva, intenta d’evitar que la voluntat de les urnes es transforme en acció efectiva, vol impedir que es duga a terme allò que la gent vota.
Els colps d’estat solen tenir per objectiu, normalment, el poder legislatiu o l’executiu, que se’n deriva. Són els altres poders de l’estat –tradicionalment, el poder militar– que interrompen el funcionament normal de les institucions per fer-lo inviable.
I els colps d’estat s’emparen sempre en el discurs de la “traïció” feta pel poder legislatiu o executiu i la “necessitat” de reconduir-la, normalment pels qui es consideren a ells mateixos els guardians de l’estat profund.
Prenent per normes definitòries aquestes que explique, Espanya es troba clarament immergida en un colp d’estat. En un colp d’estat perpetrat pel poder judicial contra el poder legislatiu i l’executiu. Amb la voluntat d’impedir que allò que han votat els ciutadans a les eleccions es transforme en acció efectiva, en realitat.
Aquest fenomen ja era visible fa temps, però un seguit de fets que van passar ahir han fet pujar un graó important en l’escalada. Uns fets coincidents en molt poques hores.
De primer, ens vam trobar que un Consell General del Poder Judicial que dilluns farà cinc anys que ha caducat –i que, per tant, es troba en situació completament irregular– va refusar, per primera vegada en la història, un candidat a fiscal general. En segon lloc, el Tribunal Suprem va revocar el nomenament fet pel govern espanyol de la nova presidenta del Consell d’Estat. I, finalment, un ex-president del Tribunal Constitucional va participar en un acte polític del PP atacant obertament i directa l’actuació del govern del PSOE i fent explícit, molt explícit, el discurs de la traïció i de la necessitat de correcció. Un autèntic pronunciamento.
Què es pretén amb aquest colp d’estat? Doncs igual que amb tots els colps d’estat del món: tombar el govern. L’espanyol, en aquest cas.
I ara algú preguntarà: i això per què ens ha d’importar, a nosaltres?
La meua resposta és ben simple. L’estat espanyol trontolla. Literalment. Visiblement. Amb moviments de fons que arriben a Brussel·les i que el deixen en una posició incomodíssima a Europa. Que l’afebleixen molt. I això no ens ha d’interessar a nosaltres? No ho hem d’aprofitar per burxar en la ferida i fer evidents totes les seues contradiccions? No hem de fer tot allò que tinguem a les mans per afeblir-lo encara més i ajudar-lo a esclatar?
Però, en compte d’això, els nostres polítics es dediquen a perdre el temps. El govern d’ERC se’n va a fer un viatge a Corea d’un nivell baixíssim, en què tan sols el reben segones o terceres files, sense gaire interès –curiosament, mentrestant, a Barcelona es reuneixen un munt de ministres d’Afers Estrangers en la Conferència Euromediterrània, sense la presència del president ni de la consellera d’Exteriors. Els de Junts es dediquen a crear-se el seu enèsim problema intern amb l’afer Madaula, com si l’únic objectiu que tinguessen en aquesta vida fos demostrar-nos a còpia de polèmiques constants que no són un grup polític seriós. La CUP continua desapareguda en combat, debatent sobre com han de debatre. I els aspirants a formar una quarta candidatura continuen anant a la seua, explicant fabulacions i desqualificant el personal a tort i dret, trinxant tant com poden tot allò que s’ha fet fins ara.
A cap d’ells ni tan sols el mou, ni l’excita, el fet que aquest colp d’estat que fa trontollar Espanya siga el fruit directe de l’esforç del moviment independentista. Perquè tot això que passa ara a Espanya és possible per la reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional. Una reforma feta pel PP, però amb el suport del PSOE, el 2015, per a externalitzar en els tribunals espanyols la repressió contra l’independentisme. Aquell dia van amollar el geni, i com en la narració, ara el geni no vol tornar a ficar-se dins la llàntia. El tren d’Espanya corre desbocat i sense conductor pel pendent ferroviari, però sembla que això no importa ni al Palau de la Generalitat, ni al parlament –convertits cada dia en llocs més intranscendents en vista de tot allò que realment passa.
I jo, sincerament, no me’n sé avenir. No me’n sé avenir, que siguen tan irresponsables, però no pense desconnectar-me d’això que passa, com sembla que han fet ells. I espere que vosaltres, el país, la gent, no ho feu tampoc.
PS1. Ahir era dijous i per tant hi hagué una nova Tertúlia proscrita. Albano-Dante Fachin, Josep Costa, Josep Casulleras i Txell Partal hi parlaren precisament del component europeu d’aquesta crisi i de la importància que té. La podeu veure en aquesta pàgina.
PS2. Ernest Maragall es va retirar fa pocs dies de la vida política, però no se n’anirà mai de la política amb majúscules. Com ho demostra en les respostes que fa en aquesta entrevista d’Ot Bou: “El PSC continua essent l’adversari”.
PS3. Josep Sala i Cullell assenyala avui amb el dit les tertúlies radiofòniques, principalment de RAC1 i Catalunya Ràdio. I un dels seus defectes més visibles. Llegiu, llegiu: “Les tertúlies radiofòniques, un món petit i homogeni”.
PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
