02.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 04.07.2019 - 02:05
La inauguració de la nova legislatura del Parlament Europeu, ahir a Estrasburg, ens va deixar imatges importants i d’impacte. Al costat de les previsibles protestes sobre el Brexit, la situació dels eurodiputats independentistes catalans va centrar el dia, d’allò més. Des del primer minut, gràcies a la poderosa intervenció del diputat irlandès Matt Carthy, desafiant el prepotent Antonio Tajani en defensa dels drets democràtics dels catalans i arrancant un fort aplaudiment de la cambra que servirà d’advertiment als qui es pensen, a Madrid o a Brussel·les, que això serà bufar i fer ampolles. El grup de l’Esquerra Unitària Europea, on hi ha Die Linke, el Bloc d’Esquerra Portuguès, el PC francès, el Sinn Féin i Bildu, entre més, agrupa els partits que han defensat sempre i sense límits els nostres drets democràtics. I ahir es va tornar a demostrar.
Més tard, Carthy va participar amb companys seus de països i famílies polítiques diversos en l’acte públic davant de la seu parlamentària. Aquest acte va ser el segon gran focus del dia. Evidentment, i sobretot, per la presència de deu mil catalans. Però també per allò que s’hi va dir. Van prendre la paraula els eurodiputats de l’esquerra unitària Maria Matias, de Portugal, Carthy, l’ex-ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia Ivo Vajgl, dels liberals, i Gérard Onesta dels Verds francesos. I cal escoltar els discursos que van fer. Cal escoltar-los perquè diuen coses que fa un parell d’anys era impensable que les sentiríem. Matias va afirmar que històricament Portugal es va fer independent gràcies a Catalunya i que havia arribat el moment de tornar el suport. Carthy va fer un parlament vibrant en què va recordar que no hi ha res que puga aturar un poble decidit a guanyar. Vajgl va dir a l’audiència que ‘pràcticament tots els eslovens’ donen suport a la independència de Catalunya. I Onesta va fer un discurs excepcional, en què va dibuixar una figura important dient que el nou mur de Berlín era el riu que tenia a l’esquena, que separava França d’una Alemanya on en aquell moment, a pocs minuts, eren lliures el president Puigdemont i el conseller Comín. (Vegeu tots els vídeos ací).
Mentre parlaven, darrere seu, s’hi van situar eurodiputats de diversos països i de pràcticament tots els grups parlamentaris. La imatge desmentia gràficament la teoria de l’afer intern. Nosaltres som un país que a vegades sembla gaudir més dels fracassos que no pas de les victòries i en això, només en això, hauríem d’aprendre un poc dels espanyols i celebrar allò que s’hi va veure i allò que s’hi va dir. I, en contrast, mireu com immediatament després de fracassar en l’intent que Borrell presidís la Comissió Europea, han fet onades i traca del càrrec d’Alt Representant, sense evidenciar el cop rebut ni remarcar les visibles contradiccions que originarà –ja tinc ganes de veure Borrell de visita oficial a Kossove, per exemple. O vegeu amb quina rapidesa han abandonat la teoria que la crisi catalana era un afer intern i prou. Ara saben que això ja no serà mai així, de cap manera, i són ben conscients que la partida no es jugarà per tant amb la baralla marcada i tramposa que han proposat i que vivim cada dia, amb decisions judicials cada dia més seguides i més absurdes.
Malgrat l’evident mal regust que deixa la negació de les mesures preventives a favor de Puigdemont i Comín, no es pot negar el salt endavant i faríem be d’entendre-ho. Després de molts mesos intentant trobar el camí per a arribar al Tribunal de Justícia de la Unió Europa ara ja hi som i per dos camins diferents –i callen tots aquells que deien que si no érem un estat no podíem ser-hi. Pel que fa al Parlament Europeu, la primera intervenció de la legislatura, dins l’hemicicle, ha estat per a denunciar la violació dels drets democràtics dels catalans mentre a fora es vivia la més gran manifestació que s’hi ha vist mai, plena d’estelades i contundent en la crítica a la institució i al seu president.
La internacionalització de la crisi catalana és, doncs, un fet imparable i determinant per a la solució del conflicte. Però a condició que siguem conscients que si hem arribat fins ací és en bona part per la força incansable del carrer i per la voluntat política, dels partits també, de resistir l’atac desfermat per l’estat espanyol a partir del 20 de setembre de 2017. Els deu mil manifestants, en un dia feiner i en una ciutat difícil d’arribar-hi, són una prova més de la determinació dels catalans, que ahir va constatar Estrasburg. La manifestació de la vesprada al passeig de Gràcia de Barcelona també ho va ser. I el to i les coses que es van dir en aquell escenari i de la manera que es van dir. Allà davant, mentre milers de persones reclamaven unitat, era molt difícil d’entendre com és que les forces polítiques independentistes són incapaces de posar-se d’acord en els mínims i canalitzar de manera positiva aquella energia, tanta i tanta de feina com tanta gent fa.
Però hem de tenir clar que la resolució del conflicte no vindrà de fora sinó que la guanyarem nosaltres, dins el país, augmentant la tensió amb la capacitat de provocar un problema enorme a l’estat espanyol, denunciant-ne la deriva autoritària i ampliant el forat ja obert a Europa i exigint l’exercici del dret inalienable d’autodeterminació i d’independència.
El Primer d’Octubre va començar una fase aguda d’aquesta crisi i l’independentisme ha crescut molt d’aleshores ençà, immune a la violència desfermada. Les eleccions, guanyades, totes, en són el testimoni i la capacitat de mobilització de la ciutadania és la prova que ací no hi ha marxa enrere. Manca una cosa molt important, que és l’acord de les forces polítiques, un acord que no pot continuar essent esquivat més temps, perquè pot causar la indignació del moviment, ciutadà, que cada dia s’insinua més vivament. La sentència contra els presos hauria de ser resposta unitàriament i amb un salt endavant decisiu i això només pot passar si els partits, l’ANC i Òmnium són capaços de posar-se d’acord, convertint l’Onze de Setembre en el trampolí cap a una tardor que promet emocions fortes. Incloses, potser, unes eleccions espanyoles que serien les quartes en quatre anys, senyal evident de la inestabilitat absoluta de l’estat, cada dia més difícil de dissimular, per més que ells siguen uns mestres de la manipulació i el desvergonyiment.
PS: Permeteu-me dos comentaris al marge:
El primer, per a explicar que ahir, entorn del president Puigdemont, es van viure situacions complexes que cal tenir en compte quan alguns frivolitzen sobre les seues decisions. Seguiments de la policia espanyola o presència d’ultres, camuflats enmig de la concentració, per exemple. Puigdemont, i els altres exiliats, no podrien fer la feina que fan dins la presó i per això és important que no es deixen capturar. Tan senzill com això. Puc acceptar que siga discutible però no crec que siga admissible de fer bromes sobre uns polítics –no tan sols el president Puigdemont sinó tots els exiliats– que cada dia senten amenaçada la seua seguretat personal i que, malgrat això, no han parat ni un moment de cercar la manera de fer avançar el procés d’independència de Catalunya.
El segon comentari és per a donar les gràcies, novament, als milers de ciutadans de tots els Països Catalans que ahir es van desplaçar fins a Estrasburg. A les 6.53 dos amics del meu poble, de Bétera, m’explicaven que acabaven d’arribar a Alsàcia després d’haver conduit des d’un poble de la Conca de Barberà, on s’havien unit a un dels autocars que anava a Estrasburg. ‘No ens sentim les cames’, em deien. Però, malgrat això, estaven preparats per a aguantar tot el matí el sol que queia, per a expressar la protesta, lluitar alçant la veu i després tornar a agafar l’autobús i tornar a agafar encara el cotxe cap al Camp de Túria.
No sé ni com expressar el meu agraïment cap a ells i cap a les deu mil persones que han fet aquest esforç enorme. A VilaWeb hem pensat que una manera, petita però concreta de fer-ho, era obrir tots els continguts de demà ja aquesta nit perquè el viatge de tornada dels autobusos puga ser una mica més entretingut.
Com sabeu, cada dia a les deu del vespre els subscriptors poden llegir ja els articles que els altres lectors no podran llegir fins a les dues de la matinada. Però avui tot el VilaWeb de dimecres el podrà llegir lliurement tothom dimarts a partir de les deu. Inclòs el VilaWeb Paper, aquest editorial, la magnífica crònica d’Estrasburg de Josep Casulleras, les opinions de Gemma Pasqual, Julià de Jòdar i Pere Martí i articles de la secció ‘Només a VilaWeb’, com aquesta anàlisi d’Andrés G.-Nandín sobre si l’experiència de govern d’esquerres portuguès es pot estendre a Espanya –amb opinions de diversos diputats portuguesos–, aquesta ressenya de Sebastià Bennasar sobre l’última novel·la de Xevi Sala i aquesta anàlisi de Roger Graells sobre les possibles eleccions espanyoles del novembre. Bon viatge de tornada a casa!
RECTIFICACIÓ. En una primera versió d’aquest editorial, en agrair el fet que l’Esquerra Unitària Europea hagués defensat els drets dels tres eurodiputats independentistes catalans en la sessió d’investidura del parlament afegia que m’havia semblat un gran contrast amb l’actitud de l’ALE i els Verds. No en vaig ser conscient de que la quarta diputada independentista i membre de l’ALE Diana Riba havia intentat prendre també la paraula per fer-ho i Tajani ho havia impedit, cosa que m’han explicat ara.
