Espai Quera, la llibreria que va portar la muntanya a la ciutat, es reinventa

Tenir sempre un bon motiu per venir. Aquesta és la idea que ha procurat sempre la família Quera a l’hora de pensar què oferir a la gent en el seu entranyable i més que centenari espai del número 2 del carrer Petritxol.

A tocar de la plaça i l’església del Pi, l’any 1916, Josep Quera Còrdoba i Montserrat Graupera obrien una llibreria. Li varen dir L’Escon. Hi venien llibres i revistes de teatre, perquè el Josep era editor i escriptor d’aquesta disciplina artística, i dirigia les revistes de teatre La Talia Catalana i L’Escon. Conèixer bé la temàtica que tractaven els exemplars que despatxaven feia d’aquell comerç un referent a la ciutat, de la mateixa manera que ho seria després, i durant més de mig segle, per als excursionistes.

A partir de l’any 1937, el negoci va començar a especialitzar-se en cultura excursionista i muntanyenca i passaria a dir-se Llibreria Quera. Va ser un dels fills dels propietaris, Joan Quera Graupera, qui va donar aquest nou motiu de visita a la botiga. A poc a poc, la literatura teatral aniria perdent pistonada en una Barcelona sotmesa al franquisme on el teatre en català ja no podia sortir a escena. I, en canvi, aquell fill dels Quera havia anat descobrint el gust per la muntanya i es va adonar que hi començava a haver afició dels barcelonins a sortir a cercar la natura i a caminar-la, però no era gens fàcil trobar llibres d’excursionisme i mapes. I, en plena guerra civil, va poder anar recopilant material que compartiria prestatges amb els llibres de teatre de la llibreria familiar.

Casaments clandestins durant la guerra

I altres coses també passaven durant la guerra en aquella botiga. Raimon Quera, quarta generació de la mateixa família que atén la llibreria, explica que, a banda de moltes publicacions sobre escoltisme que es venien clandestinament, en els anys del conflicte bèl·lic, a la rebotiga, on hi havia aleshores menjador, cuina i habitacions de l’habitacle familiar, varen permetre que s’hi amagués un mossèn. I per haver pogut així salvar la pell, aquell capellà, un cop ja va poder sortir del seu amagatall, va enviar cada any un capó a la família que el va ajudar. En el seu refugi clandestí, a més, el mossèn va arribar a celebrar casaments, i el Raimon ho va poder confirmar bé quan un bon dia, fa uns pocs anys -explica- “va entrar a la botiga un senyor que em va dir que els seus pares s’havien casat a la llibreria, tal com deia el seu document oficial matrimonial, al número 2 del carrer Petritxol de Barcelona”.

Ho comenta mentre prepara unes torrades amb sobrassada, formatge brie i mel, i omple unes copes de bon vi que serveix a un petit grup de persones que han arribat a mig matí a la llibreria per sentir la història d’aquest mític comerç barceloní i passar una bona estona conversant i tastant bons productes de proximitat. Perquè des del 2019, la llibreria Quera va tornar a crear un bon motiu per entrar-hi.

Veient que ara la gent amb el gran desplegament de la informació digital ja té moltes alternatives als mapes desplegables de paper i als llibres i guies d’excursionisme, el Raimon va posar taules i cadires a dins de la llibreria, i a la rebotiga, menjador i cuina de l’antic allotjament familiar. Va crear l’Espai Quera, on la venda de llibres i mapes conviu amb el servei de restauració, amb una carta de fustes selectes amb embotits, formatges, capritxos sobre un pa de coca, platets de mandonguilles, braves que tenen ja molts fans, canelons, daus de salmó, xoriço a la sidra, truites i aperitius ha esdevingut un nou reclam per obrir la porta d’aquest comerç emblemàtic.

Tot l’espai és ple d’encant. Asseguts a taula, especialment en el que havia estat el menjador antigament, tenim la sensació d’estar en un refugi de muntanya.

La reformulació del negoci i l’espai no només guarda total coherència amb l’origen de la botiga, sinó que ha esdevingut un molt digne retrat d’un bocí ben gran d’història de la ciutat, de l’excursionisme i del teatre que va dur a obrir la llibreria.

Cada taula, pensades totes amb un vidre amb un espai expositiu a sota, guarda una història. En una hi trobem les obres de teatre escrites pel besavi Josep Quera, en petits llibrets. En una altra, hi veiem llibres dels anys cinquanta de l’escoltisme perseguit, alguns dels quals el Joan Quera importava d’amagat de països com França. A través del vidre d’una altra taula descobrim guies d’excursions per carretera.

Alpina, els mapes de sempre

En una de les taules una mica més gran, podem veure, en exclusiva perquè no es pot trobar enlloc més, el primer mapa de l’editorial Alpina, de l’any 1946. És la firma, encara avui activa, que l’avi del Raimon, Joan Quera, va ajudar a fundar juntament amb quatre socis més. Només entrar a la llibreria, veurem l’expositor que classifica tots els mapes desplegables d’Alpina disponibles, un segell editorial que ha acompanyat diverses generacions d’excursionistes a coronar cims. Pioners en la cartografia i publicacions de muntanya, des de diferents especialitats -geografia, geologia, enginyeria, arts gràfiques- els seus fundadors es donaven cita molts cops a la llibreria Quera, des d’on el Joan feia la distribució i les venia al taulell, sobre el qual havien fet molts cops les correccions dels seus mapes abans d’enviar-los a impremta. Ho recorda bé el Raimon, que aleshores era un vailet que s’entretenia a la botiga jugant amb una pilota que s’havia fet amb paper. “Quan plegàvem de l’escola, veníem aquí, que hi havia l’avi i la nostra mare”, rememora qui, després de la seva mare, Roser Quera i Simón, va entrar a portar la llibreria.

De nen, una de les primeres feines que hi havia fet havia estat casar mapes d’Alpina que arribaven d’impremta en una capsa amb les portades que eren en una altra capsa, i els encaixava ben plegats a dins de la portada corresponent. Després els hi posava l’etiqueta vermella de la llibreria Quera. Així es va guanyar les primeres setmanades que va tenir. Més tard ja va començar a despatxar mapes i llibres de muntanya a una clientela que habitualment eren homes de mitjana edat.

Reinventar-se per no tancar

Ara a la botiga hi podem veure algunes motxilles d’aquells clients que les han donat com a decoració d’un negoci que va fer molt per ells i que ara ha continuat evolucionant per adaptar-se als canvis, al carrer, a la societat i al món sencer. Avui els GPS i les aplicacions digitals guien els excursionistes en les seves excursions, i el paper queda en mans d’una minoria de gent que sempre ha estimat la muntanya. El Raimon sap que “com a llibreria només hagués hagut de tancar”. Per això va cavil·lar una reinvenció amb molt bon gust.

Va pensar el projecte de llibreria-restaurant i el va vendre a l’empresa Temps d’Oci. Va ser la manera de mantenir obert el negoci familiar i el seu vincle amb ell, perquè el Raimon, en la proposta es va vendre a dins del projecte.

Qui millor que ell com amfitrió en aquest racó de muntanya al bell mig del Gòtic barceloní. El Raimon acull als comensals, alguns són grups de visites guiades a llocs especials de Barcelona, i els fa partícips de la seva història. “M’ho passo molt bé. M’agrada molt el tracte amb la gent”, diu. I, a més ha pogut comprovar que “en hostaleria, la gratificació és immediata”. Mentre que com a llibreter, en canvi,  “t’havies de guanyar el prestigi amb els anys”.

Avancem cap a una altra sala interior, on hi ha el menjador amb taules, al costat d’una petita cuina on només es dona el toc d’escalfor a elaboracions preparades pel cuiner gironí Vicenç Fajardo, del restaurant Saó de Fonteta. Les parets on seiem són plenes de fulls del Cucut i La Vanguardia dels anys 20 i 30 del segle passat, i moltes fotografies per tot l’establiment que ens pugen als cims dels Pirineus.

Quanta història en tan poc espai. El Raimon lamenta que Barcelona no copiï el model d’altres capitals on és l’administració la que adquireix els comerços més singulars per assegurar que no tanquin, “perquè és el patrimoni que identifica cada ciutat”. Ell mateix va haver de marxar de la ciutat fa catorze anys perquè li van triplicar el lloguer, que és l’amenaça per a molts dels establiments on encara batega l’autenticitat barcelonina. “Estem perdent els referents de barri. Jo si ara he de comprar una fusta, no sé on anar”.